Publicitat

#Placer femenino / #Female pleasure. Suïssa (2018)

La sexualitat femenina segueix sent, no només demonitzada i tabú en pràcticament tot el món, sinó que també és utilitzada com a instrument d'opressió envers les dones que majoritàriament no poden gaudir de les seves llibertats fonamentals pel que fa al propi cos ni a l'ús que en volen fer.

Cinc dones valentes expliquen les seves històries. Procedents de diferents entorns geogràfics, socials i culturals comparteixen, però, una mateixa condició: la culpabilització i l’avergonyiment (vexacions, mutilacions, violacions, detencions, amenaces, etc) a que han estat sotmeses pel fet d'haver nascut dones.

Afortunadament, però, també tenen una cosa més en comú: la lluita per l'empoderament femení. Amb molta força, energia, intel·ligència i determinació totes elles lluiten pel mateix: per l'alliberament sexual i l'autonomia de les dones, per tant també, pel seu alliberament social i econòmic, doncs l'un implica l'altre.

Aquí les tenim:

- Deborah Feldman, escriptora americana exmembre d'una comunitat jueva ortodoxa de Nova York i exiliada. Casada als 17 anys per matrimoni convingut per les famílies i mare als 19, amb 23 va marxar a Berlin amb el seu fil,l abandonant el marit i la comunitat a la que pertanyien, malgrat patir persecucions, amenaces i el rebuig absolut de família i entorn.

- Leyla Hussein, psicoterapeuta i activista social, va patir l'ablació del clítoris als 7 anys en el seu país d'origen, Somàlia. Des que va néixer la seva filla lluita per eradicar la mutilació genital femenina a tot el món, sobretot conscienciant les dones que la pateixen que no s'haurien de sentir obligades a passar per aquest tràngol per evitar ser marginades per la seva comunitat.

- Rokudenashiko (inútil / incapaç) és el nom artístic de Megumi Igarashi, dibuixant i escultora japonesa que, després de fer-se una vaginoplàstia, va decidir homenatjar la seva vulva fent-ne un motlle en impressió 3D amb el qual va dissenyar una gran diversitat d'objectes; des de fundes de mòbil o diorames a un caiac per navegar. Malgrat la celebració anual del "Festival del Penis" a Tokio, amb desfilades i ingestes d'atributs sexuals masculins molt celebrades pel nombrós públic assistent, per la seva creativitat tan "indecorosa" va ser condemnada per obscenitat a dos anys de presó i a multes econòmiques considerables. Un cop alliberada (encara amb recursos oberts, però) va publicar un manga autobiogràfic

- Doris Wagner, teòloga alemanya, va ingressar en una comunitat religiosa catòlica als 19 anys per pròpia voluntat perquè vivia un sentiment religiós molt intens. Ja des de l'inici es va trobar amb imposicions i limitacions que no esperava: maltractaments espirituals i intel·lectuals. Posteriorment va ser abusada i violada dins la pròpia institució i malgrat denunciar els fets en repetides ocasions ―fins i tot al Papa― mai va ser escoltada. Finalment, va penjar els hàbits i tracta d'evitar els abusos sexuals, econòmics i de poder, envers les dones, dins l'estructura eclesiàstica.

- Vithika Yadav, activista professional nascuda a l'Índia, treballadora pels drets humans, contra el tràfic de persones i l’esclavisme, organitza campanyes de sensibilització dels drets sexuals i de gènere en el seu país d'origen. Proposa parlar obertament de sexe en públic com a arma per vèncer l'abús i humiliació constants que pateixen les dones. Naturalment ha patit vexacions i amenaces perquè tractar aquest tema, encara més si és en públic i a sobre en femení, no és gaire "recomanable".

La intenció última de #Female Pleasure, gens fàcil però sí necessària, és l'educació en el feminisme perquè les dones no siguin enganyades per la religió, la pressió social, la tradició o la família que acostumen a ser les que dicten o transmeten unes normes de conducta que reprimeixen, de forma injusta, la meitat de la població. Queda clar que la culpabilitat i la vergonya són les principals armes del patriarcat ―un comportament estructural, una religió universal― que atorga unes prerrogatives als homes i limita els drets de les dones. No només les religions i les tradicions més ancestrals castiguen la dona, el món occidental "laic(!)" combrega amb els mateixos mecanismes d'exclusió o menysteniment (només cal veure l'ús que es fa de la prostitució i la pornografia p.ex.) encara que en alguns aspectes s'hagi produït algun petit avenç.

I és bo saber que, de fet, la solució és ben senzilla: escolarització, educació sexo-afectiva, conscienciació, sororitat, justícia, aprenentatge, debat, etc. Això per començar. I després... anar seguint.

La directora i guionista suïssa Barbara Miller (presidenta de l'Associació Suïssa de Directors i Realitzadors i amb diverses llicenciatures) és l'autora d'aquest documental important/imprescindible per saber com funciona la repressió de les dones encara al segle XXI, què fan algunes persones per suprimir-la i quant ens falta recórrer per viure en un món més just.

Per l'interès del tema i la seva bona realització la cinta ha rebut diversos premis i reconeixements en festivals internacionals (Locarno, Thessaloniki, Leipzig, França) i altres.

Pura Piera, Sense crispetes

Notícies relacionades