En les darreres setmanes hem assistit a un debat, o com sigui que li vulgueu dir, perquè em fa l’efecte que no mereix aquest nom, sobre la pertinència de fer segons quines discussions al ple de l’Ajuntament de Sant Cugat. Per sort, he conviscut amb aquest òrgan de representació ciutadana des de fora i des de dins i crec que en puc parlar amb coneixement de causa.
La defensa d'allò públic ha de començar des dels municipis. Exigir pluralisme en els mitjans de comunicació que paguem entre tots no té sentit si n'oblidem alguns. El món no acaba a RTVE ni a la CCMA. Cugat.cat està allà, treballant cada dia i no té sentit excloure'ls del debat sobre la res publica. Este és un article per a felicitar uns companys que fan molt bé la seua faena.
L’adolescència és una època de canvis i de revolucions, plena d’alegria i d’emoció de viure noves experiències, però també és una època de pors i de plors. Durant aquest període es desperta el nostre esperit més rebel, amb la necessitat constant de posar en dubte l’autoritat i de trencar les regles imposades. La rebel·lia adolescent és una expressió natural del desenvolupament propi d’aquesta etapa, però sovint crea molta negativitat i conflictes en la convivència familiar.
“Es sólo un croissant pero también es la fórmula del existo. Gracias a esta oferta, 3 por un euro cincuenta. Su consumo se ha disparado y una red de panaderías hace millones con ellos. Son catalanes pero su modelo de negocio parece chino. Son los primeros en abrir y los últimos en cerrar. Nadie puede competir con ellos. Sus precios han roto el mercado. Se multiplican como clones, en silencio y por todo el mundo. Sus resultados les hacen ganarse enemigos. ¿Hasta dónde bajaran los precios?
No sorprenc a ningú si dic que jo soc dels que hagués estat encantat si finalment s’hagués materialitzat un pacte de govern entre Convergència i ERC-Mes a la nostra ciutat. Però al final no ha pogut ser.
Quan vaig parlar amb totes les fonts que han donat forma al reportatge en què faig una radiografia de l'educació pública santcugatenca, esperava trobar-me alguna ampliació i contextualització de les notícies que havien eixit els darrers mesos.
Aquesta setmana hem presenciat una situació inèdita en la política espanyola. El debat per la investidura de Pedro Sànchez ha aixecat polseguera i fet córrer rius de tinta, i no només pels petons que, una vegada més, demostren quant arrelada que està l'homofòbia en la nostra societat.
He interpretat vàries vegades “El verí del teatre” de Rodolf Sirera. El darrer cop, en comptes de tenir un company home, he tingut una companya de repartiment. No sé si coneixeu l'obra, però us avançaré que són dos actors, el marquès de Sade i un actor, que fa d'actor famós a l'obra.
En el nostre món occidental tenim legalment garantida la llibertat d’expressió que ens serveix per expressar i dir allò que pensem i sentim públicament, així com ho fem en la vida privada. I és en aquesta comparació, en aquest paral·lelisme, on trobem alguna resposta als diversos malestars que s’han creat darrerament amb motiu de manifestacions públiques de tipus artístic i humorístic.
“Exercir una oposició responsable i arribar a acords puntuals”. Aquesta va ser la decisió final de l’assemblea extraordinària d’ERC celebrada el passat 22 de febrer. El grup municipal s’havia de posicionar a favor o en contra d’iniciar converses amb Convergència.
