Jordi Pascual

Una metgessa informa a una parella valenciana que, tot i ser els dos valencians, el seu fill no nat és un madrileny. Poc després, intentant calmar la desagradable sorpresa dels pares, explica que a sa casa és pitjor, que la seua germana és catalana, concretament de l’Hospitalet. Això, que explicat així sona estrany, és un gag humorístic emès a la nova televisió valenciana, À Punt.

Tot just ahir vaig participar com a membre d’elCugatenc en una trobada de mitjans de l’economia social i solidària a nivell català en el marc de l’escola d’estiu organitzada per la Xarxa d’Economia Solidària (XES), una reunió que ens ha servit per conèixer-nos –en alguns casos retrobar-nos– i, sobretot, evidenciar que malgrat les diferències ens podem considerar un “nosaltres” amb preocupacions, reptes i il·lusions compartides.

Hi ha una constant en les converses amb entitats: N’hi ha que se senten apartades del focus, fent esforços ingents per a mantindre el dia a dia però, en tindre activitats menys grans i vistoses o no ser del gust de qui els podria fer un cop de mà, queden amagades de l’interès informatiu i, sobretot, del polític. És així. M’ho repeteixen constantment quan els seus representants se sinceren en converses disteses d’abans o després d’una entrevista.

– Hi ha entitats de segona? –pregunte a una representant d’una associació.

Em costarà uns dies acostumar-me a dir això d’alcaldessa Carmela Fortuny, no per res sinó perquè això d’alcaldessa Mercè Conesa –rima inclosa– ho hem tingut tant gravat al cap que ara sobta trobar-se a l’encara tinenta d’alcalde de Cultura al capdavant del govern. Qüestió de dies, vaja. Com qüestió de dies ha de ser el període de confiança que sempre s’atorga als càrrecs polítics abans d’alabar-los o dir com de malament ho estan fent.