Jordi Casas

La república de Weimar (1919-1933) i nosaltres

Aquest article està basat en els següents llibres: Eric S. Weitz, La Alemania de Weimar, Taurus, febrer de 2019, 525 pàgines; Wolker Weidermann, La república de los soñadores, arpa, setembre de 2019, 254 pàgines; i David King, El juicio de Adolf Hitler, Seix Barral, setembre de 2019, 639 pàgines.

Contra (tots) els nacionalismes, començant pel de casa

Aquest article ha anat precedit d’una desena més que, més o menys, han tocat la mateixa qüestió, per la qual cosa el lector o lectora que se l’estalviï quedarà excusat/da. En tot cas, demano indulgència davant la meva insistència (i l’extensió de l’article).

Aquest article, encapçalat per un títol que vas més enllà del seu contingut i que moltes persones poden considerar excessivament contundent (no amago la seva intenció provocativa), mereix tres consideracions:

Un pas enrere per fer-ne dos endavant o la insuportable lleugeresa de l’esquerra

No és un article pensat arran del que va succeir fa unes setmanes al Parlament espanyol, encara que ho pugui semblar, fou escrit abans d’aquells fets, el quals, en tot cas, li han donat més rellevància.

Vivim en un temps accelerat, en el qual se’ns invita a viure online. Sembla que no hi hagi oportunitat de descansar, ordenar les idees i veure exactament on ens trobem; cadascú de nosaltres i com a societat.

Article 155: ‘mande’?

En l’anterior article expressava la meva satisfacció per la formació d’una majoria d’esquerres al nostre Ajuntament. A la vegada, deia que és positiu que els tres partits que la formen no s’hagin deixat condicionar per la cotilla de l’article 155 (de la CE de 1978).

Majoria d’esquerres, per fi!

Com hom sap, el proppassat dia 15 a l’Ajuntament de Sant Cugat es va constituir una majoria d’esquerres formada per ERC, PSC i CUP, la qual va elegir com a alcaldessa Mireia Ingla. Això ha comportat que s’hagi desplaçat del govern municipal els hereus dels qui l’han exercit durant trenta-dos anys, encara que aquesta herència sigui difícil d’identificar, ja que de les vint-i-cinc persones de la llista, només cinc constaven com a membres del PDECAT. Però aquestes són qüestions formals.

Referèndum: Quin referèndum?

Quan escric aquestes línies estem en plena campanya de cara a les eleccions generals, a diputats i senadors, del 28 d’abril. En aquesta campanya diversos partits catalans porten al seu programa la necessitat d’un referèndum per solucionar el plet Catalunya-Espanya, per dir-ho de manera gràfica i ràpida.

L’astúcia té uns límits

Divendres dia 22, en sortir de l’Ajuntament, passades les dotze, vaig veure que canviaven les flors que hi ha davant la porta principal. Totes les noves flors eren gorgues. Casualitat? Potser sí, però cal reconèixer, i no vull fixar càtedra ja que no sóc botànic, que el ventall de colors possibles va més enllà del groc.

L’esquerra (transformadora): un discurs de i per a la classe mitjana il·lustrada?

És una evidència que al món (que en aquest text i a efectes pràctics podem reduir a Europa) cada cop costa més practicar la transversalitat o, si es vol amb altres paraules, el respecte a les idees dels altres o, si més no, el tenir-les en compte, quelcom imprescindible per generar un determinat consens polític, que, al seu torn, faci possible l’acord i la convivència entre diferents.

Avui les raons cedeixen davant la tirania dels sentiments

Dilluns 26 de novembre. Últim debat televisiu entre els candidats a presidir la Junta d’Andalusia. El candidat de Cs arriba amb un flamant autobús de campanya, en les parets exteriors del qual hi ha els rostres de Puigdemont, Junqueras, Sánchez i Díaz; sota de les seves cares dues consignes: “Se ríen de España, se ríen de tiˮ. No és un fet aïllat, però.

Pàgines

Subscribe to Jordi Casas