La setmana que ve Catalunya s’omplirà de mobilitzacions i activitats pel clima. Divendres es farà la vaga mundial i –espere– tothom correrà a explicar que hi ha molta gent movent-se. Durant un instant, com un miratge, semblarà que la gent ha posat l’agenda climàtica al centre i això té la força suficient per a marcar l’agenda política. Per una vegada el temps cronoscòpic ens correrà a favor.
Aquest estiu ha estat especialment carregat de notícies sobre suposats despropòsits vegans i animalistes. Hem tingut famílies que han desnodrit el seu fill i els mitjans han decidit especificar que eren veganes, com si el desnodriment fora culpa del veganisme i no de la despreocupació paterna i materna per garantir que els seus infants tenen els nutrients, proteïnes i vitamines suficients –cosa que afecta als omnívors també–.
Se n’ha anat sense fer soroll, com va decidir viure la política en els seus darrers dies. Maria Dolors Renau, socialista de cor i de cap, va deixar enrere l’etapa institucional per a entrar a l’activisme de barri des de l’Associació de Veïns del Centre-Estació. Amb el seu currículum pot semblar una anècdota començar un comiat per ací però, ben vist, la seua implicació des de la base abans i després de la vida institucional demostra aquell saber fer que malauradament bona part de la política actual ha perdut.
L’impàs entre el final de curs i l’inici del següent és el verdader canvi d’any i moment de balanç de múltiples índoles. És quan et mires davant l’espill i dius: A veure com ha anat l’any? I, hòstia, acabes veient que malgrat moltes coses ahí estàs, dret i fet gràcies a moltes persones que fan de xarxa –gràcies a totes elles, ja saben qui són–. I sí, has canviat en algunes coses, potser en moltes; potser has caigut, potser t’has alçat, potser encara no saps on estàs, potser ho comences a construir...
Els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat enorme en la construcció del debat social ja que són els transmissors dels fets noticiables que han de fomentar-lo. El periodisme, amb la seua fixació per mostrar injustícies, molts cops intenta apropar-se a la vulnerabilitat i topa de ple amb la realitat, que molta bona gent que viu per a sobreviure no està per a què periodistes aparentment benintencionats els prenguen el pèl. Què pretenem, fer un retrat de la seua precarietat? A canvi de què?
La setmana passada vaig explicar que vaig rebre una trucada anònima d’una persona que va decidir que la millor manera de mostrar el seu descontent amb la meua faena era amagar-se darrere de l’anonimat per a dir-me un reguitzell de qualificatius que potser no val la pena repetir. No tinc ni idea de qui era ni si es referia a alguna notícia en concret. Potser no cal saber-ho.
Mire al meu voltant –i també a mi– i veig gent que va tirant, desesperada en realitat entre horaris impossibles, sous baixos i lloguers alts. Persones que han d’anotar a l’agenda la trobada amb els amics, el festeig amb la parella o les parelles, el moment d’oci... Homes i dones, sobretot joves, que volen improvisar i topen contra una quotidianitat que mata les xicotetes aventures quotidianes. Quan, per fi, troben un moment de desconnexió no el saben aprofitar. És allò que Zygmunt Bauman deia amor líquid, supose [Amor líquido, Fondo de Cultura Económica España, 2005].
Enmig de crits de 155 i 3%, de faltes de respecte als representants polítics, d’un quasi-assetjament per xarxes, de pintades a seus, d’un Polònia que és incapaç de posar una mirada local a les eleccions municipals a no ser que parle de Barcelona, d’una part de la ciutadania exaltada encara amb el no-res i de tantes altres mostres de sorpresa i/o preocupació davant un pacte de govern que encara no ha tingut grans traduccions reals, és el moment d’aturar-se.
Escric açò el matí de divendres, a falta de poc més de 24 hores per al Ple de constitució del nou consistori i encara sense concrecions del pacte de govern, tot i que sembla clar –massa of the records– que el tripartit d’esquerres no té aturador. És interessant deixar unes reflexions prèvies escrites abans que la resolució del misteri ens porte a nous dubtes, com qui va resseguint un camí ple de bifurcacions.
Agraïsc la consideració que em té molta gent però ni sóc vident ni influent en la política com per a determinar si hi haurà un pacte independentista, d’esquerres o un govern en solitari. Són bastants les persones que s’ho pregunten i ho comenten. Acudeixen als periodistes pressuposant que tenim alguna informació extra que realment no tenim perquè encara ni existeix.
