El sindicalisme, una arma de futur

Segurament el títol d’aquest article no coincideix amb la realitat dels nostres temps i, potser, pocs dels lectors estaran d’acord amb aquesta afirmació. De fet, en la situació actual, és veritat que a primer cop d’ull sembla difícil creure que el sindicalisme al nostre país esdevingui una eina real de lluita per exigir un nou model d’economia garant de  la dignitat de les persones treballadores. En gran part, això es deu  a la profunda desafecció social que s’ha creat al llarg d’aquests darrers anys envers a la seva figura. Desgraciadament, són molts els treballadors i treballadores que tenen la idea de què un sindicat és una organització anacrònica i disfuncional que no representa els problemes reals de la classe treballadora. Només cal preguntar-nos quanta gent del nostre entorn, sobretot entre el jovent, està afiliada a un sindicat, o  en quants centres de treball no hi ha cap mena de representació dels treballadors, fins i tot quan  estan obligats per llei. Probablement,  podrem  entreveure que el sindicalisme no passa pel seu millor moment. Al cap i a la fi, els sindicats no  tenen  raó de ser sense els seus afiliats i afiliades.

Pot ser, certament, que part de la responsabilitat d’aquesta desafecció social la tinguin els propis sindicats, sobretot els majoritaris,  que en alguns moments  claus no han estat a l’alçada de la situació i han oblidat que la força treballadora es troba al carrer i no pas a les institucions; que un sindicat és un contrapoder i no part del poder. Però més enllà dels possibles errors que s’hagin pogut cometre, crec que és important aturar-nos un moment i pensar quines són les causes reals d’aquest desprestigi del  moviment sindical i preguntar-nos a qui beneficia i a qui perjudica  que la classe treballadora no estigui organitzada.

Les conseqüències de les successives crisis econòmiques que hem viscut,  i ara la de la COVID-19, ens mostren que el nostre model econòmic és fràgil i que la gran part perjudicada, sempre acaba sent la classe treballadora. En l’article anterior, ja vaig comentar que dins de la classe treballadora també entrarien els petits autònoms cooperativistes, jubilats i totes aquelles persones que depenien del treball, d’un salari o una pensió per viure.

Així doncs, estem immersos en  un sistema econòmic que pensa més en l’acumulació privada de la riquesa que no pas en les necessitats humanes. És això el que ens ha portat precisament  a  unes relacions laborals inestables, fràgils i precàries.  Aquest model econòmic no només ha estat afavorit pel lliure mercat, sinó també per tot un seguit de polítiques socioeconòmiques que han atacat directament als  drets socials, i en particular als drets laborals.

Lògicament, els sindicats també s’han vist afectats per aquesta onada d’afebliment de les proteccions socials. Amb les últimes reformes laborals, i en concret la de 2012 del Partit Popular, aprovada  gràcies al suport de Convergència i Unió, la Unión del Pueblo Navarro i el Foro de Asturias, va aprovar-se un conjunt de normatives que,  no només van suposar una davallada de la força dels sindicats a l’hora de negociar amb la patronal, sinó que van dotar a aquesta  d’un major poder. No cal que esmentem les retallades en drets que va suposar per als treballadors la reforma...

Uns sindicats afeblits, una classe treballadora fragmentada i una patronal cada cop més i més poderosa i intransigent  han estat el camí perfecte  per ampliar els beneficis dels que ja els gaudien, en detriment dels drets laborals dels altres. El resultat han estat unes relacions laborals temporals i insegures, amb salaris que no donen per viure,  que sovint, impedeixen la conciliació laboral i familiar i que han empobrit als treballadors i enriquit a la patronal,  i això ho han aconseguit gairebé sense resistència.

El mateix està passat en aquests moments amb la crisi sanitària,  també conseqüència de les polítiques neoliberals i retallades, que tot sembla indicar és la punta de l’iceberg d’una greu crisi social. Aprofitant la COVID-19, moltes empreses  han aplicat mesures de reducció de plantilla o  s’han acollit a l’ERTO ofert pel Govern a fi d’estalviar-se sous i cotitzacions. No em refereixo en aquest cas a empreses que realment pateixen les conseqüències de l’Estat d’Alarma, sinó d’aquelles que, no tenint pèrdues, tenint una reducció ínfima de beneficis o  en les que aquesta reducció és habitual en aquesta època de l’any, se n’han acollit aprofitant-se dels seus treballadors, del mateix Estat i, en definitiva, de la societat.  

A molts dels treballadors que aquests dies em consulten sobre com els afectarà  l’ERTO els pregunto si tenen comitè d’empresa,  si han creat una assemblea de treballadors per negociar les condicions o per veure si aquest té el seu motiu de ser o no. La majoria de treballadors responen negativament, que senzillament l’empresa els lliurat  una carta sense cap  negociació prèvia. Un company que treballa a l’autoritat laboral va dir-me  fa un parell de dies: “els hi estan colant cada una”, referint-se als treballadors.  Són les conseqüències de no estar organitzats.  No succeeix  el mateix  a les  empreses amb  comitès o sindicats actius. Moltes han denunciat davant la Inspecció de Treball les irregularitats detectades i han pogut impedir la seva aplicació de les mesures o han aconseguit millores salarials importants pels treballadors del centre de treball. 

Als ERTO, s’han d’afegir els acomiadaments, molts dels afectats tenien contractes temporals, són empleades de la llar o  treballen a l’economia submergida. Resultat d’una contractació fraudulenta que mai ha estat controlada, ni per sindicats, ni per inspeccions de treball. En aquest aspecte els sindicats haurien de dedicar especial atenció.

Per tant, és important tornar a pensar col·lectivament, a pensar com organitzar-nos per exigir un nou model econòmic i productiu que pensi en el benestar de la classe treballadora. Cal deixar enrere la idea que un sindicat no serveix per a res i pensar que és una opció real i necessària de pressionar com a treballadors. Com es diu:  la unió fa la força, i que si no ens unim i reorganitzem no estarem representats ni a les nostres empreses ni a la societat.

Posem un exemple, on és representada la classe treballadora santcugatenca a la Comissió d’Emergència Econòmica creada per l’Ajuntament i les associacions Sant Cugat Empresarial i Sant Cugat Comerç? Se suposa que la Comissió ha estat creada com una eina de treball conjunt per superar els efectes de la crisi en el teixit econòmic de la ciutat. Per aquesta raó, no hi hauria de ser representada uns dels agents socials que patiran més les conseqüències d’aquesta cisi i els que ens faran sortir d’ella? No hi haurien de ser asseguts a la taula els treballadors i treballadores de la ciutat?

D’aquí la importància d’estar organitzats. Si volem que les classes populars estiguem representades en les polítiques de govern, hem de tenir força, que comptin amb nosaltres, no per ser un reducte. No serveixen simbologies, sinó que cal  ser realment un contrapoder, un obstacle real a les polítiques neoliberals. Això no ho pot fer cap partit, ni cap govern, sinó nosaltres com a classe. 

Visca el  1r  de Maig! 

Aina Balada, Advocada i mediadora

Notícies relacionades