Tot això passarà… i us necessitarem més que mai
Foto: L'Ateneu Santcugatenc
Foto: L'Ateneu Santcugatenc
La residència de gent gran Virgen de la Puerta de Valldoreix ha emès un comunicat (diumenge 29 de març a les 20:24h.) a través de les xarxes socials en què informa que tenen un únic cas positiu de coronavirus i que han demanat la intervenció del Departament de Salut.
Avui comencem la tercera setmana de confinament i, amb ella, la tercera setmana convivint amb l’estat d’alarma. Amb la pròrroga que li ha donat l’ajuntament, tenim com a mínim quinze dies més fins al 12 abril en què la nostra situació no té pinta de canviar gaire. I dic com a mínim, perquè les previsions dels experts no són gaire optimistes respecte a la idea que amb aquestes dues setmanes més en tinguem prou per superar aquesta crisi sanitària, i ens quedin unes quantes més de confinament.
Són temps difícils, no hi ha dubte. El coronavirus ens deixa una fotografia difícil de mirar. Ens hem vist obligats a canviar rutines i hàbits, hem deixat de veure la família, els amics, companys de feina i veïns. Hem canviat la forma de consumir, de passejar, d’entretenir-nos. Hem penjat arcs de Sant Martí a les finestres i hem sortit a aplaudir i a ballar als balcons. Ens hem horroritzat amb les xifres que els mitjans de comunicació ens feien arribar.
Si l’actual pandèmia del covid-19 s’hagués produït fa només deu o vint anys, el món s’hauria aturat de veritat.
Les escoles i les universitats no podrien haver salvat el curs amb les classes online, les empreses no podrien haver capejat el temporal amb teletreball i l’operativitat del govern de la Generalitat, amb el seu president confinat a la Casa dels Canonges, hauria estat molt precària, per exemple.
elCugatenc és un projecte assembleari en forma d’associació que deu bona part de la seva viabilitat a l’activisme periodístic de l’assemblea i de les seves comissions derivades. Tot i això, per tal de garantir una continuïtat diària de la publicació, avui dia té tres persones contractades. Amb l’estat d’alarma, totes les persones implicades al diari treballem confinades a casa i intentant explicar notícies i tancar acords de publicitat més enllà de l’alerta sanitària.
Com està despertant aquests dies la profunditat i l’essència de cada persona.
Mai havia sentit que l’emotivitat i l’amor benentès estiguessin tan a flor de pell, quan no podem ni tocar-nos, ni estar, ni tan sols a pocs metres, ni molt menys abraçar-nos.
En principi hauríem de dir que sí, car tot jubilat, en principi, és perquè ja té uns 65 anys o ha cotitzat molts anys treballant i, en conseqüència, en cap dels casos és jove. Mentre el mot “jubilat” fa referència a una situació personal respecte a uns drets i unes prohibicions legals, els mots “gran” i “vell” tenen molts altres significats segons el context.
Les cures, sempre relegades per un sistema que les invisibilitza en favor d’altres treballs suposadament més productius, han pres una preeminència inqüestionable. A primera línia: transportistes, pagesia, personal sanitari, de supermercats, de neteja..., un reguitzell de professions menystingudes i que avui esdevenen la nostra única garantia com a societat i com a espècie.
Museus, cinemes, teatres i editorials busquen fórmules imaginatives per sobreviure al confinament pel coronavirus.
