En l’anterior article expressava la meva satisfacció per la formació d’una majoria d’esquerres al nostre Ajuntament. A la vegada, deia que és positiu que els tres partits que la formen no s’hagin deixat condicionar per la cotilla de l’article 155 (de la CE de 1978).
Com hom sap, el proppassat dia 15 a l’Ajuntament de Sant Cugat es va constituir una majoria d’esquerres formada per ERC, PSC i CUP, la qual va elegir com a alcaldessa Mireia Ingla. Això ha comportat que s’hagi desplaçat del govern municipal els hereus dels qui l’han exercit durant trenta-dos anys, encara que aquesta herència sigui difícil d’identificar, ja que de les vint-i-cinc persones de la llista, només cinc constaven com a membres del PDECAT. Però aquestes són qüestions formals.
Quan escric aquestes línies estem en plena campanya de cara a les eleccions generals, a diputats i senadors, del 28 d’abril. En aquesta campanya diversos partits catalans porten al seu programa la necessitat d’un referèndum per solucionar el plet Catalunya-Espanya, per dir-ho de manera gràfica i ràpida.
Divendres dia 22, en sortir de l’Ajuntament, passades les dotze, vaig veure que canviaven les flors que hi ha davant la porta principal. Totes les noves flors eren gorgues. Casualitat? Potser sí, però cal reconèixer, i no vull fixar càtedra ja que no sóc botànic, que el ventall de colors possibles va més enllà del groc.
Benvolguda senyora, benvolgut senyor,
És una evidència que al món (que en aquest text i a efectes pràctics podem reduir a Europa) cada cop costa més practicar la transversalitat o, si es vol amb altres paraules, el respecte a les idees dels altres o, si més no, el tenir-les en compte, quelcom imprescindible per generar un determinat consens polític, que, al seu torn, faci possible l’acord i la convivència entre diferents.
Dilluns 26 de novembre. Últim debat televisiu entre els candidats a presidir la Junta d’Andalusia. El candidat de Cs arriba amb un flamant autobús de campanya, en les parets exteriors del qual hi ha els rostres de Puigdemont, Junqueras, Sánchez i Díaz; sota de les seves cares dues consignes: “Se ríen de España, se ríen de tiˮ. No és un fet aïllat, però.
El proppassat 11 d’octubre a l’independentisme català se li van avançar els Reis. Efectivament, el grup parlamentari d’En Comú Podem li va fer un regal preciós: un paquet antimonàrquic en tota regla. Un brindis al sol, com la proclamació de la república del 27 d’octubre de 2017, però un clau on agafar-se per seguir fent de Felip VI la seva bèstia negra (quina malastrugança, pobre, mira que tenir només un dígit més que el maleït Felip V!). Pedro Sánchez no és Mariano Rajoy, no dóna la talla com a enemic perfecte.
En aquesta realitat tan líquida, per complexa, ràpida i esmunyedissa, que ens ha tocat viure, no és fàcil definir-se. Però és necessari, en la mesura que sempre està bé saber on hom vol situar-se (o que els situïn). Parlo de ser d’esquerres, en plural, ja que, sens dubte, hi ha diferents maneres d’entendre-ho i viure-ho. Jo, per anar pel món, he decidit elaborar-me un decàleg. No puc negar-ho, m’agraden els decàlegs. El meu és aquest (l’odre no implica una jerarquia).
Portem sis anys de Procés, és un bon moment per fer balanç. D’antuvi vull fer dos advertiments, el primer per pura honestedat personal i intel·lectual. Em considero catalanista i federalista, però gens independentista; si l’independentisme es portés a la sang, en una analítica meva passaria absolutament desapercebut. Per tant, que no s’esperi una mirada simpàtica envers al Procés; tot i amb això, miraré d’acostar-m’hi amb certes dosis de rigor i objectivitat.
