Marc Vivancos: “Volia que l’espectador entengués la relació d’amistat que hi pot haver entre persones i animalsˮ

Fotos: Cedides per l'entrevistat

L'octubre passat va guanyar el premi a millor curtmetratge, millor director i millor actor a al primera edició del festival mk2 corto fest pel treball El pan no es para los caballos, el seu projecte final de carrera. A l’abril el festival va decidir fer públics els curmetratges durant unes setmanes, permetent així que el confinament fos una mica més amè. Aquesta és l’excusa que ha permès fer aquesta entrevista, confinada i a través de correu electrònic, en què el santcugatenc Marc Vivancos no només parla del curt que va dirigir sinó també de la relació de la humanitat amb la natura i els animals, tema central d’El pan no es para los caballos.

Com va sorgir la idea de fer el curt?

El pan no es para los caballos és el nostre projecte final de carrera. La idea va sorgir d’una experiència personal que vaig tenir amb tretze anys. Tal com li passa al protagonista del curt, jo també vaig tenir un vincle emocional amb un poltre que després va desaparèixer.

Tenia la necessitat d’explicar el que vaig sentir, parlar de la pèrdua de la innocència. Volia captar el moment en què acceptes que la realitat és més crua del que creies, se’t trenca aquesta idea bonica que construïm com a infants i agafes una perspectiva més real, però alhora més dura de la vida. Entens que a partir d’ara tot serà diferent.

Què va suposar per a tu guanyar el premi al millor curtmetratge, a la millor direcció i al millor actor al festival mk2 corto fest?

– Va ser una alegria, no m’esperava que guanyéssim tres premis, és un reconeixement a tot l’esforç dedicat en aquest projecte i una injecció d’energia pels pròxims. Són tres premis que valores molt com a director/a, a més, el jurat estava format per professionals del món del cinema als quals admiro.

No va ser un curt fàcil, havíem de rodar en exteriors amb un infant i en algunes escenes, amb animals “salvatges”. Tot el procés d’escriure rodar i muntar ens va portar un any i mig, moltes hores i energies dedicades.

Al curtmetratge fas una aproximació al món rural i la relació amb els animals. Quin és el teu objectiu aportant aquesta mirada?

– M’interessava confrontar la relació que té el món rural amb els animals i la relació d’un infant amb aquests. L’Óscar genera vincles emocionals forts amb ells, són els seus amics, en canvi, on viu entenen els animals com a eines de treball o bé com a productes i intenten mantenir la distància suficient per no involucrar-s’hi gaire emocionalment. El nostre protagonista no se sent còmode on viu, on ja des de petit el tracten com un adult i intenta lluitar per retenir la seva infància, simbolitzada amb la seva relació amb el poltre.

Tot sovint es genera un debat entre el món rural i l’urbà, ja que al primer el treball depèn directament de la terra i dels animals mentre el segon té els serveis i la indústria al davant. El curt fa reflexionar sobre l’amor als animals tot i que són part d’aquest sistema que obliga a vendre’ls, sacrificar-los, aprofitar-los per fer productes... Tenies aquesta intenció? Què hi has après al respecte fent el curt?

– Sí, volia que l’espectador entengués la relació d’amistat que hi pot haver entre persones i animals, tractant-los d’iguals, i que aquest es generés preguntes sobre quin tracte reben en realitat. Fent el curt m’he posat en la pell de l’Òscar, i m’he pogut entendre més a mi mateix en aquell moment. La mirada de l’Óscar o de qualsevol infant ens aporta una visió més innocent i més pura del món que ens envolta, de la realitat que hem anat construint com a éssers humans i, ens fa reflexionar. A vegades, aquesta reflexió pot comportar un petit canvi en accions quotidianes i això sempre és una victòria. Entenc el cinema com un mitjà de transformació social.

Un dels forts del curtmetratge és el lloc de gravació i la il·luminació, que acaben transmetent més que el propi diàleg escàs. Com va ser la cerca? Per què vau optar per donar-li tanta importància?

– El lloc on vam rodar és a casa dels meus avis, al Pirineu Aragonès. Des de petit que hi vaig i m’ho conec molt bé, és on vaig viure la història amb la què em vaig inspirar i tenia clar que s’havia de rodar allà.

En el món rural, la natura sempre hi és present i la relació que hi tens és molt diferent de la que hi pots tenir a la ciutat. En molts moments del dia estàs sol amb la natura.

Vam intentar rodar el paisatge de manera que suposés un obstacle més pel nostre protagonista, buscàvem que l’Óscar se sentís sol i en perill constantment enfront de les muntanyes enormes i inamovibles, i també el vam utilitzar per descriure les seves emocions.

Necessitàvem sentir la cruesa de la realitat en el paisatge, per això, vam decidir rodar a finals de novembre, quan ja arriba l’hivern, però encara no hi ha neu. Pel que fa a la il·luminació, vam intentar que acompanyés l’emoció del personatge. Cap al final de la història, per exemple, la pèrdua de llum acompanya la pèrdua d’esperança de l’Óscar.

Aquest és un treball fet de la mà de l’ESCAC. Què destacaries de l’escola i quins reptes creus que ha d’assumir?

– L’ESCAC és una gran oportunitat per endinsar-te en el món del cinema, per començar a entendre’l i per explorar-lo. Com a escola posa a disposició de l’alumnat material i instal·lacions de molta qualitat per rodar com més vegades millor. Són uns estudis molt pràctics fonamentats amb classes més teòriques.

Tot i l’existència de moltes beques, no tothom es pot permetre estudiar a l’ESCAC per una qüestió econòmica. Un dels reptes que tenim com a societat és que hi hagi més universitats artístiques públiques. Com alumne potser vaig trobar a faltar més espais per treballar la gestió emocional creativa i el pensament crític.

El sector audiovisual, com la cultura en general, sempre es troba amb dificultats. Què creus que falla? És possible dedicar-s’hi o només ho pot fer una minoria?

– Crec que es prioritza la cultura de masses, una cultura comercial en línia amb les idees del sistema capitalista. En canvi, la cultura que no segueix els patrons del mercat, la més crítica amb el sistema, es troba més arraconada.

Sí que és possible dedicar-s’hi però és molt difícil realitzar els teus propis projectes. És un món complicat, has de conèixer gent, tenir recursos o anar creixent a poc a poc a base de molt esforç i treball.

El confinament ens ha demostrat (una vegada més) com d’important és la cultura per garantir el nostre benestar emocional. Malgrat això, l’àmbit cultural és un dels més afectats per la crisi sanitària perquè s’han tancat cinemes, teatres, museus... i les limitacions d’aforament segurament s’allargaran. Com vius aquesta situació? Us en sortireu al sector?

– Estic intranquil perquè crec que hi haurà moltes menys oportunitats en el sector. Venen mesos complicats i haurem de trobar la manera de seguir, reinventar-nos, i ser valentes. Seria bo que com a sector s’aprofités aquesta crisi per cooperar i teixir xarxa, en deteriorament a la lògica de competència amb la qual hem viscut sempre. Aquests temps que venen haurem d’estar atentes i organitzades per donar una resposta col·lectiva.

Notícies relacionades