Les misèries d’un estat del benestar desconstruït ens han portat a una lluita quotidiana per les nostres vides. Ens situem, orfes de mecanismes forts que ens protegisquen, davant la realitat que ens aboca un sistema que basa el seu funcionament en les desigualtats, discutint i rebatent cadascun dels arguments d’aquells que mirant que el PIB puja ja tenen suficient per a dir que l’economia va bé.
Els indicis i casos de corrupció que afecten Sant Cugat són els protagonistes del segon dels Monogràfics elCugatenc, una aposta nascuda en el marc de l’assemblea ciutadana que fa suport a aquest diari, amb la voluntat d’arribar a tota aquella gent que encara no ens coneix i la que, seguint-nos, vol tindre entre les seues mans –tocar– el periodisme que fem. Fer un monogràfic semestral gratuït és tocar carrer. I nosaltres ho fem amb la voluntat de traslladar al paper l’esperit crític que sempre intentem posar en la nostra feina.
De sobte les xarxes han viralitzat la tinenta d’alcalde de Polítiques de Cicle de Vida, Progrés Social i Habitatge, Susanna Pellicer, arran d’unes declaracions que va fer ara fa més d’un any a Cugat.cat. La responsable política ve a dir que, tot i que no és una recomanació dels serveis socials, és de lògica que algunes persones decidisquen marxar de la ciutat quan no poden fer front al cost de l’habitatge.
Arran del cas de Sara, la santcugatenca que ha decidit marxar del país amb la seua parella després que s’assabentara que per a seguir vivint a la ciutat hauria de pagar 300 euros mensuals de lloguer més que no estaven disposats a assumir, s’ha generat un debat sobre si la seua marxa realment té motius residencials o es deu bàsicament al salari. Fins i tot he rebut crítiques a la notícia que havia escrit al respecte en forma de testimoni de l’afectada. Amb això, crec interessant obrir el debat.
Estem en plena setmana de la gent gran i el repte és trencar les barreres que separen la gent jove de la gent gran. No és senzill ni segurament això ha de passar per negar-nos a ser com som cadascuna de les generacions. Perquè és cert que aprofundir en l’escletxa és un error però negar les diferències entre nosaltres seria molt més greu, obligar-nos d’alguna manera a renunciar al que som en ares d’una convivència fal·laç.
Els projectes col·laboratius han entrat a l’economia de mercat i, amb això, l’esperança d’una societat de cost marginal zero que ens obligue a una redefinició radical del capitalisme o fins i tot la seua superació amb noves o velles fórmules va diluint-se. Sí, hi ha la Viquipèdia, sí hi ha Linux, sí hi ha els arxius de música lliure... però sí, també hi ha Uber, Cabify, Airbnb...
L’habitatge, i especialment la protesta de Yolanda, ha estat el tema clau d’inici del curs polític. Podria semblar que les reivindicacions de més seguretat esdevindrien l’assumpte principal de l’arrencada postvacacional però hem sabut que els problemes d’accés a l’habitatge arriben a una índole que qualsevol altre problema esdevé secundari, el que no vol dir que també s’haja de donar resposta.
Quan t’expliquen que una persona ha mort per suïcidi poc abans de ser desnonada la impotència que et ve a sobre és immensa perquè tu –o jo– no eres ningú ni per a revertir una mort ni per a poder fer grans canvis que eviten que altres persones puguen arribar al mateix extrem o tindre una temptativa.
Ens hem acostumat a la política dels gestos; a aquella pràctica de paraules grosses i buides, de fulls de ruta, de línies vermelles, de treure pit però no aplicar les accions... Ho hem vist al procés, però no només ahí. La política està encotillada per les competències, per una legalitat que sembla irreformable a ulls de moltíssima gent, per les (in)capacitats d’alguns dels nostres polítics, per la pressió popular i pel paper dels mitjans de comunicació. Davant d’això, només queden els gestos: Jo et cluque un ull però després ja veurem què passa.
Encetem el darrer curs polític del mandat, que acabarà amb unes eleccions municipals que desperten una gran expectativa pel terratrèmol polític que poden suposar a una ciutat que en els darrers anys s’ha mostrat fidel a l’entorn convergent i els seus intents de redefinició –excepte a les eleccions estatals del 26 de juny del 2016–.
