El dissabte 21 de setembre es celebrava el Dia Mundial de l'Alzheimer. Una demència que, donat el creixement d'allò que algú, graciosament, ha anomenat “esperança de vida”, va en augment i, a més, no té cura.
A Catalunya hi ha més de 86.000 afectats d'Alzheimer. Un cost econòmic enorme. Es calcula que entre 27.000 i 37.000 euros anuals costa cada malalt a l'Estat.
Des dels moviments socials –no tots però la majoria- fa massa temps que hem ignorat el tema de l’ecologisme. Si per una banda ens pensàvem que la lluita ecologista estava buida de contingut social, és ara més necessari que mai reivindicar la connexió i interdependència de l’explotació dels recursos naturals amb la precarietat social i laboral.
Des de l’àmbit de l’especulació politològica, els estats requereixen en el seu ser, entre d’altres factors essencials, d’un aparell institucional repressor que exerceixi legalment el control de la seguretat i protegeixi territori, institucions i persones.
En aquest sentit, les normes de convivència que regeixen els estats permeten i regulen l’exercici legal de la violència i a tal efecte es creen cossos de seguretat al servei de l’interès general.
Sovint el silenci ens condueix a la reflexió, pensem quan ens quedem sols amb nosaltres mateixos. Quan trobem aquell espai per a reflexionar. El Silenci em va fer escriure el meu primer llibre, El año de la mudez, buscant un denominador comú per aquelles històries que volia enllaçar i que un dia em va fer reflexionar: Què passaria si tots ens quedéssim muts? Com ens relacionaríem?
L’argument d’autoritat –un dels més habituals en la construcció argumental– consisteix en recavar el suport o el rebuig d’una persona o institució de referència en la matèria que s’està discutint. Per exemple, si volem defensar que la dieta mediterrània és la millor del món, buscarem el dictamen d’un nutricionista; o, si ens trobem refutant que a la Barcelona del segle XIX vivíem millor, ens agradarà disposar de l’opinió d’un catedràtic d’Història.
Cada any passa el mateix. Els ajuntaments del nostre país llencen campanyes per a millorar el civisme dels ciutadans. Amb eslògans tan originals (sic) com: “A la nit, desperta el teu Civisme”, de Sant Cugat, “Siguem cívics” de Rubí, “Valldoreix ben cívic”, “ssssplau gràcies per deixar-me descansar”, del bari de Gràcia de Barcelona, etc. pretenen que a la població els entri unes ganes irrefrenables de convertir-se en ciutadans exemplars.
La setmana que ve Catalunya s’omplirà de mobilitzacions i activitats pel clima. Divendres es farà la vaga mundial i –espere– tothom correrà a explicar que hi ha molta gent movent-se. Durant un instant, com un miratge, semblarà que la gent ha posat l’agenda climàtica al centre i això té la força suficient per a marcar l’agenda política. Per una vegada el temps cronoscòpic ens correrà a favor.
Advancing Women Artists (AWA) és un moviment feminista que reivindica el reconeixement de la dona en la història de l'art. Va néixer de la mà de Jane Fortune amb la intenció de fer visible el llegat de les dones artistes.
Quantes dones artistes vas estudiar als llibres de text? Ens va sobtar quan estudiàvem que quasi tots eren homes? Segurament no, ho vam normalitzar i no ens vam plantejar que van haver moltíssimes artistes que van ser molt reconegudes en el seu temps i que no van arribar a la nostra memòria, com si no haguessin existit.
Sempre que arriba al setembre penso en cicles. I són molt semblants als de començar un any nou i sembla que ens omplen d’il·lusió i de bona energia per tornar a començar a fer el que fèiem ara tot just fa un any. Aquests cicles sembla que són l'oportunitat per començar a fer coses que abans no fèiem o pensar i reflexionar sobre totes aquelles que hauríem de replantejar. També valen per començar a reprendre temes que se'ns han oblidat o què pensaven que no eren importants, o senzillament volíem deixar per després de vacances.
Plácido Domingo ha sigut protagonista de molts sopars estiuencs. Més de vint dones acusen el mite de l’òpera d’assetjament sexual. Només una d’elles, una cantant de nom Angela Turner Wilson, ha donat el seu nom. La resta prefereixen seguir a l’anonimat perquè segueixen vinculades al món de la música clàssica i tenen por de represàlies.
