Recorde el primer cop que vaig vindre a Sant Cugat. Era un estudiant universitari que tot just començava a entendre què era això de la independència social –que no econòmica– en haver anat a parar a mig miler de quilòmetres de casa. Amb tota la innocència i il·lusió d’aquells primers anys d’universitat vaig anar creuant carrers i carrers fins arribar a l’avinguda Cerdanyola.
L’alcaldessa ha donat les esperades i exigides explicacions sobre la sentència del cas Palau al Ple d’aquesta setmana.
Que Sant Cugat aparega com a escenari d’una immensa trama de corrupció és un maldecap fins i tot per a l’hipotètic responsable municipal de la mossegada del PAV3. Perquè, clar, no només es tracta ara de la condemna a Convergència i Millet, el perdó per prescripció a Ferrovial i la inacció per defunció davant Torrent, ara el dubte ha deixat de ser-ho i la resta de dubtes –Teyco, Complex Esportiu de Mira-sol i Cirsa-Sharp– semblen més fonamentats.
La primera vegada que recorde haver vist Interviú és fa bastants anys a la tauleta del barber al que anava mon pare i temps després jo. Mentre Pere talla cabells al mòdic preu de tres euros, 50 cèntims més si t’arregla la barba, alguns dels clients fullegen la premsa; periòdics del meu poble que segurament ni vos sonaran. I allà enmig hi ha aquella revista amb dones seminues a la portada.
A Diana Quer l’han matada perquè era un poc puta. El seu assassí va cometre l’error de deixar el mòbil de la víctima al cadàver. La dels Sanfermines també era un poc fresca perquè no va posar resistència física a la violació. Com anava a saber, llavors, la Manada que no li venia de gust una orgia? I potser Alan no era tan promiscu però si es va suïcidar ara fa dos anys és perquè tenia alguna cosa mal pel cap, algú li’n diu transsexualitat.
Ho va explicar Rafa Usero la setmana passada a un dels seus articles i durant els darrers dies una esperpèntica proposta territorial –depèn qui s’ho mire amb toc irònic o ben factible– ho ha evidenciat.
Ara que s’apropen dates de germanor, de solidaritat, de caritat, de ser bones persones i tantes altres ximpleries que, almenys, allunyen una miqueta el Nadal de la màquina consumista incessant, està bé recordar que els refugiats segueixen ahí.
El discurs polític generalment és fàcil. Normalment es tracta d’aprendre’s un argumentari amb les idees ben lligades de tal manera que, tot i que variant l’ordre i les paraules, sempre acabes transmetent els valors principals del teu partit. Per això els mítings que vivim aquests dies segurament ens resulten tant repetitius, perquè tothom diu el mateix un i un altre cop sense alterar ni un pèl el discurs. Però això passa quan ells tenen el control.
Alça el cap un moment i mira la cara de quin candidat tens al teu carrer. Està Iceta proposant “solucions”? Està Albiol proposant Espanya com a solució? Estan els Comuns cridant a eixir el bucle? Està Arrimadas, amb un to burlesc, dient que ara sí que votarem? O potser tens a la democràcia triomfant cridada per l’únic cap de llista empresonat? O aquell president exiliat que s’autorreivindica com a valor més important d’un partit que canvia de nom a cada comicis?
Com qualsevol persona nascuda i criada a un altre poble o que ha passat part de la seua vida a un altre indret del planeta, em resulta impossible no fer comparacions constants entre el meu entorn actual i aquell que em va acompanyar durant els 18 primers anys de la meua vida. Amb la discussió per la festa de cap d’any entre el govern i Cal Temerari m’ha vingut de nou a la ment la comparativa.
