Refredat, sense veu i quasi sense poder-me alçar. Es diu ràpid però el 24 d’abril estava així. No sé fins a quin punt la diada de Sant Jordi és culpable de tot això o només és una peça més del trencaclosques. Siga com siga, el passat 23 d’abril va ser un somni esgotador i il·lusionant al mateix temps. I si ho ha sigut és gràcies a molta gent que ha confiat en elCugatenc.
No en reflexionem prou. Hem banalitzat la mort gràcies la ficció. Les constants imatges de guerra, que s’assemblen tant a les pel·lícules i videojocs, ens han tornat immunes. Les armes de manipulació mediàtica ens han tornat cínics i només quan la mort salvatge transita en forma de furgoneta tant a prop de casa nostra que creiem sentir els crits de desesperació a les Rambles ens torna la humanitat, el respecte a les víctimes i la condemna dels botxins.
Som milers els periodistes que quan en la nostra postadolescència vam triar carrera o ja cursant-la vam pensar que aquest ofici que començava a abraçar-nos té un potencial transformador com pocs. Ser periodista implica tindre la capacitat de dir què és i què no és notícia, qui mereix ser part de l’agenda mediàtica i de quina manera, com controlar aquells que tenen el poder i donar veu a les seues víctimes.
Vivim uns temps en què molts de nosaltres hem plorat d’impotència, el que, sembla, és de les poques coses que podem fer sense delinquir. Cada dia que passa ens trobem un titular que ens indigna més, una situació cada cop més insostenible que provoca un pols social potent i, em lamente, desaprofitat. No és fàcil tindre milions de persones disposades a implicar-se des de la base i desaprofitar-ho és perdre una oportunitat històrica enorme.
– A mi m’interessa saber si el vostre pas per l’institut vos ha servit d’alguna cosa en la vida –llença amb un cert toc interrogatiu un professor després que diversos exalumnes del centre haguem acudit per a explicar les nostres experiències vitals postsecundària i batxillerat als estudiants que tot just ara es preparen la selectivitat.
Estic en una d’aquelles èpoques de recerca d’abraçades; aquell instant en què algú aliè al motiu de la recerca et pren entre els seus braços. L’agafes, t’agafa, i durant cinc segons d'estrènyer-se mútuament el cor es calma i tot sembla tornar al seu ordre o, com a mínim, un calfred de pau recorre tot el cos, de cap a peus. I en eixe moment, just ahí, a mesura que tornes a prendre distància, un sospir intern et travessa.
La Fundació Hàbitat 3 no ha aconseguit ni un pis buit per posar a disposició de persones amb risc d’exclusió residencial. El programa impulsat a Sant Cugat a proposta de l’Ajuntament ha demostrat a hores d’ara ser insuficient per a la ciutat. Podríem tirar les culpes a la fundació però seria totalment injust, com injust i reduccionista seria dir que tota la culpa és del govern.
La sala gran de la Casa de Cultura és plena a vessar. No cap ni una ànima més. Alguns dels assistents s’han de quedar de peu, amb el handicap que té això quan la mitjana d’edat de la sala supera els 65 anys. Els iaios i iaies santcugatencs fa setmanes que han decidit eixir al carrer per a ser escoltats. S’han organitzat, s’han mobilitzat i s’han guanyat un lloc a l’agenda política.
M’he trobat infinitat de vegades amb persones que creuen que qualsevol mostra crítica d’un mitjà de comunicació l’alinea al costat d’una opció política. És com si totes les persones que fan possible aquella publicació s’hagueren conjurat per a fer la punyeta a algú. I és evident que hi ha casos, no de conjuracions màgiques, sinó de poders que intenten controlar els tempos de la comunicació. Si ara m’interessa desgastar a algú, faig tot el possible per deixar-lo malament.
El cas Palau i els indicis de més presumpte finançament irregular a Convergència han marcat la setmana i posat contra les cordes un govern que, malgrat desmarcar-se d’aquestes operacions de les quals diuen no tindre coneixement, és incapaç de treure’s de sobre la pressió fiscalitzadora que arriba amb força des de l’oposició.
