Blogs

En temps convulsos i complicats, la rialla és la defensa més gran que podem utilitzar davant allò desconegut. D’aquesta manera, presento al personatge d’aquest article. Ell roman en la memòria col·lectiva. És complicat trobar algun racó en el món en el qual no es conegui aquesta silueta tan característica. Una barreja de gentlemani sense llar… Un home burgès que ha anat a menys, vestit amb bombí, armilla estreta, pantalons massa amples,  sabatots de pallasso, l’emblemàtic Charlot.

Sort que aquest temps de confinament hem disposat de la tecnologia de les pantalles. En la informació, en la relació familiar, en el treball no presencial, en el comerç i en infinitat d'aspectes. I en l'escola, que Déu n'hi do, la feina que han fet els mestres!

La relació entre famílies i centres educatius va variant durant les diferents etapes escolars dels fills  i filles: durant les primeres etapes, la implicació de les famílies i la seva integració en el projecte del centre és pràcticament total. Tant el centre com la família dialoguen permanentment cada pas i cada aprenentatge però, a mesura que l’infant va creixent i va passant d’etapa, tant famílies com educadors deixen de cantó aquesta complicitat amb el centre educatiu i es troben poc vinculats.

Que 3.000 persones es troben, de sobte, sense faena és una notícia pèssima sempre, només que ara ens fa més mal perquè ja ens veiem de cap en una crisi en què qui caiga tindrà molt més difícil alçar-se. Que darrere dels 3.000 llocs de treball directes n’hi haja fins a 22.000 indirectes més no és més que un greuge dolorós que ens dibuixa, una vegada més, qui mana en este joc de dos actors: qui posa la mà d’obra sense la qual no existiria el negoci o qui posa els diners aconseguits gràcies a la mà d’obra dels primers.