Publicitat
El passat 15 de març vam assistir, en directe, a una massacre. Aquest fet ha passat el cicle de noticies català i espanyol sense massa incidència. Les tertúlies ho van tractar un parell de dies. Es van emplenar columnes i articles i, després, vam tornar a parlar del Procés™. Aquest tristíssim episodi, però, crec que mereix una mica més de deteniment.
El darrer 8 de març vam celebrar el Dia Internacional de la Dona. La celebració, aquest any, seguint la tònica de l'anterior, va consistir amb una gran mobilització arreu d'Espanya. Va ser tot un èxit. Va haver-hi episodis desafortunats? Sí. Es va voler polititzar el dia? També. Francament, nihil sub sole novum. No ens durem les mans al cap, que ja som tots grandets. La jornada, amb tot, va ser un èxit.
El darrer cap de setmana, Noves Generacions de Catalunya vam celebrar el nostre campus regional, a Sant Julià de Vilatorta, un petit poblet proper a Vic. Envoltats d'un bonic paisatge, acompanyats d'un dia radiant i un aire netíssim, vam gaudir d'un dia de ponències i activitats d'allò més agradable. Però, ah, no podia sortir tot bé. Cap a l'hora de sopar del dissabte ens vam trobar un record dels CDR, que havien invertit el seu vespre en llençar ous contra els nostres cotxes i contra el frontal de la masia on ens trobàvem.
El passat divendres es publicava a aquest mateix diari un article de la militant d'Arran Patricia Gotarda, titulat Populisme assegurat. En ell, s'abordava la problemàtica de la seguretat ciutadana i l'autora donava una opinió que em veig en l'obligació de respondre perquè abona certes premisses que, en comptes d'ajudar-nos a entomar el problema, ens allunyen de tota solució. Repassaré l'anomenada peça d'opinió paràgraf per paràgraf.
Abans de començar, permetin-me un matis. Per si no fos prova suficient el càrrec que acompanya la meva signatura, els diré una cosa: Vox no m'agrada. No sento simpaties ni per les seves formes ni per les seves idees. És més, crec que donen mal nom a la dreta. La meva vida seria més senzilla si els 400.000 andalusos haguessin votat al PACMA, de veritat, però lamentar-nos i diagnosticar-nos, com hipocondríacs a Internet, no ens portarà massa lluny i, en cap cas, solucionarà el nostre futur proper, així que preguntem-nos: què fem amb Vox
L'obra L'Ordenament jurídic (1918) de Santi Romano, ens deixa una sentència d'allò més interessant: "L'ordenament jurídic antecedeix a la llei". Si bé pot sorprendre, és, en el fons, d'un sentit comú evident. L'ordenament jurídic no es composa només de lleis i normes, és més, aquestes són la conseqüència de l'existència d'un ordenament, que no és altra cosa que un sistema de referència i validació de les disposicions que governen una comunitat determinada.
Tots portem un feixista dins. Aquesta crec que hauria de ser la primera lliçó que qualsevol entès en política hauria d'assumir com a premissa: Tots som una mica fatxes, sí, i qui diu fatxes, diu autoritaris, aviciats, condescendents o menyspreadors, amb independència del corrent enes militi.
El llenguatge o, més aviat, la forma d’emprar-lo pot revelar moltes coses del nostre interlocutor, no per res acostuma a ser l’objecte de les crítiques de tot moviment que es digui revolucionari. Des de la revolució soviètica, que va voler abolir el registre formal del rus, per no fer distincions entre parlants, fins l’ús del femení com a plural genèric, popularitzat per la CUP, la forma de parlar no deixa de ser el reflex de la forma de pensar i, precisament per aquest motiu, la bellesa d’aquest fenomen resideix en que, en la majoria dels caos, és inconscient.
Mentre escric aquestes línies, sento l'helicòpter dels Mossos sobrevolant el meu barri. Un sorollet constant que sembla dir, amb insistència, "Ep! No t'oblidis que som aquí!".
Potser el vici polític més estès, amb independència de l'eix ideològic, territorial o temporal que hom estudiï, és l'adamisme, és a dir, la concepció segons la qual es fa una cosa com si no l'hagués fet mai ningú abans. Sentir-se alfa i omega, en el fons, és del tot natural, per temptador, essent la novetat, per si mateixa, una qualitat sovint tinguda per lloable.