La dona a Montjuïc
Tot i que la Setmana de la Dona ja ha passat, penso que, per a reconèixer els seus mèrits, qualsevol moment de l'any és bo per a alçar la veu i dir-ho.
Publicitat
Publicitat
Tot i que la Setmana de la Dona ja ha passat, penso que, per a reconèixer els seus mèrits, qualsevol moment de l'any és bo per a alçar la veu i dir-ho.
El 2 de febrer va ser la meva primera vegada. La primera vegada que corria, o millor dit, que la meva cadira rodava en la pista del Circuit de Catalunya. Mai havia participat en una competició amb finalitats benèfiques, bé, he de dir que sense fins benèfics tampoc ho havia fet.
Hi ha una llei no escrita de guió cinematogràfic que diu "del particular a l'universal". Per tant, parlaré de Sant Cugat el dia del 8M, ja que es tracta de la meva primera experiència feminista fora de la meva ciutat natal, Barcelona. Però fem un repàs a la història, primer.
La sexualitat femenina segueix sent, no només demonitzada i tabú en pràcticament tot el món, sinó que també és utilitzada com a instrument d'opressió envers les dones que majoritàriament no poden gaudir de les seves llibertats fonamentals pel que fa al propi cos ni a l'ús que en volen fer.
Una operació a cor obert a distància? Fer d’arquitecte a la construcció de la Catedral de Santa Maria del Mar? Aterrar un Airbus 380 en plena tempesta? Tot això, i molt més, és possible amb la tecnologia dels videojocs. El Centre de Cultura de Barcelona (CCCB) exposa, fins al 3 de maig, la mostra Gameplay, cultura del videojoc.
Radiodespertador. Alerta pel coronavirus. Alguna política més simbòlica que real. Comentaris estridents i em lliure de la tertúlia de miracle. La dutxa matinal, la vitamina i un té que ja fa temps que no em desperta. Un ordinador ple de correus electrònics, un mòbil que en qüestió de minuts s’omplirà de missatges i una recerca impossible d’una pausa que em permeta pair un tema massa complicat com per a escriure una notícia ràpida.
S’acosta el 8M, o dit d’una altra manera, el dia de la Dona treballadora. Crec que és important, retornar a la denominació original del dia per tal de recordar quin és el seu objectiu principal: l’emancipació de les dones treballadores.
Falten tres dies pel 8M i la nostra ciutat és plena d'activitats reivindicatives i de consciència. Abans els actes se circumscrivien en el propi dia i ara, i cada cop més, es va allargant en el temps. Aquest moviment seguirà fins que arribi la normalitat al nostre dia a dia, fins que no sigui necessari cap tipus de reivindicació, fins que tota aquesta violència invisible vers la dona la puguem identificar, la puguem veure i la puguem deconstruir.
Massa vegades he sentit dir que les feministes són dones infelices que no troben parella, o dones que odien els homes i els sostens, i depilar-se ,i els vestits, etc. Sovint s’associa el feminisme amb l’odi, jo crec que s’associa més amb la ira. El gènere com funciona avui dia és una gran injustícia i resulta normal que les persones que tenim una posició feminista davant la vida estiguem enfadades. No és l’odi, sinó la ràbia el que ens mou, però també l’esperança.
Ja ho dèiem fa unes setmanes: les coses estan començant a canviar a Sant Cugat. Fa un mes, un grup de joves anunciaven l’okupació d’un bloc sencer que portava una dècada buit per convertir-lo en un bloc juvenil. Amb aquest anunci s’impugnava el model sobre el qual s’ha construït Sant Cugat des de fa dècades i es denunciava com n’és d’absurda la situació de la vivenda ja no a nivell local, sinó de tot l’estat.
