Publicitat
Ja ho dèiem fa unes setmanes: les coses estan començant a canviar a Sant Cugat. Fa un mes, un grup de joves anunciaven l’okupació d’un bloc sencer que portava una dècada buit per convertir-lo en un bloc juvenil. Amb aquest anunci s’impugnava el model sobre el qual s’ha construït Sant Cugat des de fa dècades i es denunciava com n’és d’absurda la situació de la vivenda ja no a nivell local, sinó de tot l’estat.
Podríem donar mil i una raons per acollir una mascota, però ho resumirem en tres punts molt senzills i a la vegada vitals: donar-li una llar temporal, evitar-li l’estança en una gàbia d’una gossera i, sobretot, ajudar a retornar-li la confiança en l’ésser humà.
La pugna del relat de la història
Controlar el relat del passat en benefici del poder fa que el present sigui manipulable, fent-nos creure que les coses sempre han estat així: de dalt a baix, amb pobresa, patiment, explotació i aïllament; i de pas, que el capitalisme fantàstic ens ha vingut a salvar a totes proment-nos uns drets que mai arriben.
Cada cop és més habitual que els pobles i ciutats es plantegin la participació més directa de la ciutadania en els assumptes públics, superant la participació delegada que representen els plens municipals. Sant Cugat no és aliena a aquesta iniciativa política que va començar a caminar fa més de 20 anys seguint les pautes del fòrums que es realitzaven a Porto Alegre. No sempre aquests processos de participació han servit per apoderar la ciutadania davant l’administració.
En el diari personal de Francesc Candel de l'època que comprèn del 1944 al 1975, parla de les revisions dels seus escrits i els llibres abans de dur-los a l'editorial. Ell les anomena “galerades”.
En l'any 61 explicava la feinada que tenia en escriure, revisar una i altra vegada i finalment les galerades abans d'entregar el treball.
Podem dir, amb tristor, però amb tota la dignitat, que moltes famílies a Catalunya saben què és no tenir ni 1€, a partir del dia 5 de cada mes, disponible per fer front a contingències sobrevingudes, o inclús necessàries.
El context social no ajuda i les estadístiques tampoc: segons dades de l’IDESCAT, el 21,3% de la població catalana està en risc d’exclusió social.
El recent afer d'assetjament sexual del cap de gabinet del Departament d'Exteriors, Carles Gracias, és un cas que m'ha fet plantejar-me aquest interrogant.
«A la identitat catalana hi ha un plus d’angoixa existencial (…), una identitat que s’explica a través de les derrotes (…), la catalana és una identitat que juga amb una mà lligada a l’esquena» (Antoni Bassas, Planta Baixa, TV3).
Una activista històrica, Núria Cadenes, el director de la revista musical Ruta 66, Alfred Crespo i un trompetista de jazz, Raynald Colom, van competir per demostrar qui en sap més sobre un dels escriptors més prolífics de començaments del segle XX, Boris Vian, justament quan es compleixen 100 anys del seu naixement. El debat es va produir el divendres 7 de febrer a la sala principal del Cinema Aribau, inaugurat l’any 1962, en el marc del 15è aniversari de la trobada literària BCNegra.
Aprofitaré la representació de Tot esperant Godot la setmana passada al Teatre-Auditori per a dir que Godot no és l’únic que no arriba a aquell teatre ni a l’adminsitració pública de la qual depèn. Hui, dia europeu per la Igualtat Salarial entre Dones i Homes, seguim esperant que arribe la igualtat salarial. I com Godot, no apareix mai.
