Publicitat

Àngels Ribé: “L’art polític o reivindicatiu sempre acaba absorbit pel sistemaˮ

Foto: Cedida per Àngels Ribé

Instal·lada a la Floresta com un lloc de pau, Àngels Ribé ha recorregut el món gràcies a l’art conceptual. La seva trajectòria l’ha portat a ser reconeguda recentment amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques. Ocupada entre projectes i idees, ens demana que aquesta entrevista sigui a través d’un correu electrònic, al qual respon amb frases breus i directes; contundents, potser, com intenta ser la seva expressió artística.

Què suposa per a tu haver rebut el Premi Nacional d’Arts Plàstiques?

– Una agradable sorpresa.

La generació d’artistes que vau començar la vostra trajectòria als anys 70 vau aportar un nou paradigma, la força de l’art conceptual. Vist amb perspectiva què creus que heu aportat i quina herència esteu deixant per a les generacions futures?

– Difícilment s’aporten nous paradigmes. Més aviat són evolucions de idees més allunyades en el temps; Duchamp en seria un bon proveïdor.

A París vas coincidir amb el maig francès. Què et va suposar aquella experiència?

– En aquell moment eufòria i desil·lusió. En la distancia esdevinguda un rite de passatge.

L’art conceptual té tan reconeixement com detractors i això ens porta directament a parlar de la definició d’art i la seva funció. A què creus que és degut el caràcter polèmic de l’art conceptual i modern? Quina és la funció de l’art –si és que n’ha de tenir–? Qui determina què és art i què no?

– Hi ha un vídeo d’en Cage en el que en un moment donat diu “I’ll make sound and I will call it music”. No té funció però és necessari. Tot art és conceptual. L’art no s’ha d’entendre. No és la raó si no la intuïció l’encarregada d’activar la comprensió de l’observat, de l’escoltat o del sentit.

El pas a fer instal·lacions i performances suposa trencar la idea de l’obra d’art com a material. S’entra en allò efímer i perceptiu en funció de l’entorn. Con es relaciona l’estètica multisensorial amb l’emoció i la voluntat comunicativa (de denúncia, per exemple) de l’art?

– No importa el mitjà empleat en un acte creatiu. El mitjà no condiciona el contingut en el sentit que dius.

L’art conceptual moltes vegades topa amb les institucions artístiques ja que a través de la metàfora fa denúncies i reflexions sobre un sistema que els museus i les institucions alimenten. Com vius aquesta contradicció?

– L’art polític o reivindicatiu sempre acaba absorbit pel sistema.

Alhora, els artistes han d’intentar guanyar-se la vida amb el seu ofici. És possible o és un privilegi d’una minoria? Tot i voler tenir una voluntat transgressora, la compra d’art només se la pot permetre gent benestant. No és una contradicció?

– Creus que les persones que escriuen poesia volen guanyar-se la vida fent-t’ho? Jo diria que hi ha art el preu del qual és prou assequible.

L’art dialoga amb el món que ens rodeja i això permet fer exposicions com la de Feminismes! que ara s’exposa al CCCB, on el centre t’ha incorporat com a artista dins de la part dedicada a L’avanguarda feminista dels anys 70. Obres de la VERBUND COLLECTION, Viena. Com conceps el diàleg entre l’art i els afers polítics i socials de cada moment? Què creus que aporta el teu art a la reivindicació feminista?

– Hi ha artistes que fan una obra polititzada, de denuncia d’una manera explícita. No té per què fer-ho tothom. El meu art no crec que aporti res a la reivindicació feminista.

Sota l’Ossa Major (Centre Cultural Tecla Sala de l’Hospitalet) és una bona mostra del teu recorregut com a artista. Per què el cos i la natura han estat tan determinants en la teva obra?

– Per què? No en tinc ni idea…

Després de rodar el món (París, Chicago, Nova York...) has tornat al born tot i que t’has enfilat a la muntanya. Què significa la Floresta per a tu?

– Un lloc de pau.

Notícies relacionades