Publicitat

Què en pot aprendre l’ecologisme de la crisi de la covid-19?

La data de publicació és errònia, correspon al 21 de maig però per problemes tècnics no la podem modificar.  

Enguany fa tretze anys es va publicar un estudi que avisava de l’enorme perill que el reservori de virus en ratpenats, del tipus coronavirus, podia comportar per a la salut humana. Un pronunciament científic que advertia del perill que suposen els mercats on es venen  animals salvatges, específicament en el sud de la Xina, i preveia la possibilitat d'un contagi massiu en un futur pròxim1. Tretze anys més tard, ens trobem immerses en una crisi sanitària, econòmica i social disparada per un nou virus de tipus coronavirus que, de moment, ha posat fi a la vida de més de 180.000 persones. 

Que aquesta advertència passés desapercebuda s'entén sobretot en considerar la quantitat d'informació que generem com a societat. Què calia fer, per respondre-hi defensant la vida? Potser calia que tota la comunitat científica anés a la una per advertir-nos d'aquesta amenaça. Potser faltaven avisos periòdics, difondre la informació de manera més eficient. Potser a les escrites i signades per milers de científiques d'arreu els va mancar interpel·lar directament a la societat. S’ha d’animar a la ciutadania a organitzar-se, conscients de l'amenaça, per garantir que no es malgasti ni un cèntim del que s’inverteix en sanitat i que en cas de necessitat no faltessin mascaretes, bates ni material de protecció. Potser el que calia era que el jovent s'organitzés, que es manifestés a més de 190 països per a la defensa del seu futur.

Potser no n'hi hauria hagut prou, ni amb tot això. De fet, aquest és el risc que estem assumint davant dels avisos de la comunitat científica sobre l’emergència climàtica. En aquest cas, però, estem parlant de més de set mil milions de vides en joc. Fora bo que les institucions i la ciutadania afrontéssim l’emergència climàtica, com a mínim, amb la mateixa seriositat i determinació amb la que s’està afrontant la pandèmia actual.

Curiosament, un dels efectes col·laterals de la pandèmia ha sigut un alentiment en els processos de destrucció dels ecosistemes. Obres i infraestructures com l’ampliació del port i de l’aeroport de Barcelona, han quedat temporalment aturades. A més, com que ha disminuït la presència de persones a l'espai públic, és cada cop més freqüent veure vídeos i imatges per les xarxes que retraten la presència d'animals en llocs prèviament ocupats pels humans, com ara el centre de Barcelona. Això, sumat a la constant referència dels mitjans a les reduccions d’emissions, poden deixar el missatge en la societat que anem pel bon camí pel que fa a intentar pal·liar la crisi climàtica. 

La realitat però és que som molt lluny d'arribar als nivells de reduccions d’emissions necessaris per a garantir la vida humana. Tot i que, en algunes regions, les emissions locals s'han reduït dràsticament, la concentració de CO₂ a l'atmosfera ha marcat nivells rècord durant la segona setmana d'Abril2. De fet, hi ha estudis que situen la disminució global de les emissions d’ençà que va començar el confinament al voltant del 6%3. En canvi, segons l'ONU, cal una reducció del 7.6% anual de les emissions durant els següents deu anys si volem evitar greus conseqüències en els sistemes naturals i humans4. És a dir, la reducció actual, i una mica més, s’haurien d’aconseguir any rere any. Així, cada any hauríem de reduir les emissions un 7,6% respecte l’any anterior.  

Aconseguir les reduccions necessàries per a evitar un col·lapse a escala mundial implicarà, per tant, sacrificis molt grans per part de la societat. No obstant, la gestió de la crisi climàtica pot ser també una oportunitat de replantejar el sistema en el que ens trobem immersos, que promou dinàmiques extractivistes dels recursos naturals, així com la despossessió i apropiació dels béns comuns. Si alguna cosa hem après de la crisi causada pel coronavirus és que som capaces d’adaptar-nos a situacions molt adverses i que podem fer les coses de forma diferent. Per exemple, des de l’inici de la pandèmia, s’han multiplicat les xarxes de suport veïnal, s’ha propiciat el comerç local i s’han revalorat les feines que sustenten la vida: tasques de cures, sanitat, alimentació, habitatge, etc. Així doncs, l’actual crisi ha propiciat dinàmiques col·lectives, solidàries i enxarxades, i en general, la societat ha hagut de prendre mesures restrictives a nivell individual per a preservar la vida col·lectiva.

Emmirallant-nos en la resposta de bona part de la societat a la crisi de la Covid-19, les ecologistes afirmem que, davant la gran amenaça ambiental, hem d'apostar urgentment per les alternatives existents al sistema, que ens permetin revertir la destrucció ambiental prioritzant la justícia social. Hem de fer canvis en les dinàmiques de consum, en la redistribució de la riquesa, corresponsabilitzar-nos de les tasques de cures, canviar l'estructura social que sosté la nostra vida en comú i reconèixer-nos,  no com a individus aïllats que produeixen i consumeixen, sinó com a éssers ecodependents, part inseparable del teixit de la vida. Només una resposta col·lectiva i organitzada des de la base i des d'un nou paradigma social i polític pot evitar que les múltiples crisis terminals del capitalisme derivin en rebrots d'autoritarisme que ja amenacen amb emergir.

Cesc Gordó Vilaseca, membre de l’Assemblea pel Clima

Referències:

- Cheng, Vincent C et al. “Severe acute respiratory syndrome coronavirus as an agent of emerging and reemerging infection.” Clinical microbiology reviews vol. 20,4 (2007): 660-94. doi:10.1128/CMR.00023-07

- “Daily CO2.” CO2.Earth, (2020, April 8). Enllaç: www.co2.earth/daily-co2.

- “Analysis: Coronavirus temporarily reduced China's CO2emissions by a quarter”. (2020, April 15). Enllaç: https://www.carbonbrief.org/analysis-coronavirus-has-temporarily-reduced...

- UN Environment (2019), Emissions Gap Report 2018, UN, New York. Enllaç: https://doi.org/10.18356/08bd6547-en.

Notícies relacionades