L'obra L'Ordenament jurídic (1918) de Santi Romano, ens deixa una sentència d'allò més interessant: "L'ordenament jurídic antecedeix a la llei". Si bé pot sorprendre, és, en el fons, d'un sentit comú evident. L'ordenament jurídic no es composa només de lleis i normes, és més, aquestes són la conseqüència de l'existència d'un ordenament, que no és altra cosa que un sistema de referència i validació de les disposicions que governen una comunitat determinada.
Tots portem un feixista dins. Aquesta crec que hauria de ser la primera lliçó que qualsevol entès en política hauria d'assumir com a premissa: Tots som una mica fatxes, sí, i qui diu fatxes, diu autoritaris, aviciats, condescendents o menyspreadors, amb independència del corrent enes militi.
El llenguatge o, més aviat, la forma d’emprar-lo pot revelar moltes coses del nostre interlocutor, no per res acostuma a ser l’objecte de les crítiques de tot moviment que es digui revolucionari. Des de la revolució soviètica, que va voler abolir el registre formal del rus, per no fer distincions entre parlants, fins l’ús del femení com a plural genèric, popularitzat per la CUP, la forma de parlar no deixa de ser el reflex de la forma de pensar i, precisament per aquest motiu, la bellesa d’aquest fenomen resideix en que, en la majoria dels caos, és inconscient.
Mentre escric aquestes línies, sento l'helicòpter dels Mossos sobrevolant el meu barri. Un sorollet constant que sembla dir, amb insistència, "Ep! No t'oblidis que som aquí!".
Potser el vici polític més estès, amb independència de l'eix ideològic, territorial o temporal que hom estudiï, és l'adamisme, és a dir, la concepció segons la qual es fa una cosa com si no l'hagués fet mai ningú abans. Sentir-se alfa i omega, en el fons, és del tot natural, per temptador, essent la novetat, per si mateixa, una qualitat sovint tinguda per lloable.
La cultura pop és a la cultura el que la música militar a la música. Sota aquesta sentència, una mica (bastant) snob, no s'amaga cap altra cosa que una constatació de la realitat. M'explico: Partint de la base que som humans i, com a tals, limitats, és impossible gaudir d'un coneixement profund de la majoria de sabers, fins i tot, d'aquells que ens apassionen.
És més, hom diria que no és ni tan sols recomanable voler adquirir un saber abissal de qualsevol matèria, consell que consagra la dita popular que diu: "Més val saber poc de moltes coses que molt d'una sola".
Una fal·làcia és aquell argument que, ja sigui pel seu fons o per la seva forma, sembla correcte i convincent, però que amaga un vici invalidant. Així, no són admissibles els arguments i refutacions que continguin una fal·làcia, almenys si pretenem mantenir el rigor lògic i argumental.
Diu el famós crític televisiu Ferran Monegal que la missió dels mitjans de comunicació, entre d’altres és la de “disparar contra els de d’alt”. Doncs bé, avui, des de la tribuna que m’ofereix elCugatenc, em proposo disparar contra la impostura difosa, segur que amb bona intenció, per un dels líders de la ràdio catalana, en Jordi Basté.
Passa a les millors democràcies, i Espanya no es una excepció, que certes matèries esdevenen debats perpètuament irresolts. Pensem-ho: L’avortament, la llei electoral, la propietat privada (la seva okupació) o el sistema de contractació laboral són exemples de temes en els que mai ens acabem de posar d’acord.
Diuen que estàs enamorat quan trobes el sentit a les cançons. Sorprenentment, jo, que sí que ho estic, d’enamorat, només faig que fer lectures polítiques de tot el que escolto, fet que no deixa de ser especialment curiós perquè sóc de tot menys un melòman (i ho dic amb pesar). Serà que estic enamorat de la política? Buf, què cursi, per Déu.
