Salvador Juanpere: “Volia fer una escultura que fos la base de totes les formes possibles i imaginables”

Fotos: Clara Ontañón

A Mira-sol es troba la casa i l'estudi de l'escultor Salvador Juanpere. El taller està situat on a altres cases familiars del barri normalment hi ha el garatge. En entrar-hi una es pot fer una idea de qui és Joanpere i en què està treballant. Sobre la taula hi ha mans fetes de guix extretes d'escultures clàssiques i puntals de marbre d'escultures romanes, que van estar exposats a Roma l'any 2011 en una mostra anomenada Tributum. De la paret pengen fotografies d'altres obres i retrats d'artistes de referència com l'alemany Joseph Beuys i frases de personatges cèlebres com Albert Einstein: "Si no puc dibuixar-ho és que no ho entenc".

Salvador Joanpere va néixer a Vilaplana, un municipi bàsicament agricultor a prop de Reus. I ha alternat la seva feina com a artista amb la de docent a l'Escola Massana i a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. A Sant Cugat va exposar l'any 2014 la mostra Sculptoris forma ubicada en el Claustre i la Sala Capitular del Monestir.

La seva obra neix de la reflexió sobre què és l'escultura, de què és la matèria i què vol dir ser escultor; en combinació amb els coneixements i l'admiració d'altres artistes que l'han precedit.

– A la plaça de l'Om s’hi troba l’escultura el Socle des Formes, que formava part de l’exposició Sculptoris forma.

Socle des formes és una cita d’una obra de l’artista italià Piero Manzoni anomenada Socle du Monde (traduït és Base del Món). Piero Manzoni va fer un cub d’acer i el va col·locar al revés de manera que funcionés com a punt de suport de tot el món. Com a conseqüència ens converteix a tots en part de la seva obra.

Continuant la idea de Manzoni se’m va ocórrer fer una base de totes les formes possibles i imaginables. Utilitzant el mateix material  vaig retallar formes, com esferes i triangles, d’algunes obres de Kazimir Malèvitx, de manera que es recolzessin en el mateix pedestal.

A la part superior li vaig afegir uns lingots de bronze que són els que s’utilitzen per fondre i són l’origen de totes les escultures de bronze. De manera que a la base on se suporten totes les formes del món s’hi afegeix també la possibilitat de crear-ne. 

– El Socle des formes va estar a Palafrugell fins que el 2015 la Fundació Vila Casas la va cedir a Sant Cugat.

– En principi va ser un encàrrec de la Fundació, però quan vaig fer Sculptoris forma vaig demanar que me la deixessin posar davant del Claustre del Monestir com a reclam de l’exposició. Quedava tan bé que la Fundació va decidir cedir-la a Sant Cugat i deixar-la en un lloc tan privilegiat com la plaça de l'Om.

– Moltes persones i entitats tenen peces teves, ja que ets el creador del guardó dels Premis Ciutat Sant Cugat que s’han celebrat durant tretze anys.

– Va ser un encàrrec de Jordi Puigneró quan era regidor de Cultura a l’Ajuntament. L’estatueta és una al·legoria de la torre del Monestir, que està lleugerament inclinada cap a l’Est, amb una fletxa a la part superior que assenyala el Nord. La intenció és dir que Sant Cugat és una ciutat que vol trobar el Nord.

– Quan eres jove vas passar de treballar a una companyia d’assegurances a Reus a estudiar Belles Arts a Barcelona. Com vas descobrir que volies dedicar-te a l’art?

– A Reus estava molt implicat en l’ambient cultural, ja havia fet alguna exposició de dibuix i pintura inspirada en les avantguardes. I per altra banda, havia estudiat comerç i tenia una feina estable. Però quan vaig tornar de la mili vaig plantejar-me què volia fer amb la meva vida. Suposo que també va influir molt conèixer a la meva dona, la Marga, que era de Barcelona i em va animar a traslladar-me a estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona.

– A estudiar escultura?

– Encara no, perquè a la Facultat a l’especialitat d’escultura hi havia un ambient bastant anacrònic, els professors tenien unes barbes llargues, els alumnes eren uns bèsties, tot el dia amb el martell... Jo volia una cosa més delicada i poètica. Per això vaig apostar per la pintura, a més que tenia més sentit en relació amb el que havia fet a Reus.

Durant els primers tres mesos només ens feien pintar bodegons. No sabia què feia allà ficat, si el que passava a Reus era molt més modern. El mateix els hi passava als meus companys de classe: Xavi i Ignasi Aballí, Jaume Plensa, Susana Solano, Magí Baleta, Maria Carbonero i molta altra gent.

La sort que vam tenir va ser que el pintor Joan Hernàndez Pijuan es va oferir a fer de professor als alumnes que volguessin tenir educació enfocada a l’art conceptual. Tots vam dir que sí de seguida, va ser la nostra salvació.

– Tan diferent eren els exercicis del Pijuan en comparació amb els dels altres professors de la Facultat?

– Era tot una altra cosa. Per exemple, ens deia que cadascú portés un paper de color blanc, els posàvem tots sobre la taula i ens adonàvem que hi havia colors blancs molt diferents. Llavors  reflexionàvem sobre què és el color. En canvi, els professors dels bodegons sobretot insistien en què pintéssim les pomes més daurades.

– Llavors quan va venir l’escultura?

– Després d’acabar la Facultat notava que la pintura s’havia acabat per a mi, ja no sabia què fer amb els tubs d’oli. Llavors vaig començar a fer obres diferents que ja no es consideraven del tot pintura. Com per exemple unes teles penjades a la paret, fetes amb material de la terra... Jo deia que eren pintures a què havia anat carregant de material i al final m’havien caigut a sobre.

El punt determinant va ser que l’any 83, al Saló de Tardor de Barcelona, on vaig presentar un cub fet de pinassa, terra i herbes del tros de Vilaplana. Allà va ser  quan em van col·locar a la categoria d’escultura.

– Vas haver de formar-te sol en escultura.

– Vaig sentir la necessitat de reflexionar sobre l’ofici d’escultor. Què és això de treure una forma d’un bloc de pedra? Amb quines eines? Va ser una època de la qual no en renego però crec que allò que feia no va interessar a ningú, i a hores d’ara ni a mi mateix, perquè més aviat eren exercicis formals. Després vaig tenir una etapa on em vaig emborratxar de les idees que venien del món de la ciència. Jo pensava que no és casual que un escultor que està treballant la matèria, picant-la, modelant-la, s’interessi per la composició que té.

Tot això em va fer entrar en un món nou i em va donar un estímul intel·lectual i poètic molt potent per a esculpir formes que eren definides pel món de la física com els vectors, els valors, les energies.

– Els fruits d’aquestes reflexions es van exposar en la mostra titulada PARADIGMA +- al 1996 al Palau de la Virreina a Barcelona.

– Sí, i més tard, en l’exposició a Roma, quan ja havia tornat a estudiar allò que plantejava Giacometti de “Què és això que diem escultura?” Estava endinsat en qüestions com: Quin paper juga l’escultura en el nostre espai? Quina mena de diàleg tenim amb els materials? Com ens hi enfrontem? És l’escultura una ficció o un objecte que ocupa un espai real amb qui em puc relacionar?

Llavors vaig fixar-me en Rodin i més enrere, en el barroc, en l’art romà. I aquí em trobo actualment. En un moment de relativització temporal i històrica. Perquè m’emociono igual davant la peça de Final del segle XX de Joseph Beuys com amb L’èxtasi de Santa Teresa de Bernini. Pot semblar molt estrany però penso que no hi ha tanta distància entre uns i altres. Crec que l’art no avança en el temps, en termes de progrés, no és millor el que es fa ara que el d’abans, l’art canvia.

– En què estàs treballant últimament?

– És una peça que he fet durant el confinament. Vaig recuperar una la idea que em ballava el cap feia temps: posar en relació el Cub d’Alberto Giacometti amb Melancolia d’Albrecht Dürer. Però en el confinament només podia anar a la farmàcia i comprar aliments.

Vaig anar a la farmàcia de Mira-sol i vaig demanar vena de guix. Curiosament la farmacèutica, és aficionada a l’escultura i tenia molta bena de guix i em van poder vendre 3 o 4 rotllos.

Vaig voler fer la peça de Dürer que després de molt investigar i de fer maquetes em vaig adonar que simplement és un cub amb dues arestes tallades. Mentre que el de Giacometti és complicadíssim de fer. Al cap de dies treballant les formes han pres cos i s’erigeixen en presències binàries, dialogants, enigmàtiques i hermètiques.

Notícies relacionades