Això de la cultura és una cosa sobre la qual tothom s’atreveix a dir la seva. I, per què no? Al cap i a la fi, què és la cultura? Si hem de fer cas de la famosa definició d’Edward B. Tylor, la cultura ho és quasi bé tot. A més, és una cosa que es pot gestionar a ras de terra, ja que una bona part de les entitats i institucions que la generen són d’àmbit local.
Quan escric aquestes línies està a punt de començar la campanya que ens portarà a la jornada electoral del dia 21. No està gens clar que serveixi per desestressar la política catalana i, per extensió, el conjunt de la societat. Cal esperar més aviat tot el contrari. Si els darrers cinc anys han estat caracteritzats per la banalització de la política, serà difícil que de cop i volta això desaparegui de la realitat catalana.
Admeto de bell antuvi que el títol pot desorientar una mica. El lector o lectora pot pensar que tal com estan les coses en aquests moments, és una frivolitat posar-se a parlar de qui presidí la Mancomunitat de Catalunya entre 1914 i 1917. Espero justificar-ho.
Quan escric aquestes ratlles encara ressonen els crits i els cops de porra del diumenge 1 d’octubre. L’article ja el tinc pensat i per molt dolorós que sigui el que ha passat, no renuncio a intentar una anàlisi que vagi més enllà de la conjuntura. Ja hi haurà temps per parlar d’aquests fets, el pas dels dies ens permetrà fer-ne una reflexió més acabada i objectiva.
No pretenc parlar de l’anomenat referèndum de l’1-O. Senzillament, no ho és i no admet més discussió (la Comissió de Venècia dixit). Ara bé, això no treu que aquest representi el compendi d’allò que hem anomenat Procés (que més valdria dir-li Processisme, entès com el mecanisme emprat des de fa uns anys pels de sempre per seguir manant). Em refereixo al discurs que ens ha portat fins aquí i que ha aconseguit esdevenir hegemònic en el debat públic català.
En l’últim Ple municipal l’Ajuntament de Sant Cugat ha aprovat l’Ordenança municipal sobre la protecció i la tinença responsable d’animals. Sigui dit d’immediat que el títol no deixa clar a qui cal protegir, cal suposar que els animals. És una ordenança llarguíssima, té, ni més ni menys!, seixanta-nou articles, sense comptar disposicions addicionals, derogatòries, transitòries i finals.
Diguem-ho clar de bell antuvi: els plans municipals, i sobretot els processos participatius que els acompanyen, s’han convertit en una operació de màrqueting; en una façana darrere de la qual s’amaga una molt baixa incidència real de l’opinió dels veïns en l’acció municipal.
