Ignacio Rigau

Què fem amb Vox?

Abans de començar, permetin-me un matis. Per si no fos prova suficient el càrrec que acompanya la meva signatura, els diré una cosa: Vox no m'agrada. No sento simpaties ni per les seves formes ni per les seves idees. És més, crec que donen mal nom a la dreta. La meva vida seria més senzilla si els 400.000 andalusos haguessin votat al PACMA, de veritat, però lamentar-nos i diagnosticar-nos, com hipocondríacs a Internet, no ens portarà massa lluny i, en cap cas, solucionarà el nostre futur proper, així que preguntem-nos: què fem amb Vox

Mons feliços

L'obra L'Ordenament jurídic (1918) de Santi Romano, ens deixa una sentència d'allò més interessant: "L'ordenament jurídic antecedeix a la llei". Si bé pot sorprendre, és, en el fons, d'un sentit comú evident. L'ordenament jurídic no es composa només de lleis i normes, és més, aquestes són la conseqüència de l'existència d'un ordenament, que no és altra cosa que un sistema de referència i validació de les disposicions que governen una comunitat determinada.

No els doni el gust

Tots portem un feixista dins. Aquesta crec que hauria de ser la primera lliçó que qualsevol entès en política hauria d'assumir com a premissa: Tots som una mica fatxes, sí, i qui diu fatxes, diu autoritaris, aviciats, condescendents o menyspreadors, amb independència del corrent enes militi.

Complex de demiürg

El llenguatge o, més aviat, la forma d’emprar-lo pot revelar moltes coses del nostre interlocutor, no per res acostuma a ser l’objecte de les crítiques de tot moviment que es digui revolucionari. Des de la revolució soviètica, que va voler abolir el registre formal del rus, per no fer distincions entre parlants, fins l’ús del femení com a plural genèric, popularitzat per la CUP, la forma de parlar no deixa de ser el reflex de la forma de pensar i, precisament per aquest motiu, la bellesa d’aquest fenomen resideix en que, en la majoria dels caos, és inconscient.

Zapaterisme municipal

Mentre escric aquestes línies, sento l'helicòpter dels Mossos sobrevolant el meu barri. Un sorollet constant que sembla dir, amb insistència, "Ep! No t'oblidis que som aquí!".

Adam armat

Potser el vici polític més estès, amb independència de l'eix ideològic, territorial o temporal que hom estudiï, és l'adamisme, és a dir, la concepció segons la qual es fa una cosa com si no l'hagués fet mai ningú abans. Sentir-se alfa i omega, en el fons, és del tot natural, per temptador, essent la novetat, per si mateixa, una qualitat sovint tinguda per lloable.

Dos grafits

La cultura pop és a la cultura el que la música militar a la música. Sota aquesta sentència, una mica (bastant) snob, no s'amaga cap altra cosa que una constatació de la realitat. M'explico: Partint de la base que som humans i, com a tals, limitats, és impossible gaudir d'un coneixement profund de la majoria de sabers, fins i tot, d'aquells que ens apassionen.

És més, hom diria que no és ni tan sols recomanable voler adquirir un saber abissal de qualsevol matèria, consell que consagra la dita popular que diu: "Més val saber poc de moltes coses que molt d'una sola".

La fal·làcia ‘in aliis regionibus’

Una fal·làcia és aquell argument que, ja sigui pel seu fons o per la seva forma, sembla correcte i convincent, però que amaga un vici invalidant. Així, no són admissibles els arguments i refutacions que continguin una fal·làcia, almenys si pretenem mantenir el rigor lògic i argumental.

Queda’t a la teva pell

Diu el famós crític televisiu Ferran Monegal que la missió dels mitjans de comunicació, entre d’altres és la de “disparar contra els de d’alt”. Doncs bé, avui, des de la tribuna que m’ofereix elCugatenc, em proposo disparar contra la impostura difosa, segur que amb bona intenció, per un dels líders de la ràdio catalana, en Jordi Basté.

‘Quien parte y reparte’

Passa a les millors democràcies, i Espanya no es una excepció, que certes matèries esdevenen debats perpètuament irresolts. Pensem-ho: L’avortament, la llei electoral, la propietat privada (la seva okupació) o el sistema de contractació laboral són exemples de temes en els que mai ens acabem de posar d’acord.