Publicitat

Cristina Juliana: “A Colòmbia confinar-se és un luxe que molta gent no es pot permetre”

Fotos: Jordi Pascual

Nascuda i criada a Sant Cugat tot i que amb la seva adolescència i vida adulta a Madrid i durant els darrers tres anys a Bogotà (Colòmbia), la realitzadora audiovisual Cristina Juliana ha estat una de les santcugatenques escollides per crear una de les obres de les Lectures a la Fresca d’enguany.

Va ser el passat dijous que, amb la interpretació de l’actriu Martina Vilarasau i la direcció de Dolors Vilarasau, va estrenar la que era la seva primera obra teatral: Qui saltarà sense xarxa? En l’obra una noia confinada a casa comença a escoltar i mirar el veïnat amb un telescopi. La cançó Nit freda per ser abril, de Manel, esdevé un fil conductor però, sobretot, el detonant final.

La iniciativa de l’associació d’Amics de Pedra i Sang és el motiu i l’excusa per fer aquesta entrevista al bell mig de la ciutat de la seva infantesa; una conversa que comença amb les Lectures però que inevitablement s’endinsa en la precarietat del món audiovisual i la realitat sociopolítica colombiana.

Què hi ha de tu a Qui saltarà sense xarxa??

– No és una obra autobiogràfica però hi ha referències. Sempre m’ha agradat molt mirar els veïns i les finestres. El confinament s’hi ha prestat. Al pis de Bogotà tenim un terrat i la meva companya de pis i jo vam començar a parlar de balcó a balcó amb el veí, un noi que viu sol. Ens va convidar a dinar i ens hem fet molts amics. Aquest noi té un telescopi. Vam mirar la Lluna però un dia vaig dir que volia veure la gent. Ens vam passar tota la nit mirar la gent. Va coincidir aquesta experiència amb la petició d’escriure per a les Lectures.

O sigui, un confinament amb la companya de pis i el veí.

– Bé, i amb els veïns del davant: una noia de Tarragona i un noi francès. I uns altres... Vaja, que vam anar coneixent la gent del carrer.

T’ha servit per reflexionar?

– No compro el discurs positivista. Jo m’he amargat bastant. Ara bé, la pausa és positiva perquè serveix per pensar el lloc que ocupes al món. No he tret el millor de mi, més bé el pitjor.

El pitjor?

– Era una situació molt tensa, em sentia oprimida.

I lluny de la família, tot i que això és habitual.

– Però normalment hi ha molts estímuls i, de sobte, tot s’atura. Ha estat com adonar-me de cop que vivia a Colòmbia. Té sentit viure allà si vius el país però tancada a un pis... Vaig tenir una necessitat de ser a casa que no havia sentit mai. Estar així m’ha servit per escriure molt.

Com ha estat el confinament a Bogotà?

– S’ho veien venir i, com el sistema sanitari és precari, van iniciar el confinament el 15 de març, quasi al mateix temps que aquí. Era estrany perquè al principi no hi havia quasi casos. Ara ja fa bastants setmanes que la situació és més greu.

Quan tornaràs?

– Per ara no puc. Vaig venir amb un vol humanitari que vaig demanar al consolat. Segurament no podré tornar fins que obrin l’aeroport de Bogotà, que potser és de cara a l’any vinent. Vaig marxar posant-ho tot en capses i dient a la meva companya de pis que llogués l’habitació perquè no sabia quan tornaria. Aquí soc a casa dels pares però és molt millor perquè la situació de pobresa a Bogotà és molt forta, i amb el confinament s’ha complicat.

Per què vas introduir Manel a l’obra?

– M’agraden molt! Quan tinc enyor, em poso música catalana. Un dia escoltant-los em va fer gràcia allò d’“és nit freda per ser abril, no s’està enlloc com a casa”. Llavors la vaig escoltar amb més atenció i vaig introduir a l’obra la idea de saltar sense xarxa.

Com acabes a Colòmbia?

– A Sant Cugat vaig viure uns vuit anys mentre a Madrid uns dotze. Abans de venir a fer un màster a l’ESCAC vaig ser un mes a l’Escola de Cine de Cuba. Em va canviar la mirada. Estava rodejada de sudamericans i jo era l’única europea. Hi vaig sentir una connexió molt forta i des de llavors que vaig tenir clar que en algun moment havia d’anar a viure a Amèrica Llatina. A més, vaig visitar altres països i la meva germana va viure quatre anys a Brasil.

Quan vaig acabar el màster, va arribar un moment en què estava estancada i amb feines que em motivaven poc. Així que vaig pensar que era el moment de marxar a Amèrica Llatina. Vaig dubtar entre Mèxic i Colòmbia, i el moment històric en ple procés de pau em va fer decantar per Bogotà. A més, tenia coneguts que em podien ajudar. Tot i que pot semblar una aventura, tenia clar que anava per quedar-me. Va ser sobtat i el primer dia vaig pensar: “Què cony faig aquí?!” Ara veig que és la millor decisió que he pres a la meva vida però no sé si s’ha acabat l’etapa.

Allà has treballat amb ONGs com OpenDemocracy o 350.org.

– Em va semblar interessant. Tot i no ser cine, m’agrada. També és cert que em vaig cremar una mica amb el cinema. Amb les ONGs he trobat el camí de fer produccions audiovisuals mentre conec el país. Ara hi ha una explosió de creativitat i energia.

Pel moment polític?

– Bé, és que a Amèrica Llatina hi ha la sensació que tot està per fer. O estàs a una bombolla i no t’assabentes de res o treballes des d’una perspectiva social. Hi ha opcions i moltes convocatòries públiques. De fet, hi ha gent que viu de convocatòries públiques. A més, de tant en tant em truquen de coses que mai hauria pensat. És un lloc que permet la improvisació i això m’ajuda a provar i descobrir què m’agrada i què no.

Què t’ha passat amb el cine?

– Treballava a rodatges, que van massa ràpid per mi. A mi m’agrada treballar amb calma: escriure, editar... És una cosa senzilla però que em va costar entendre. M’angoixava molt mentre altra gent del món estava molt a gust. Cadascú té els seus llocs. Malgrat això, no m’hi he desvinculat del tot. Sí dels rodatges.

Ara m’organitzo jo mateixa i des que he vingut estic fent edició i he deixat un company fent les gravacions. Segueixo amb la lògica d’ONGs i també estic a un col·lectiu d’escriptura que es diu Las Emergentes. Vam començar quatre dones i ara en som set. Fem fanzins amb una temàtica feminista.

Com és el feminisme colombià?

– Amèrica Llatina és molt masclista i, precisament per això, el moviment és potent. Encara costa que hi hagi perspectiva de gènere però quan et trobes amb els col·lectius veus que són molt forts. És un moviment emergent. El discurs és diferent perquè parteix de les problemàtiques d’allà, que en molts casos són coses que a Europa creiem superades. És un masclisme més latent i violent.

A Colòmbia, a més, hi ha molta pobresa i la gent viu al dia. Ni un confinament ni res poden aturar la seva activitat perquè sinó no mengen i no hi ha uns serveis socials forts que els puguin ajudar.

– No hi pots comptar amb l’Estat, és cert. Confinar-se és un luxe que molta gent no es pot permetre perquè el treball informal –el rebusque– supera el 50% de la població. Tot i haver confinament estricte, toc de queda i fins i tot llei seca, el centre de Bogotà és ple de gent. El país és molt pobre i els nivells de pobresa no paren de créixer, amb la inseguretat, la violència...

Una situació complicada que aguantava per inèrcia però, de sobte, es complica encara més.

– Exacte. I això és molt dur també per a la gent que es pot permetre restar a casa perquè veu com el país va caient. Tot i això, ho viuen com un problema afegit.

I això ho pots retratar en la feina que fas a les ONGs?

– En alguns casos sí però sobretot en una feina que vaig tenir abans. Vaig portar la comunicació de la campanya política d’Umberto de la Calle, que va ser el cap negociador de la pau, al 2018. Tot i ser el candidat del Partido Liberal, que tenia opcions, havia de treballar amb pocs recursos. De fet, l’equip audiovisual era jo. Això em va permetre viatjar per tot el país. OpenDemocracy i 350.org se centren en tota Amèrica Llatina i he pogut treballar molt la mirada indígena.

Colòmbia ha anat en contra dels cicles polítics d’Amèrica Llatina. En ple cicle progressista, seguia manant la dreta.

– L’esquerra està molt estigmatitzada. Quan dius que ets d’esquerres i no de centre-esquerra és com si fossis guerrillera. Això fa que la mobilització i el sindicalisme sigui molt complicat; qualsevol reivindicació dels drets humans, vaja. És com han articulat el discurs.

El todo es ETA però amb efectes reals...

– Sí, perquè els paramilitars fan el mateix però no se’n parla. Però la situació va canviant. Al 2018 va guanyar Iván Duque però la segona opció va ser Gustavo Petro, que és d’esquerres.

T’has trobat amb problemes per la teva ideologia?

– No. El país és gran però jo em moc en els meus ambients. A més, tinc la sort que soc de fora. Em diuen: “Què liberal ets!” Igualment, si no tens una situació de poder, tot i ser d’allà, pots anar tranquil·lament pel carrer.

Parla’m de Cenizas [el curtmetratge que va fer com a treball de fi de màster l’any 2015].

– Va ser una experiència molt bonica! Al màster de l’ESCAC es fan tres curts en sis mesos amb un rodatge cada cap de setmana. Jo prefereixo una altra filosofia perquè es treballa sota pressió i amb la lògica assaig-error per adaptar-te al món real. Quan acabes el màster presentes els curts a un tribunal i n’escullen dos entre tot l’alumnat. Si t’escullen, el tornes a fer amb la seva productora. Així vaig fer Cenizas. Vam estar treballant un any i la distribució va durar un any més.

Igualment, és molta feina i molts favors que encara estic tornant. I molt d’esforç. Vaig perdre set quilos mentre feia el màster així que potser no compensa. T’has d’hipotecar, buscar-te la vida... El cine és un mitjà complicat. La gent que s’hi dedica té molta passió.

Et jugues la vida.

– La salut, temps... Pots estar uns cinc anys preparant la pel·lícula i paral·lelament buscant feines per sobreviure. Després potser no té bona acollida. S’ha de tenir molta passió. A mi m’agrada molt però no arribo a aquest punt, per això em vaig apartar del cine. Però segueixo creant, que és el que m’agrada.

I vau guanyar un premi al Sweet as Film Festival del Canadà.

– Sí, per l’actriu Nora Navas com a millor actriu. El curt va circular bé i es va projectar en molts festivals. Però no hi ha una gran retribució. De fet, molts ni et conviden i t’has de pagar el viatge.

La COVID-19 ho complica encara més?

– Tinc molts amics que han marxat al camp a treballar a granges. Com no hi ha res, molta gent ha decidit fer una pausa. És un moment d’inflexió. Els qui encara mantenim l’activitat tenim poques coses per anar tirant. També és cert que estic en un moment vital de reflexió. No sé ni on viuré. Si torno no vull que sigui per inèrcia.

I ara prepares un llibre!

– És un llibre de diaris de l’etapa colombiana, del 2016 al 2020. Amb l’editorial el Lobo está en el bosque, de Bogotà. Va sorgir d’un taller d’escriptura autobiogràfica. El propietari de la llibreria i de l’editorial em va proposar veure els meus diaris. Vam començar a revisar textos i finalment li hem donat forma de llibre. Encara estic fent el final i la meva germana em prepara les il·lustracions. Totalment inesperat!

Notícies relacionades