Adolf: “L’artista és lliure de mostrar opinions polítiques. Sempre ho he fet, amb els problemes que això comportaˮ

Fotos: Cedides per l'entrevistat

Adolf Priante, o simplement Adolf pel seu nom artístic, ha presentat un repte artístic molt personal, al qual li vol donar continuïtat: una col·lecció de 20 retrats de la seva filla, Ariadna. Va fer-ne el primer només néixer i un segon als sis mesos. A partir de llavors va seguir fent-ne un per cada aniversari. Ara busca un espai on exposar-los. Aquesta ha esdevingut l’excusa per parlar amb l’artista valldoreixenc més enllà d’aquest treball però sense obviar-lo. Ara, confinat a casa, no només ha hagut d’aturar les classes de pintura sinó que tampoc ha pogut seguir practicant amb normalitat el tir amb arc, una afició que l’ha portat a competir contra excampions del món.

18 anys en 20 retrats. T’ho vas proposar des del primer moment?

– Doncs no! El primer dibuix va ser espontani, amb l'Ariadna dormint amb hores de vida. El segon retrat va ser als 6 mesos, i crec que llavors ja em vaig plantejar fer-ne un cada any, pel dia del seu aniversari.

Evidentment no faig el retrat el mateix dia del seu aniversari! Primer faig fotos, i quan tinc temps el dibuixo a llapis o pastel, o pinto amb oli o aquarel·la, i fins i tot hi ha un gravat i una punta de plata.

Què suposa per a la teva filla i per a tu aquests treballs? No és el mateix fer un retrat d’un infant que d’una adolescent o una adulta...

– A ella sempre li han agradat, i alguns anys va fer propostes de com els volia. Jo em pensava que amb l'adolescència potser no li faria tanta gràcia, però sí, sembla que la sèrie tindrà continuïtat. En el retrat dels 18 anys ella ha volgut fer-se un autoretrat en el mirall de casa, amb la càmera que li acabàvem de regalar.

De petita era molt vergonyosa, però ara ella és una figura pública dins el món del voleibol, a nivell internacional, i no li afecten uns quants retrats fets pel seu pare.

Des que vas obrir el taller a Valldoreix has fet moltes col·laboracions en mitjans, encàrrecs i obres pròpies. Què diries que ha canviat en el món de l’art des del 2001? És més difícil dedicar-s’hi?

– Sempre he viscut el món de l'art en precari! I això que faig retrats per encàrrec, caricatures, encàrrecs de gravats, il·lustracions, etc. Doncs ni així puc viure exclusivament de l'art. Per sort dono classes de dibuix i pintura al Pou d'art de Sant Cugat des de fa 22 anys, i a l'EMD de Bellaterra. En total tenia 10 grups d'alumnes abans de la COVID-19.

Moltes de les teves obres són retrats, caricatures, gravats..., treballs més "descriptius" que abstractes o crítics. Per què?

– És el que m'agrada!: representar la realitat, allò que m'envolta i que de vegades no es veu a simple vista.

Però el fet que siguin "descriptius", com tu els anomenes, no vol dir que no puguin ser crítics. Tinc moltes il·lustracions publicades força crítiques i reivindicatives. Tinc poesia visual, objectes poètics, llibres d'artista, etc. 33 anys en el món de l'art donen per a molt!!

Creus que l’art ha d’incorporar un compromís polític? Fer la il·lustració d’Esquerra és una forma de mostrar-lo?

– Cada artista és lliure de mostrar les seves opinions polítiques. Jo sempre ho he fet, amb els problemes que això comporta, però crec que no podem estar callats davant les injustícies democràtiques o socials.

La majoria d'artistes no es posicionen en segons quins temes per no perdre clients, però mira, jo no em puc estar callat.

Durant el darrer any s’ha anunciat la retirada del suport de l’Ajuntament a la Biennal d’Art Contemporani i s’ha postposat un any la Biennal d’Escultura Valldoreix dels Somnis. Com interpretes aquests fets? Sant Cugat i Valldoreix tracten bé la cultura?

– Crec que són dos casos molt diferents i que caldria analitzar amb calma i valorar si realment ajuden als artistes, o als que organitzen aquestes activitats.

Si es vol ajudar als artistes cal fer-ho en convocatòries obertes a tots i totes les artistes de Sant Cugat, o ajudar més a l’única associació d'artistes de la ciutat: FIRART, o facilitar que els artistes puguin exposar a d'altres municipis, o tornar a fer el Concurs de Pintura ràpida com volien fer just abans de la pandèmia, o promocionar les obres dels artistes en mitjans escrits o digitals, etc.

On està la plana web de l'Ajuntament amb tots els artistes de la ciutat? Fa anys que va desaparèixer!

Fas tallers de pintura, dibuix i il·lustració a Pou d’Art, un taller de pintura a Bellaterra i classes de dibuix, pintura i gravat a domicili. Què suposa per a tu fer d’ensenyant?

– M'agrada molt donar classes, i jo també aprenc dels meus alumnes. És molt enriquidor i ja ho estic trobant a faltar. Vaig començar a donar classes a l'Ateneu Santcugatenc, quan estava a la plaça Pep Ventura, i des de llavors he tingut centenars d'alumnes, segurament més d'un miler!

Des que vas estudiar a l’Escola d’Art i Disseny de Sant Cugat i a l’Escola de les Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona als anys 80, com ha canviat l’art? Quins reptes creus que han d’assumir ara les escoles d’art?

– L'art en sí ha canviat poc des dels anys 80. S'han afegit mitjans com el digital, el vídeo, etc, i el que ha canviat més és la difusió de l'art.

Les escoles d'art han de preparar els alumnes també per al món digital, sobre com promocionar-se, com difondre l'obra, com vendre-la, com fer contractes, quins són els seus drets en propietat intel·lectual, etc.

Travessem un moment complicat per a l’àmbit cultural: museus tancats, aforaments limitats, tallers aturats... Com t’ha condicionat la COVID-19?

– A part del tema classes, que ara mateix estan totalment aturades, jo segueixo treballant al taller amb els meus projectes. Soc afortunat en tenir el taller justa a sota de l'habitatge, o sigui que no em cal desplaçar-me. En aquestes setmanes de confinament he acabat un gravat per a l'Orquestra Simfònica Sant Cugat, que encara no es pot ensenyar, he fet el retrat de la meva filla, el de Caterina Albert, una il·lustració solidària pel Sant Jordi confinat, un llibre d'artista sobre Robin Hood, etc. i ara estic fent un gravat gran de la Sagrada Família de Barcelona, que està tenint força repercussió gràcies a les xarxes.

S’ha generat una contradicció interessant: la pandèmia dificulta accedir a la cultura però, alhora, aquesta és bàsica per a mantenir la nostra salut emocional en bon estat. Què en penses?

– Cert! Però això ja ho sabíem uns quants! La música és essencial per a la nostra salut, el cinema, la lectura, i les pintures, tot això ens ajuda a gaudir de la vida. Tant de bo que molta gent ho hagi descobert i tingui una vida millor a partir d'ara gràcies a la cultura.

Sap greu per aquells que no ho saben apreciar i no saben què fer en tot el dia!

Comparteixes la reivindicació de dedicar un 2% del pressupost públic a cultura

– Evidentment, i encara és poc! Però cal veure a qui es destina aquest 2%.

Si volem ajudar l'agricultura, s'ha d'ajudar a l'agricultor o al supermercat? La resposta és evident, oi? Doncs en l'art igual!

I a banda de l’art, també fas tir amb arc esdevenint 1r en la lliga catalana de sala. Què va suposar per a tu? Teniu notícies sobre com quedarà condicionada la pràctica esportiva un cop passi el confinament?

– Això del tir amb arc encara no m'ho acabo de creure! L'any passat vaig guanyar 8 medalles a nivell de Catalunya com a veterà, i vaig ser 6è al campionat d'Espanya de "Sala" absolut. Ara m'he passat a la categoria sènior, o sigui, la més forta, competint al costat d'excampions del món. És la manera d'aprendre més i autoexigir-me més.

De moment no tenim notícies sobre com quedarà tot després del confinament. Els campionats de "camp" i d'"aire lliure" han quedat a mitges. És complicat perquè en alguns dels campionats es tira molt a prop un de l'altre.

De totes maneres, i tot i poder tirar al taller a una distància de 8 metres, estic força desmotivat i gens en forma. Em caldran moltes setmanes per agafar el mateix nivell.

Notícies relacionades