Sense crispetes, per Pura Piera

‘Aterriza como puedas’ / ‘Airplane!’. USA (1980)

Un avió és un espai tancat compartit, durant un temps, per un nombre determinat de persones liderades/conduïdes per professionals preparats, ajudats des de la distància per altres professionals també competents. (I té uns motors i unes ales i etc., naturalment).

Si no tenim en consideració el parèntesi anterior podríem dir que un avió s'assembla a un país, que és un espai delimitat per unes fronteres, que durant un temps comparteixen unes persones i que està liderat/conduït per professionals preparats ajudats des de la distància per altres professionals també competents.

‘El proceso’ / ‘The Trial’. França (1962)

Després d'un començ vaticinador, al minut quatre, Orson Welles diu: "Aquest relat és d'una novel·la que es diu El Procés. No hi ha misteri ni enigma per resoldre. Cal dir que la lògica d'aquesta història és la lògica d'un somni o d'un malson."

I com que ja estem advertits no podem fer més que donar-li la raó; és un autèntic malson. Com a pel·lícula un malson extraordinari. Com a realitat, un fet esfereïdor.

Per tal d'il·lustrar el comentari anterior n'hi ha prou amb reproduir alguns dels diàlegs que es produeixen en diferents moments del relat:

‘The Reader’ / ‘El lector’. USA (2008)

Pel·lícula que haurien de veure tots els alumnes d'institut (potser abans fóra prematur?) en forma de tallers / col·loquis, doncs els seria de gran utilitat per aprendre fins on condiciona la resta de la vida d'una persona (i de totes les que d'una manera o altra es relacionaran amb ella) la formació a la qual hagi pogut accedir.

'Vacaciones de ferragosto' / 'Pranzo di ferragosto'. Itàlia (2008)

Aquesta no és una pel·lícula delicada; és una pel·lícula que tracta les persones amb delicadesa, amb respecte, amb atenció.

Unes persones que, en aquest cas, són unes senyores grans que per circumstàncies compartiran durant un temps les seves vides.

Unes circumstàncies que deriven d'aquesta necessitat imperiosa de fer vacances a l'agost per satisfer el desig de marxar/fugir generat pel nostre entorn.

‘La estación de las mujeres’ / ‘Parched’. Índia (2015)

Retrat de l'Índia rural que, com a societat, no ens deixa gaire ben parats. I és que l'equilibri en la relació entre homes i dones en el país asiàtic i en el nostre val a dir que potser no és tan diferent com ens agrada pensar.*

Vegem-ho:

Uns matrimonis prematurs i concertats (per a ambdós sexes) i una dot –que ha de pagar la família del noi si vol tirar endavant el casament–, acostumen a garantir la infelicitat dels contraents i del seu entorn per a tota la vida. Això passa a l'Índia. Aquí no.

'Regresa El Cepa'. Espanya (2019)

I regressa... per tercera vegada!

La primera, la real, en persona, i les dues posteriors en el cinema. El cinematogràfic és l'actor Guillermo Montesinos; el de veritat, el de debò, es deia José María Grimaldos, de malnom El Cepa.

Ara, quaranta anys després de participar en el rodatge d'El crimen de Cuenca, un dels protagonistes del relat (en la seva segona tornada) recorre el poble i els indrets on van reproduir els fets terribles que havien començat el 1910 –any en què va desaparèixer– i van acabar el 1926 –l'any del seu (primer) sorprenent retorn.

'Foxtrot'. Israel. (2017)

El foxtrot és un ball i alhora és un control de carretera en mig del no res. Quan amb encert s'ajunten les dues coses en resulta un sòlid tractat antimilitarista.

· Estem davant d'una magnífica pel·lícula que planteja temes tan "senzills" com ara: el dol i el dret de viure'l en la intimitat o en la forma en què cadascú desitgi; o, fins a quin punt el poder de l'estat disposa, com a propietari(?), de la vida i de la mort dels seus ciutadans. També mostra l'empatia de la que pot fer gala (o no) la professionalitat obedient i perfectament ensinistrada.

El dolor i la ràbia.

‘Los espigadores y la espigadora’ / ‘Les glaneurs et la glaneuse’. França, (2000)

El nostre entorn és ple de deixalles, malbaratament, runa, residus, escombraries, oblits i abandó... i de moltes persones que viuen al marge del consum desaforat per una qüestió de necessitat o, en molts casos, de pura supervivència –a hores d'ara tots hem vist, dia sí, dia també, persones remenant dins els contenidors o empenyent un carretó ple de ferralla per tal de poder subsistir–.

'Un asunto de familia', Japó (2018)

El títol dona una pista sobre el subjecte de la pel·lícula però sense desvetllar-lo del tot. Perquè la pel·lícula gira al voltant d'una família, és cert, però no fa cap referència a quin és el tipus de família que trobarem (dit des del convenciment que a aquestes alçades del segle XXI tots sabem que no existeix LA família).

Subscribe to Sense crispetes, per Pura Piera