Lluís Calvo: “La llibertat col·lectiva ha de començar per un mateixˮ

Fotos: Jordi Pascual

“Si hagués de definir en Lluís seria així. Adéu, humà. Hola, no-resˮ, diu Lola Nieto després d’una descripció poètica de Lluís Calvo a l’epíleg de L’espai profund [Edicions Proa, 2020]. Aquest és el darrer treball poètic del santcugatenc, guardonat amb el Premi Carles Riba del 2019. Fa només un mes de la publicació del llibre i ja se’n prepara una segona edició. Potser perquè ha estat capaç d’utilitzar el llenguatge per a explicar coses que s’escapen a l’idioma.

Què significa el Premi Carles Riba per a tu?

– És un premi referent de la poesia en català. Està emmarcat als premis més importants de la literatura catalana: el Sant Jordi i el Mercè Rodoreda. El Carles Riba té molta trajectòria i és un dels premis que qualsevol poeta vol tenir. Jo feia 11 anys que no em presentava a premis.

Després d’11 anys vas poder estudiar bé què presentar. T’ho esperaves?

– Els premis són una loteria, no es pot especular.

Per què has estat 11 anys sense presentar-t’hi?

– Per sort he tingut editors molt interessants, molts d’ells independents, que cuiden més la poesia. Quan vaig començar, allà pel 1987, la meva única possibilitat de publicació eren els premis però ara és molt diferent. Si m’he presentat al Carles Riba és pel seu caràcter històric i referencialitat.

Respecte als teus inicis, també ha canviat el panorama d’editors.

– És totalment diferent perquè llavors no hi havia tants petits editors. També quan comences t’has de fer un nom i els premis són una plataforma que et dona visibilitat.

El canvi és una oportunitat per als nou poetes?

– Clar, hi ha uns determinats premis que cal deixar-los per a la gent jove. Així se’ls dona l’oportunitat d’accedir a la publicació i de donar-se a conèixer.

A l’epíleg del llibtr Lola Nieto diu que “a l’Espai profund hi ha dues forces que es trenen i bateguen: l’amor i la llibertatˮ. Ho vas buscar expressament?

– Ho tenia clar, són dues de les coses que es troben al llibre. Té un caràcter intuïtiu que em costa de racionalitzar. Potser poema per poema se’n podria fer una anàlisi però si es mira en global els grans temes són l’amor, la llibertat i el pas del temps.

Com hi has arribat?

– Són els grans temes de la poesia. Vinyoli deia que només un somni val que és amor i mort. Si li afegim la llibertat, ja tenim el gran trio. Són temes que ja hi eren fa 2.000 anys i que si queda algun humà d’aquí 2.000 anys segur que hi seran, a no ser que algú tingui la clau per convertir-nos en immortals, que també seria un problema gros.

Darrerament s’ha parlat molt de llibertat. Hem desdibuixat el seu significat?

– A aquest llibre no parlo de llibertats col·lectives perquè crec que la llibertat col·lectiva ha de començar per un mateix. Per això parlo de la llibertat íntima i personal.

Com la diferencies?

– La lluita col·lectiva, com el seu nom indica, implica l’acció de molts. Si aquests molts no tenen una consciència prèvia, són batalló i carn de canó però no conscients. Hem de fer una tasca individual molt difícil en ple neoliberalisme: trobar el temps, el silenci, la tasca de treball personal i sortir dels grans eixos on ens empeny la direcció econòmica i social. És un treball subversiu de derivar-se, d’anar per on no toca anar. Trepitjar la gespa prohibida.

Per tant, sense llibertat individual no hi pot haver de col·lectiva. Els moviments que treballen per la llibertat col·lectiva n’hi són conscients?

– Cada cop hi ha més consciència. Són tasques complementàries perquè sense lluita col·lectiva tampoc fem res! Si des de la poesia, que sembla que estigui als marges, es pot ajudar, endavant!

La poesia està als marges?

– No és la centralitat ni el prime time. Tot i que cada cop hi ha més lectors. Sempre tindrà un caràcter restringit per la seva dificultat, per la necessitat de temps, silenci... Aquesta mirada és un atemptat contra tots els valors contemporanis. D’aquí el seu caràcter transgressor.

Suposa pausa en un món on no hi ha pauses.

– Exacte. La poesia és això, pausa per trencar els ritmes quotidians. Tant quant l’escrius com quan la llegeixes.

No només utilitzes les paraules per a expressar-te sinó que t’hi endinses. Queda palès en aquest vers: “Fer-se mot / per entendre el silenci / i dir l’amor que llisca / amb un brum de rierolˮ.

– Es tracta d’anar més enllà del llenguatge. Wittgenstein deia que allà on no arriben les paraules cal guardar silenci. El llenguatge té un límit, que és l’element intuïtiu del poema que se’ns escapa. Òbviament el llenguatge ens dona molta llibertat però també ens constreny perquè qualsevol idioma és una eina d’estructuració i per comprendre el món. La poesia és una tangent que ho travessa.

Però també limitada perquè utilitza les eines del llenguatge...

– No perquè paradoxalment utilitzant el llenguatge pots anar més enllà del llenguatge. Per això el poema no es pot cenyir només a allò quotidià o utilitzant les formes que fem servir en una conversa col·loquial. La poesia té el caràcter de crear combinacions lingüístiques noves, el que connecta amb l’ideolecte personal. Hem de diferenciar entre llengua i llenguatge.

Això topa amb l’obra de molts poetes, sobretot els més costumistes, que parlen des de la quotidianitat.

– És que està molt bé parlar de la quotidianitat i jo mateix ho he fet molts cops. Però la quotidianitat s’ha d’analitzar de manera crítica perquè sigui poètica. Ha d’anar a aquell punt que va més enllà del mer fet registrable. Al capdavall la poesia és una manera de mirar que permet veure més coses.

Potser tu ho escrius amb una mirada però qui ho llegeix en fa una interpretació totalment diferent.

– Aquesta és la bellesa i el gran risc de la poesia. És bell perquè cada lector ha de fer la seva tasca. Risc perquè et poden portar cap a llocs que no preveies o que no t’agraden.

T’hi has trobat?

– Tothom s’ho troba! De vegades veus cada interpretació que penses: “No anava per aquí però si tu ho creus, endavantˮ. El pitjor no és una interpretació allunyada sinó quan et tergiversen. Per això sempre m’agrada deixar punts d’ancoratge on el lector es pugui agafar.

I potser ni cal plantejar-se grans interpretacions. Gaudir d’un text bell i ja prou!

– Clar, hi ha diferents nivells de lectura. Pots fer una lectura intuïtiva per tu mateix. Però també hi ha la lectura crítica que analitza els referents del poeta, quines paraules fa servir, com se situen... No cal exigir-ho a un lector comú! Per a mi, la gent ha de llegir poesia però hi ha persones a qui li fa respecte i por. És una deficiència que arrosseguem del sistema educatiu, que tot sovint tracta la poesia com una cosa molt allunyada de les nostres vides. Quan la gent s’hi acosta, tothom s’hi sent reflectit perquè portem la poesia als gens.

Per tant, hem de canviar la mirada a les escoles però també aconseguir una lògica més popular que allunyi la poesia d’una presumptuosa erudició?

– Crec que s’està fent i la gent ho agraeix. Això no treu que es mantingui el nivell acadèmic. Però no es pot reduir la literatura i la poesia als especialistes. El que sí hem de mantenir és l’exigència com a escriptors i com a lectors. De fet, jo ho soc, especialment crític amb allò que anomenen indústries culturals, editorials, el tipus de literatura...

Estàs anant cap a l’Escola de Frankfurt!

– Està molt bé, jo hi he begut: d’Adorno, Horkheimer i, tot i que amb una mirada una mica diferent, de Walter Benjanim. Amb l’escola crítica sempre!

Més enllà de la llibertat, l’amor, el pas del temps... són temes generals però molt íntims. Com fas aquesta aproximació? Costa exposar-se...

– Això es relaciona amb la por, sí. Quan algú escriu un poema es troba amb un seguit d’elements que creen un temor. Et fan preguntar-te moltes coses sobre tu mateix? Jo tinc clar que una cosa és la ment, que funciona amb el raciocini, i una altra és la consciència, que està fora de la ment. El poeta es connecta amb aquest flux de consciència. No és que el poeta sigui ningú especial, qualsevol persona, si s’exercita, ho pot fer. Això connecta amb la idea de mèdium, la del poeta com algú il·luminat.

Considerar al poeta com algú il·luminat ajuda més bé poc.

– Exacte, però és que tothom és un poeta il·luminat. En aquest sentit m’agrada molt la idea de Joseph Beuys, que deia que tothom és un artista en el sentit de captar la consciència, no tant si l’obra que se’n derivi sigui excelsa o no.

Però no és tan fàcil, s’hi ha d’assajar.

– Moltíssim! Estripar molts papers, insistir-hi... És com una mena de ioga artístic. Al principi no pots fer algunes postures perquè et destrosses el cos. Per això en un món tan immediat i fàcil, fer aquestes tasques és una transgressió.

Notícies relacionades