Diuen que estàs enamorat quan trobes el sentit a les cançons. Sorprenentment, jo, que sí que ho estic, d’enamorat, només faig que fer lectures polítiques de tot el que escolto, fet que no deixa de ser especialment curiós perquè sóc de tot menys un melòman (i ho dic amb pesar). Serà que estic enamorat de la política? Buf, què cursi, per Déu.
És una expressió odiosa la de “nova i vella política”, especialment, perquè s’ha convertit en un significant buit. No hi ha res substantiu de la política pretesament nova que la distingeixi de l’antiga. No obstant això, el fet que podem donar per enterrada aquesta expressió no significa que haguem d’abandonar la noció mateixa de novetat. En altres paraules, podem dir que es pot innovar en política?
És una actitud molt habitual dels moviments polítics que, a part de proposar un projecte, creen una identitat al voltant del mateix adoptant símbols ja existents i apropiar-se’ls, tot ignorant el seu significat previ.
Mai he estat una eminència en matèria musical (ni en cap altra, si som honestos) i, si bé m’agrada, com a qualsevol, passar llargues estones acompanyat d’una cançó, no compto amb olfacte per a trobar-les. No estic al dia del panorama musical ni tampoc sento la pulsió d’investigar un àlbum, un gènere o un artista concrets.
Existeix en Dret un principi conegut com aliud pro alio (que es tradueix com “una cosa per l’altra”). Aquest se sol invocar en el context d’un contracte en què una de les parts no compleix amb la seva obligació entregant quelcom diferent al que s’havia compromès.
Aquests darrers dies, l’actualitat ve carregada de notícies que desperten tota classe de reflexions jurídiques, polítiques, socials i, fins i tot, filosòfiques. No obstant això, no és menys cert que mans més expertes ja escriuen i escriuran sobre les mateixes, motiu pel qual he optat per compartir una anècdota tan real com poderosa en el seu simbolisme.
La política local, més que qualsevol altra, té el tret distintiu de ser de proximitat, especialment, si es practica al municipi on un ha passat tota la vida. Serà per aquest motiu que és tan entranyable, fins i tot tendre, veure adquirir un rol prominent a persones que, fins llavors, no havien estat altra cosa que els teus professors, veïns o companys.
En un petit poble de la Costa Brava, Begur, corona la ciutat el que anomenen el Castell, una muntanya de vistes privilegiades, més antiga i arrelada que el mateix poble, en la qual oneja una estelada.
Atès com de sensible és el tema, em toca treure el carnet d'orgullós català que sóc. M'agrada el català, com a idioma i com a fenomen social. Crec que és un signe de riquesa dominar més d'una llengua i, més encara, crec que és lloable l'esforç que s'ha realitzat per tal de normalitzar el seu ús.
Llegia fa poc l'opinió d'un veí, a les xarxes socials, que deia estar preocupat pels comentaris negatius que, darrerament, es diuen de la nostra ciutat i és veritat que, aquests dies, no hem gaudit de la millor de les premses. Segurament, el principal motiu d'això sigui la desafortunada topada entre un policia local i el senyor Civis. Em vaig preguntar com arreglar-ho.
