Publicitat

Andreu Gomila: “Catalunya és un país ‘hype’. Els primers llibres són molt celebrats. El repte és mantenir-s’hi”

Fotos: Jordi Pascual

Potser la millor forma d’acontentar l’entrevistat és començar aquest article dient que és un poeta felanitxenc. Perquè, tot i ser nascut a Palma i viure a Barcelona, la majoria dels seus estius els ha passat a Felanitx, el poble mallorquí a qui dedica el seu darrer llibre. Felanitx, que publicarà Edicions 62 a la tardor, ha estat l’obra escollida com a guanyadora de la 18a edició del Premi de Poesia Gabriel Ferrater, organitzada per l’Ajuntament, Edicions 62 i la Comissió Ciutadana Gabriel Ferrater amb una dotació econòmica de 8.530 euros, la publicació de l’obra i una escultura de l’artista Pep Codó.

El llibre té dues parts. La primera, una poesia de més de 450 versos dedicada a Felanitx. La segona, poemes curts introspectius que parlen d’on i què som. El jurat parla de “tensió emotiva” mentre el poeta s’emmiralla en Gabriel Ferrater i Vicent Andrés Estellés com a referents. Que Gomila ha estat el guanyador del premi d’enguany es va donar a conèixer en una roda de premsa celebrada el dijous passat. Just a continuació va atendre elCugatenc per fer aquesta entrevista.

Felanitx és la teva infantesa?

– És el poble del meu pare i dels meus padrins. És on era del 20 de juny al 20 de setembre, unes vacances d’estiu en què podia fer el que volgués. També hi anava per Nadal, Setmana Santa i els caps de setmana. Els amics de la infància i adolescència que tinc són de Felanitx, no de Palma. La connexió amb Mallorca la conservo per Felanitx i Portocolom. Encara que potser a Felanitx hi ha més vincle perquè és on vaig tenir l’educació sentimental amb la llibertat del poble, on podia anar a tot arreu.

Quan escrius Felanitx superes la infantesa i l’adolescència.

– Sí, perquè m’ho miro des de l’edat que tenc ara. Entre la meva infantesa i l’actualitat hi ha un buit, uns anys en què no hi vaig anar. Entre els 22 i els 33 Felanitx va desaparèixer de la meva vida. Hi vaig tornar quan vaig tenir fills, als que havia d’explicar el meu context: “En lloc d’anar de vacances al sud de França, anirem a casa”. Tot i que allà no tenim casa! A la primera part del llibre intento explicar-me a mi i les històries del poble; des de l’alcalde republicà que es va exiliar a Filipines a Miquel Barceló o Miquel Bauçà.

Més de 450 versos. A la presentació has fet referència a Coral romput, de Vicent Andrés Estellés. Aquell poema el va escriure després de perdre una filla i amb la cama en alt perquè la tenia malalta. Quina és la teva circumstància?

– El vaig començar al maig del 2018, amb una primera tirada de tres mesos de treball continuat. Simplement que un dia em vaig adonar que no tenia lloc a Felantix perquè tot i que dic que soc felanitxenc no hi tenc cap casa. Potser no calia tenir una casa perquè el poble i el seu paisatge són meus. No calia perquè era el meu passat i també el meu present, que havia decidit jo mateix. Podria no haver tornat o només fer-ho per visitar la padrina de tant en tant.

La segona part són poemes curts.

– N’hi ha uns més ontològics en què intento respondre d’on i què soc des del ser, estar, romandre, no ser... D’altres incorporen el record de les coses, immediat i a llarg termini, i com es construeix el aquest record. L’escenari comú de tots els poemes de la segona part, que és molt més íntima, també és Felanitx o Portocolom.

Abans no feies una poesia tan íntima.

– Tenc quatre altres llibres i potser en el darrer ja feia un cert recorregut però el lloc de retorn era Barcelona, no Mallorca. Potser Felanitx n’és una continuació. És cert que sempre he sigut reticent a mirar cap a dintre però al final s’ha de fer perquè sinó el que expliques ho pot fer qualsevol.

Per què el canvi?

– Suposo que és per fer-me vell. Quan comences a escriure, titubeges i busques la teva veu. En la meva última època he trobat la meva veu. No és fàcil aconseguir-ho perquè és un procés. Potser d’aquí 20 anys tindré una veu diferent a la d’ara.

El jurat parla de “tensió emotiva” i fins i tot ha dit que a Ferrater li agradaria el llibre. Et sents reconeguts en aquests elogis?

– És un gran elogi. Les dones i els dies deu ser el llibre que m’he llegit més vegades. Ferrater és un abisme en el sentit que va renovar la poesia catalana completament. Als anys 60 poca gent llegia autors estrangers i va ser ell el que va incorporar noves mirades: ritmes, la transformació del decasíl·lab clàssic... Que Jordi Cornudella, marmessor de l’obra de Ferrater, em digui que li agradaria, és una floreta!

El teu primer llibre es va publicar perquè vas guanyar el premi Amadeu Oller i ara has guanyat el Gabriel Ferrater. Publicar no és fàcil i els premis ajuden a fer-ho, sobretot en les primeres obres. Això funciona als Països Catalans en la poesia en català?

– L’Amadeu Oller és molt important, amb més de 50 anys de trajectòria. Els premis a debutants són una molt bona manera de donar oportunitats. També és més fàcil publicar amb 23 anys que amb 45.

Sí?

– Catalunya és un país petit i de hype en què el primer i el segon llibre són molt celebrats. El repte és mantenir-s’hi. Era bastant reticent de presentar-me a un premi però vaig pensar que com a poeta necessitava una empenta i que el premi Gabriel Ferrater era un bon lloc per aconseguir-la.

I costa... Entre el primer i el segon llibre vas trigar sis anys!

– De vegades són vicissituds editorials. El meu segon i tercer llibre van sortir el mateix any perquè l’editorial va trigar molt a treure el segon. En els darrers vuit anys sense llibres de poemes n’he llençat dos a les escombraries. L’exigència és important i en la poesia ets tu el que t’has de posar el llistó amunt. Potser no cal treure un llibre de poemes cada tres anys. De fet, potser n’he publicat massa!

També he tret dues novel·les i un assaig. Com a escriptor intento apropar-me a altres gèneres, el que no treu que la poesia sigui el més important per a mi.

Com a periodista. Creus que el periodisme està sabent potenciar la cultura en català? Hi ha una bona crítica que l’acompanyi?

– De nou, som un país petit. The New York Times es pot permetre el luxe que els seus crítics de la costa est facin la crítica d’autors de la costa oest i viceversa. Això no treu que l’ecosistema d’escriptors sigui petit i fàcilment puguin acabar coincidint.

A Catalunya portem uns anys desastrosos: els suplements de llibres s’aprimen, els periodistes culturals no tenen gaire llocs on escriure... Fa 15 anys els suplements literaris catalans eren millors que els francesos amb suplements amb més pàgines i una qualitat equiparable amb els de Le Monde i Libération. Ara no. Hi ha hagut un retrocés important.

Això no té res a veure amb la qualitat del que es publica. Per exemple, avui dia tenim molts i molt bons traductors. Concretament hi ha quatre traductors del rus que són extraordinaris, després de dècades sense traduccions del rus. A nivell literari, només cal veure les llistes dels més venuts. La novel·la literària té importància tot i les limitacions. No hem d’oblidar que som un país de nou milions i mig de parlants si comptem el País Valencià i les illes.

Notícies relacionades