Publicitat

Glòria Rognoni: "L’objectiu és que el públic realment vegi la capacitat de les persones amb discapacitat"

Glòria Rognoni a casa seva. Fotografia: Anna Poquet 

- Quins records tens del teu pas per Els Joglars?

Doncs érem molt joves amb molt entusiamse i ganes, amb molts problemes –sobretot amb l’Estat perquè hi havia Franco, aleshores teníem problemes– però era molt emocionant i ens ho passàvem molt bé. Treballàvem amb moltes ganes i anàvem per tot Europa voltant i era una gran, gran experiència. És la meva escola diguem-ne, de vida i de teatre.

- Prefereixes ser dalt de l’escenari actuant o t’agrada més dirigir? 

És que mira, si no hagués estat perquè vaig tenir l’accident que em vaig posar a dirigir, mai m’ho hauria imaginat que dirigiria perquè no hi havia ni pensat ni que m’agradés. Però al fer el canvi, vaig trobar que sí que m’agradava i que hi tenia una certa gràcia. A vegades em passa que he pensat –amb la cadira de rodes també he fet una obra de teatre i tal–, aleshores pensava: Que bé que et manin, tu fas el què et diuen i ja està. Ara, que estic sobretot dirigint doncs a l’hora de la veritat, el dia de l’estrena, penso quina sort, que bé que ho facin ells, que bé que estic jo. El què passa és que dirigir és molta responsabilitat i aleshores hi ha moments que dius uff, és un pes que està bé i que m’agrada però que a vegades el sents... Tot ha de passar per les teves mans però bueno això és la gràcia també.

- Quina és la missió de les sessions teatrals que fas a l’entitat social Femarec?

Són obres de teatre i, el teatre es fa sempre pel públic, és a dir, que jo crec que allò essencial, és pel públic. És evident que el teatre és molt terapèutic però ho és per tothom, o sigui, clar que jo treballo amb persones amb discapacitats psíquiques i malalties mentals i és molt terapèutic però és que, és terapèutic de per si. Per mi, el que és interessant és el públic, és a dir, que el públic vegi, reconegui, s‘entusiasmi i s’emocioni veient una obra de teatre feta per persones amb discapacitat. És a dir que, el públic realment vegi la capacitat de les persones amb discapacitat. Jo crec que aquest és l’objectiu final, que és per mi el que és interessant.

- Comentes que el teatre és terapèutic per a tothom però què aporta concretament a aquest col·lectiu de persones amb discapacitats?

És una mica com a tothom. Jo per exemple era una persona absolutament tímida i en canvi, de cop un dia em vaig enamorar del teatre i vaig anar a fer un curs i molta vergonya i molt tal però després m’hi vaig posar. Vull dir, que això és molt corrent, hi ha molts actors que són molt tímids, aleshores, en el cas de les persones amb discapacitat també passa una mica el mateix. És a dir, hi ha persones que no, que són torbellions d’aquells que tot els hi va bé i ja està i, hi ha persones que al contrari, tenen o tenien en certs moments molt poca autoestima. Sobretot també hi ha molt la por al ridícul.

Hi ha un moment que amb una discapacitat d’aquesta mena et sents com que fas com angúnia o que no sé què i aleshores això està molt proper a dir: "No vull fer el ridícul", i això ho tenen ells. Hi ha moltes menes diferents de discapacitats amb les persones que treballo però això tothom ho sent, per això jo sempre una de les coses que sempre els hi dic és: "No fareu res que no feu bé, no hi ha cap problema", i això també els hi va donant seguretat.

Jo recordo que en els assajos, temps endarrere, només que entrés una persona, encara que fos a mirar un llum que s’havia espatllat ja hi havia un silenci i ningú volia fer res, doncs ara no. És una qüestió que van agafant autoestima, potser en aquest cas més que persones que ja volen dedicar-se al teatre, perquè finalment ells treballen a Femarec i bueno, fan les feines que ells poden fer, residus i tot això, però de teatre, a veure, els hi van dir: „Voleu fer teatre?“. Perquè els hi fan cursos de moltes coses, per incloure’ls dins del món del lleure com de qualsevol altra cosa i se’ls hi va ocórrer el món del teatre.

Aleshores es van apuntar uns quants que van dir que sí però no eren persones que tinguessin la voluntat i l’entusiasme per fer teatre. No hi havia una vocació que els empenyés, sinó que va ser una mica al revés i en canvi, com que són molts –són 140 treballadors– és clar, de tots aquests trobar-ne a uns quants que els hi agradés que sapiguessin fer, que tinguessin gràcia, doncs hi són, com a tot arreu i això clar, per mi és molt pràctic perquè hi ha gent molt vàlida.

- La feina amb el grup de Femarec, ha rebut diversos reconeixements com: La Menció d’Honor dels Premis Ciutat de Barcelona 2004, Premi Ciutat de Sant Cugat 2007 i Premi Arlequí de la Federació de Teatre Amateur 2009 i, recentment t’han donat el premi Butaca Honorífic Anna Lizaran. Com és que et reconeguin tota aquesta feina, la teva trajectòria professional?

Bueno, jo ho dic sempre: „Un fa les coses per fer-les“. O sigui, a mi em va sobtar quan em van dir que em volien atorgar el premi d’honor, no sé, em semblava que era com molt raro i massa però després estava reflexionant i penses: „Bueno si algú des de fora pensa que sí, doncs potser és que sí“. Aleshores vaig fer tota una mena de tirar endarrere de tot el que havia fet i de tota la trajectòria, de tota la feina última i tal i vaig pensar doncs mira potser sí. El que passa és que a un mateix li costa perquè tu fas les coses perquè les fas, perquè t’agrada fer-les, perquè et motiva, perquè guanyes uns diners, pel que sigui però clar també és agradable. Arriba un moment que diguis: „Bueno la feina es reconeix“. Jo trobo que si jo no hi fos, trobaria que l’equip, tal com treballen, amb les hores que hi posen, amb l’entusiasme, doncs s’ho mereixen i com que jo també estic per allà el mig penso doncs bueno ens ho devem merèixer no? Tots plegats. 

- Quin és el mètode de treball dins els assajos?

En principi són obres de creació i que sorgeixen a partir de les improvisacions, o sigui, jo tinc una idea i a partir d’aquí vaig donant temes per anar improvisant. Aleshores són temes de creació pròpia i a més a més d’improvisació, això vol dir que ells són part de l’obra total. O sigui, si hi hagués altres persones en comptes d’ells, encara que fossin amb discapacitat o el que sigui –però altres membres diguem– doncs seria diferent. Perquè és clar, quan tu proposes una improvisació cadascú treu d’ell mateix.

Jo explico, però explico una mica vagament, un context, aleshores ells han d‘arribar a fer-ho físic això, fer-ho pràctic, fer-ho en paraules i vol dir que ells treuen de dins el que ells saben i poden, el que ells han entès i normalment et sorprèn. Jo sempre penso: „A mi això no se m’hauria ocorregut en la vida“, i en canvi, va estupendu. Aleshores jo d’aquí vaig tibant del fil i ho vaig arreglant i ho anem enriquint però clar, jo crec és una manera molt bona. A Juglars ho fèiem així i va ser la meva escola, però penso que és ideal per treballar amb persones amb unes certes problemàtiques perquè d’aquesta manera, si ha sorgit d’ells, després és molt més fàcil de tornar-ho a fer, de recordar-ho, de què et surti de dins, és teu, ho sents teu.

Jo enregistro tots els assajos i, a partir d’aquí, vaig tenint tota la informació i aleshores jo a l’estiu, tinc dos mesos per totes les improvisacions i tot trec el guió de l’obra. Aleshores clar, cadascú quan fa una cosa, finalment ha sorgit d’ell, encara que després s’ha anat enriquint o s’ha anat canviant però en el fons allò és d’ells. És com si fessis un vestit a mida de cadascú, jo no gosaria –ara em poso un límit– però jo no gosaria dir: „Doncs anem a fer un Shakespeare“, això jo no gosaria fer-ho, perquè probablement aquí potser sí que veuríem una certa diferència d’interpretació, de qualitat, però en canvi, hi ha moltes companyies que funcionen així, que ho fan de creació pròpia, moltíssimes i que van pel món i que són boníssims. Doncs per ells, aquesta forma de treball és la que els hi és més adient, és el que els hi va més bé.  

- Hi ha molta diferència a l’hora de treballar amb gent discapacitada o amb gent que no ho és?

No, jo penso que no. Jo els tracto absolutament com si fossin professionals i has d’explicar les coses però també les has d’explicar si són persones que no tenen cap mena de discapacitat. És evident que si hi ha un noi amb síndrome de Down, doncs a ell sí que l’hi he d’explicar d’una determinada manera que ho entengui, però bueno, a mi m’agrada fer-ho això perquè veus que amb cadascú va sortint. Jo a ells els conec molt, aquest així, l’altre aixís, l’altre aixas i aleshores quan veus que això té resultats, també és molt satisfactori, té resultats. Clar, també és molt satisfactori diríem perquè estàs una mica entre la psicologia i el teatre, s’ajunten una sèrie de coses... A veure, qualsevol director ha de ser una mica psicòleg perquè si no seria impossible però en aquest cas potser sí que has de ser-ho una mica més o t’has d‘esforçar per posar exemples o coses, que és clar el cap et va a mil que si no no ho faries potser i això a mi m’estimula.

Jo quan puc tenir un dia de dir: „Ostres quina mandra, quina son“, però te’n vas i arribo allà i se’m passen tots els mals. Són quatre hores i mitja, dos dies a la setmana, durant vuit mesos –vull dir que és molt temps el què assagem això sí–, perque perquè surti una cosa ben feta es necessiten hores i arribes allà i et passen tots els mals. A més, a ells els hi agrada i, també hi ha alguns que no, no és que no els hi agradi però de vegades la pròpia malaltia fa que potser estiguin més baixos o el que sigui, però en general sempre hi ha ganes. Hi ha un noi amb síndrome de Down que és encantador i sempre em ve a buscar allà al cotxe i m’ajuda.

- Llegia en una entrevista que una de les noies amb les quals treballes deia que si hi hagués més suport per part de les institucions, potser es plantejaria tenir fill. Creus que hi ha una manca d‘ajuda per part de les institucions cap a les persones amb discapacitats?

Jo penso que sí perquè –ja et dic jo tinc diferents menes de discapacitats– com que nosaltres cada any parlem –dic cada any perquè cada any fem una obra– parlem de discapacitat, doncs jo un any, no sé com va sortir aquest tema, no sé per què, el fet aquest de si tenir fills o no, vam pensar que ho podríem incloure a l’obra: I vosaltres què penseu? I això vol dir que quan nosaltres parlem d’aquests temes, vol dir una setmana o dues, perquè s’ha de consensuar i ells han de dir el que volen dir i que estiguem tots d’acord. Aleshores va sortir aquest tema on en general hi ha varis que tenen parella i aleshores saber si havien parlat amb la parella i a veure què decidien, perquè a mi també em sorprèn perquè jo no sabia si era una cosa que mira o que veritablement elles en tenien ganes o ells i que n’haguessin parlat, i resulta que sí.

O sigui que la majoria doncs havien afrontat aquest tema i havien arribat a la conclusió que no volien tenir fills perquè –sobretot en aquest cas eren les noies– deien que patien perquè si ella en un moment donat tenia un brot o el que fos, què passaria amb la criatura? Qui s’encarregaria de la criatura? Què passaria? O sigui, una de les noies deia: „És que quan tens un brot no estàs veient quina és la realitat, o sigui confons la realitat amb la ficció, aleshores això, que jo ho he patit molt, no sé què em passaria amb una criatura“.

Però aleshores també hi va haver una de les noies –i una reflexió que també vam fer– de dir també és molt còmode per la societat dir: „Bueno no tingueu fills“, perquè això consta que hi ha potser algú, algun familiar que pensa: Ai no! I en canvi veus que elles, jo crec que serien capaces –que és a la conclusió que vam arribar– i el que comentaves que deia la noia, si hi hagués un ajut com quan tu estàs malalt, doncs et porten a l’hospital i hi ha una infermera que et cuida, si hi hagués un ajut institucional que no haguessis d’estar només pendent de la família o dels amics que és una certa caritat això però que hi hagués un ajut, ella deia jo segurament sí que hauria tingut fills. A més, perquè no? Jo ho veig i aquesta noia i un parell més que són les que deien molt clarament això, jo les veig absolutament capaces, perquè veus el què hi ha al món i penses... A més, és que tenen molta consciència perquè la discapacitat –com que jo també en tinc una, sé de què va això–, la discapacitat et fa ser molt conscient, molt objectiu, o sigui, sobretot quan ho tens assumit i acceptat i t’hi has acostumat, aleshores ho veus tot des d’un altre punt de vista que està molt bé i elles, en ser molt conscients d’això, segur que encara serien més curoses, estarien molt més al quit de què pot passar i què no pot passar, de si ho faig bé o no ho faig bé, o sigui que sí, a més veient tot el que passa per aquest món, doncs sí.

- Quin va ser, o segueix sent, a nivell personal el handicap més gran amb el que et vas trobar després de patir l’accident?

Molts, perquè de tenir una vida absolutament activa, d’anar amunt i avall i de fer de tot a trobar-te en unes hores que no... És clar, és un canvi a la vida que és absolutament total. Jo pensava: „Jo fer teatre? –clar sobretot amb Juglars que era molt gestual– doncs seria impossible. Aleshores vaig estar nou mesos a l’hospital, abans estàvem molt temps, nou mesos i encara hi havia gent que estava més temps i tenies molt temps per reflexionar, veure les coses des d’una altra perspectiva, jo fins i tot em vaig plantejar d’estudiar medicina, perquè veus que estàs en un altre món.

Per una banda és molt dur perquè penses en tot el que no podràs fer, perquè és que és molt fort, mai penses que acabaràs en una cadira de rodes tota la vida i pum, però en canvi, també tens aquest costat, que és com un pou fosc però a la vegada ho veus tot tant des d’una altra perspectiva... Hi havia moments d’una gran lucidesa, molta, jo això ho notava moltíssim quan estava sobretot a l’hospital. I aquesta temporada era, un absolut anar d’una punta a l’altra, de la foscor a la llum, i de cop et veies veient les coses des d’una altra perspectiva, valorant coses que potser no valoraves i de tot allò que ja no podries fer. Però era com un remenament de sentiments que, jo a vegades pensava era com ser una nena petita perquè depenent i com vell –en el gran sentit de la paraula– que és el de l’experiència, és com si de cop... Madurar de cop però d’una manera brutal, d’una manera sana també, aleshores en aquest aspecte doncs està bé. Diguem que notes que bueno hi ha hagut un cop molt fort a la teva vida, que tot ha canviat però que humanament diguem millores.

Jo sempre havia tingut empatia amb les persones amb problemes i aquestes coses, però ara encara més, ara ho entens tot, tot, i això és una dels avantatges que jo tinc en treballar amb ells i és que jo també tinc una discapacitat. Aleshores és clar, això vulguis que no, hi ha una empatia, ens entenem molt bé, jo els entenc molt bé i ells m’entenen molt bé a mi, els meus exemples i els seus exemples són els mateixos, estem en el mateix paquet. Perquè per mi al principi parlar del tema de la discapacitat era una mica tabú, aleshores de mica en mica pensava, perquè no? Jo els hi deia: „Vosaltres potser us en podeu amagar però jo no, però perquè ens hem d’amagar?“ Perquè no ser valents i, ja que tenim un públic, explicar –cada any expliquem coses–, aquest any hi ha el tema del suïcidi que és brutal, vull dir que escolta, és que és la realitat. A més si veiéssim obres de teatre nosaltres fetes per persones, per professionals que parlessin de la discapacitat, estic segura que ens posaríem a enraonar i pensaríem: „Això sí però això no“.

Doncs nosaltres som els que hem de fer-ho, els protagonistes, nosaltres podem dir el que ens doni la gana, sempre que estem d’acord i que ho enfoquem ben enfocat. És evident que jo no he volgut tenir-ho, clar que no. A vegades –això ja no ho dic tant perquè ja fa molts anys–, però al principi jo recordo que ho deia i ho deia de cor deia: „Jo prefereixo, humanament, la Glòria de l’accident que la Glòria d’abans de l’accident“. O sigui, preferia i, clar ara ja m’he acostumat però hi havia moments que ho notava clarament, amb arguments, amb coses que veies que estaves pensant, deduint i que pensaves doncs és millor ara que abans, el que estic pensant... és com més empàtica, més generosa. 

Notícies relacionades