Comença un nou procés electoral, una nova campanya, la de les eleccions a Corts i Senat i cada cop se’m reforça més allò que és crida moltes vegades als carrers de les ciutats d’aquí i allà, “li diuen democràcia i no ho és”. Per què ho dic això?
Ens falta molta pedagogia. Els periodistes continuem vivint rodejats de peticions d'objectivitat i neutralitat. Les coses són perquè són: estos son los datos y suyas son las conclusiones.
En el record d’una nena perduda vaig cercar una abraçada. Era mutu, ella em necessitava a mi i jo la necessitava a ella. Va ser mentre mirava per la finestra de la sala de jocs que al veure el llenyer em va tornar a impactar.
Prendre decisions forma part de la nostra vida diària. Durant el dia prenem moltíssimes decisions, però evidentment hi ha de diferents nivells d’importància: escollir si avui per esmorzar em prendré un cafè o un suc, no té res a veure en decidir anar a viure a un altre país o deixar la feina.
Dos setmanes i mitja després dels atemptats a París i veient que com a mínim PP i Ciutadans i part de la població espanyola està a favor d’una intervenció militar a Síria jo m’hi sumo i dic: Sí a la guerra.
Sí a la guerra contra el discurs islamofòbic creat pels mitjans de comunicació i els partits polítics.
Des de fa temps, els diversos partits que omplen el nostre espectre s’han dividit en el tradicional eix d’esquerres i dretes. Però els darrers temps, a Catalunya, ha sorgit un nou eix, el de la independència. D’aquesta manera les darreres eleccions al Parlament de Catalunya han creat una divisió entre parits partidaris de la independència i dels que són partidaris de continuar l’encaix dins d’Espanya amb una o altra forma jurídica.
L'autor, Ernesto Mallo, acompanyat a la seva dreta per la comissària Cristina Manresa. Fotografia: Xavier Boix
L'acord d'estabilitat pressupostària entre CiU –CDC i Demòcrates a la pràctica– i ERC-MES ha agafat per sorpresa tothom ja que es va anunciar el dia abans del primer Ple extraordinari sobre el tema. La primera interpretació, probablement massa superficial, és pensar que Junts pel Sí ha creat amors. A nivell nacional són inseparables, per a les generals hi ha hagut divorci i a Sant Cugat mai ha arribat la unió.
Aquests dies es parla molt de la violència de gènere en motiu del 25N. El món institucional en va ple, però per sort al carrer els moviments feministes ja fa temps que ho posen a l'agenda, doncs la dimensió de xacra social és cada vegada més preocupant.
L’Aisha és magribina. Va venir a Catalunya de petita amb els pares i dos germans més, ja fa vora trenta anys.
