Publicitat

Genis

La història està plena de genis. De genis que han passat a la història, perquè ella ha parlat d'aquestes persones. Han despuntat en ciència, en música, en teatre, en filosofia en política...

Què hi ha, però, darrere d’aquests personatges que han fet grans descobriments o veritables obres d'art? En Manuel Vázquez Montalbán deia que havia conegut eminències en alguna matèria i que, en la vida quotidiana eren perfectes estúpids.

Genis, com per exemple, Salvador Dalí que va ser capaç de ridiculitzar, rebutjar i riure's del seu amic Federico García Lorca perquè era homosexual i s'havia enamorat del pintor. O que es va acostar al règim franquista, el mateix que havia assassinat Lorca, quan li va convindre.

Com la Mercè Rodoreda que, molt centrada en l'escriptura dels seus preciosos –ho dic amb tot el respecte per la seva obra– i descriptius llibres, no va saber escoltar els membres de la seva família, que li van anar marxant.

O com Aristòtil Onassis, conegut com el pirata, que mai no en tenia prou, que la seva ànsia de diners, popularitat i èxit eren insaciables. Que, tot i comptar amb l'amor i l'entrega de la Maria Callas, la va fer patir fins a la mort.

Genis com el millor director d'orquestra de tots els temps, el mestre Toscanini. Que malgrat l'estima que professava a la seva esposa Carla, no va parar de tenir embolics amb altres dones. Afers que eren com secrets a veus que gairebé tothom coneixia. Tant era així que el 23 de juny del 1937, Carla, moments abans d'entrar en coma i morir li va dir “sempre has estat un mentider”. El mestre va quedar molt afligit durant força temps, tot dient-se constantment “no vaig tenir temps de dir-li-ho”. I havien estat casats durant molts anys...

Em pregunto, de què li serveix a un geni ser geni si no és capaç de fer feliç, o si més no, evitar fer patir la gent que els estima?

Hi ha una altra mena de genis que s'ho han trobat sense desitjar-lo. Són una mena de Pinotxo que va ser creat en per Gepetto perquè se sentia sol. Pinotxo, quan va arribar a tenir vida pròpia, va ser un inadaptat, infeliç, que no va tenir ni la llibertat de dir mentides, d'aquestes que de vegades ens agrada deixar anar.

Genis com Michael Jackson o María García, més coneguda com María Malibran. El primer, cantant de soul, pop i funk; i la segona, en el segle XIX, una famosíssima cantant d'òpera. Tots dos van ser alliçonats pels seus respectius pares amb mètodes duríssims que podien arribar fins a la violència física i psicològica. I sí, van ser genis, però...

O bé, al segle XVIII, el famós cantant Farinelli, el castrat. Molts nens, en aquell temps, eren castrats per tal que no perdessin la veu. Tanmateix, Farinelli, amb enganys i per decisió del seu germà Riccardo, va ser castrat als dotze anys.

Arribats aquí em pregunto, on comença i on acaba la llibertat d'un nen? Ho dic perquè, quan parlem d'explotació infantil, sempre surten imatges esgarrifoses de nens del tercer món transportant pedres. Ara i aquí es busquen genis a canvi d'explotació. Als esports, a la música, al cinema... Potser, algun dia n'hauríem de parlar.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades