Setmana de Sant Jordi a elCugatenc!

El Sant Jordi 2020 es presenta diferent al que estem acostumades. Enguany els carrers i les muntanyes de roses i de llibres no seran els protagonistes sinó que el viurem a dins de casa. Aconseguir un llibre o una lectura nova en aquest Sant Jordi és difícil però elCugatenc ha buscat la manera d'oferir-vos-en. Cada dia us compartirem una peça literària original, una peça creada per persones que troben, en les paraules, la manera d'expressar-se i compartir. Feliç Sant Jordi 2020.

DIUMENGE 26 D'ABRIL. "Confinamientos" per Gemma Alamargo i "Un silenci de fang" per Martina Vilarasau

Per acomiadar la setmana de Sant Jordi us oferim aquest diumenge dos poemes. En primer lloc "Un silenci de fang", de Martina Vilarasau, actriu:

En segon lloc us presentem un poema de Gemma Alamargo, poetessa, titulat "Confinamientos":

DISSABTE 25 D'ABRIL. "Paco Soto", per Dionisio Giménez 

DIVENDRES 24 D'ABRIL."Síndromes", conte per Mercè Duran 

Mercè Duran forma part del Grup de Lecture de Teatre de la Bilbioteca Gabriel Ferrater,es reuneixen dimecres alterns i comenten textos teatrals que primer llegeixen i després van a veure la representació. ElCugatenc us anima a formar-hi part. 

DIJOUS 23 D'ABRIL. "El rei de la por", conte infantil per Jordi Carbonell 

Recomanat per alumnat de 4t de primària en amunt per llegir sols i per a alumnat de 2n en amunt per llegir en família

El Rei de la Por és un conte inclòs dins dels Contes de la Blanca i l'Arlet, un llibre de contes que va escriure el seu pare abans de morir i que les trasllada lluny i ben lluny malgrat no puguin sortir de casa. Vols viatjar amb elles per les pàgines dels contes? Si voleu llegir les altres històries només heu de fer click a aquest enllaç.

DIMECRES 22 D'ABRIL. "La nostra història", per Blanca Sagredo ​​

10 de febrer de 1971

Després de tres anys sense veure ni parlar amb en Pol, avui ens hem trobat pel carrer. Som veïns, és fort que no ens haguem trobat abans. Em sembla que ell no ha voltat massa per aquí. Ho acabo de deixar amb el Fede, la cosa ja no donava més de si. He sigut jo qui ha pres la decisió perquè crec que les dones sempre anem quatre passes per davant. Trobar-me en Pol ha sigut un viatge al passat molt bèstia, de sobte l’he trobat molt a faltar com si fos una part de mi que s’havia adormit. La conversa ha estat breu, ens hem posat una mica al dia. No sé de què hem parlat perquè jo només podia mirar com ha crescut, com segueix sent el mateix de qui em vaig enamorar com una boja i que sembla que no pot sortir del meu interior. Hauré de passar uns dies pensant al voltant d’aquest retrobament. D’una banda, no vull que torni a la meva vida perquè ho trastocarà tot, però per una altra banda em moro de ganes de tornar a veure’l, dir-li el que penso i no separar-nos mai més.

20 d’abril 2020

Avui he trobat el diari de quan era jove. M’ha fet reflexionar. Agraeixo a la noia de vint-i-tres anys que escrivia allò que sentia, he pogut reviure moments i enrecordar-me de qui sóc, de qui som. Crec que la nostra és una història per escriure, per deixar-ne constància, perquè molta gent la pugui llegir. Vaig escriure per no oblidar-me mai d’aquells nois que van començar a estimar-se des de petits, aquells qui vam ser però ja no som. Encara queda alguna cosa d’aquella bogeria coneguda com a joventut? Potser si sí.

Actualment som companys, l’enamorament ens va deixar fa molts anys. Tenim quatre fills: dos nenes i dos nens que son el regal del nostre amor. Tenim una vida monòtona, potser som tot allò que mai volem ser de joves. Jo, una revolucionària, vaig trencar amb el que m’havien ensenyat a casa per construir el meu propi destí, ben allunyat de tot el que s’esperava de mi. En Pol no va tenir clar per quin camí tirar, podia acabar la carrera o deixar-la i dedicar-se a alguna feina artesanal. Jo sempre vaig creure en ell i vaig confiar en les seves decisions perquè ell, al cap i a la fi, semblava feliç i em feia feliç. En el món laboral les coses no ens van anar com per llençar coets. Per mi, la vida estava formada per moltes peces i la feina era una més. Quan érem joves, forts i la il·lusió ens brillava als ulls pensàvem que podríem allunyar-nos del sistema i ser autosuficients a una granja amb un hort.

Però la corrent t’arrosega, arribats els trenta mires al voltant i veus als amics que viuen per treballar, que viatgen i s’hipotequen per tenir aquella casa que poc a poc es converteix en la seva llar. Quan va caure la dictadura estàvem al Nepal, donant la volta al món a l'estil de la època, sense vols low cost. Poc després, vam anar a viure a un pis a la plaça del mercat de Pere Sant amb vistes al meu estimat Monestir. Ja era hora d’anar  “assentant el cap“ ens deien les nostres famílies. Tenien raó, tots dos volíem tenir nens. Jo em moría de ganes de provar, aprendre, fer les coses diferents al que havia viscut, de cuidar-me i estimar els meus fills, veient com creixien. Tot s’ha complert. Hem tingut la vida que algun dia vam somiar, hem lluitat sense deixar-nos vèncer, sempre ens hem recolzat. 

Ningú ens va ensenyar a créixer, molt menys la societat. Teníem pardalets al cap, però era el que portem a dins. Fèiem el que voliem fer en cada moment i, per sort, coincidíem força, no era difícil prendre decisions. Em recordo feliç plena d’energia, molt somrient, les fotos així ho corroboren. Aquest somriure s’ha anat apagant lentament, ja no em brillen els ulls com abans, no em queda il·lusió. La vida ens ha guanyat la partida i l’única cosa que faig als setanta-dos anys és viure de records.

DIMARTS 21 D'ABRIL. "Històries de dones", per Adventícies 

Naturalesa

Tinc la sort d’haver crescut entre muntanyes: pins, alzines, xiprers, lledoners, ametllers, oliveres, figueres… també entre plantes i hortalisses: tomaqueres, enciams, mongateres, sajolida, farigola, romaní… totes valorades, totes amb fruit.

Aquest matí m’he llevat veient el sol sortint per la carena i he pensat: “serà un dia fantàstic”. He sortit a fora i quan era a punt de marxar he somrigut tot reflexionant: “avui presenciaré el naixement del millor fruit de tots, el d’una planta apartada”. Benvigudes a totes, som les adventícies, aquelles plantes que veieu més que cap altra però no ens mireu, però que somarraconades, arrencades, ignorades. 

Avui aquestes plantes, les dones, diem prou. Naixem on ens pertoca, ens hi desenvolupem i volem recuperar aquell espai del que ens han expulsat: l’escenari. Avui us explicarem les nostres històries, la nostra vida, la nostra rutina, la qual estem disposades a canviar fermament. I ho fem perquè tenim moltes coses a dir, moltes coses a aportar, moltes coses a ensenyar. 

Avui veureu un espectacle per recordar. 

Som adventícies, som art i esteu a punt de viure el millor dels fruits.

Maternitat quotidiana

M’has preguntat moltes vegades per la maternitat, i pels primers anys de la teva vida i per com vam sobreviure quan allò. I sempre m’ha costat, d’endreçar-ho, i també de posar-hi paraules, i de dir maltractament amb totes les seves lletres. 

Una altra vegada, m’ho has tornat a preguntar i l’aire fresc dels capvespres de juny ens acariciava la pell i ens hem mig estirat a les gandules del terrat i avui sí. Avui he pogut trobar la calma per explicar-te què va voler dir ser mare quan tots els vents bufaven en contra, quan la vida sembava que no, quan el meu dia a dia es va convertir en una processó: lleva’t a les quatre com cada dia, assegura’t que les motxilles dels nens estan preparades -l’esmorzar, el berenar, la disfressa que avui hi ha festa, la muda per la petita-, ves a treballar i deixa els teus tres fills dormint. Travessa Barcelona amb transport públic, arriba al despatx. Són les set. Truca a la filla gran (que tot just n’ha fet onze), que desperti els petits, que s’ompli de coratge i que agafi el 30 fins a Sarrià. Són les vuit. Arriba el teu marit a la feina. I amb ell, ella, l’amant. I surt de la feina i ves a ingressar els diners a l’altra punta de barcelona, i torna a creuar-la que surten els nens de l’escola i fes-ho de nou per tornar a casa. 

A tot això, on és el pare? El pare està dormint, o davant la televisió, que està cansat. I tu no saps fer dues coses a la vegada. I et dius: sort que el tinc a ell que fa això i que fa allò. I sí, m’escridassa i em té com si fos la seva minyona, però fa allò. 

Arriba el cap de setmana i prepares les bosses -la teva i la dels tres menuts- i puges a Sant Cugat a casa els avis o els tiets, a viure una vida que no és la teva, a refugiar-te en una vida que no, que no pot ser la teva. I gaudeixes de les piscines, i dels cigarros amb les germanes, i dels cosins que corren i del pare i la mare. I ja hi tornem a ser. Diumenge tarda: bosses, entrepans pel camí, cotxet, cansanci al cos, nús a l’estómac. Agafes el tren fins el centre de la gran ciutat 

I a tot això, on és el pare? El pare està dormint, o davant la televisió, que està cansat. I el truques perquè et vingui a buscar, que plou i la petita té febre. Però ell no, que està cansat. I apa, agafa el 30 fins plaça espanya. I a casa desfés les bosses i torna a començar.

No saps ni com, has agafat per costum fumar-te els minuts que tens lliures, i beure, beure molt. I t’has engordat i ell et diu “no et posis faldilles que tens les cames lletges” i tu veus aigua perquè el metge ha dit que aprima, i a la feina: “no vagis tant al lavabo que sembla que no vulguis treballar” i tu segueixes treballant de sol a sol, i pensant en els nens, i aguantant la mirada altiva de la amanat mentre piques la màquina. I davant dels treballadors “sort que t’he deixat, que ets la dona que folla pitjor del món”.  

El teu pare em va posar al cap que jo no era ningú, que no servia per a res. Divuit anys de matrimoni em van anular i em va trepitjar una i una altra vegada, deixant-me en un estat de letargia constant. Però la presó de tenir-vos també va ser la salvació. Us tenia, a tots tres. I em vau salvar la vida. Tenia tres fills que m’estimaven i que m’havien donat la vida, malgrat el patiment, malgrat el maltractament. M’heu donat la vida i tornaria a reviure-ho cada minut només per arribar on som avui i riure al vostre costat, amb la manxa i amb les dents. 

Amor lèsbic 

Vaig estar molts anys amb ELLS. Els vaig estimar. Però ni ells m'estimaven ni jo m'estimava a mi. Què més podia demanar, no era això la felicitat que sortia a tot arreu? 

Però vaig cansar-me de la por, de la jerarquia, de sentir-me inferior, de ser complaent, de pensar-me com a cuidadora, de follar sense ganes per fer gaudir l'altre, de ser «la nòvia de».

---

I vaig trobar en els ulls d'una altra dona una possibilitat nova. Mirades, carícies, petons... tenien un gust diferent. Ens cuidàvem, ens escoltàvem, ens donàvem plaer sense obligacions, sense jutjar els nostres cossos, sense maneres de follar preconcebudes a base de porno masclista. Amb la complicitat d'igual a igual que em feia ser jo mateixa i ser una mica més lliure, poder pensar l'altra sense deixar de pensar-me a mi.

---

I ara, com a lesbiana, veig en les dones infinitat de coses boniques que sempre ens han negat, ocultes en els falsos finals feliços dels contes. M'atreuen les dones perquè els brillen els ulls quan s'empoderen, perquè em diuen que no volen follar quan no en tenen ganes, perquè ens despullem de les pors i de la roba que ens tapa la bellesa que han volgut fer estigma. Sóc més lliure perquè tinc clar que no visc pel plaer o per la cura dels homes. El plaer és meu, i nostre. I la vida és nostra, només nostra, com a dones.

Pressió Social 

Avui tinc presentació. Porto mesos treballant en aquesta recerca i crec que farem una aportació interessant. I no només això, hem inclòs entitats i persones afectades a l'estudi, així que són uns resultats que la gent avala i se sent seus. Què em poso? Prefereixo pecar de sosa que donar la nota. Què em poso? Alguna cosa còmoda, però que no quedi informal. Què em poso? I als peus? Segur que hi ha força gent, perquè l'estudi representa un pas endavant, una nova mirada, innovació i tot, potser. La faldilla negra diuen que em queda bé, però no ho veig clar. La samarreta de flors m'agrada, però crec que s'em veu gorda. Què em poso? De fet, estic gorda. Tirants no, que no m'he depilat. I si em poso la rebequeta per damunt, que ho dissimula tot? Què em poso? Joder, quins michelins... I amb la camisa se'm veuen massa les tetes. Tinc massa teta. Què em poso, què em poso? Tot em queda malament. Sóc massa gorda, tinc massa michelins, massa teta, massa informal, massa massa massa, com puc pujar jo allà a presentar res? Qui em mana ficar-me en això? Quin estudi de merda és aquest?

Violència masclista 

Em va empènyer contra la paret, no tenia sortida. La casa era plena de gent i la cuina, on érem, també. Les seves mans buscaven cada racó del meu cos, la seva boca, el meu coll. No recordo gaire més, shock en diuen.  

Un amic em va salvar, va salvar el meu cos i la meva ànima. El va agafar pel coll, i se’m va endur mentre sentia veus que deien: “si vens amb aquests pantalons i no vens a follar, no sé per què vens”. Tothom va ser expulsat de la casa, prou festa. I el meu amic em va cuidar fins que les llàgrimes van reduir-se fins a donar pas a la son, precedida d’un malson.  

---

“Que guapa està!” “Que gran!”, a qui no li agrada que diguin això de la seva filla? El meu pare, el més cofoi, s’anava inflant amb cada elogi. “Quan sigui gran, hauré de treure l’escopeta”...Hauré de treure l’escopeta?... Sempre m’ha quedat marcat. La por a estimar a algú, a que m’agradi algú. Fixar-me en algú suposava tenir la supervisió del meu pare, havia de passar el seu control, el seu vistiplau. Com si servís d’alguna cosa. 

---

Encara recordo el dia que vaig prendre consciència del que m’havia passat. Les paraules em van venir de sobte, però sempre ho havia sabut. Quan era petita, el meu avi em feia seure sobre les seves cames i em posava els dits per dins les calces, i em tocava, tota. Encara en recordo el tacte, i la sensació aguda al clítoris i com feia anar amunt i avall els seus dits aspres pels llavis de la meva vagina. Tinc gravada al cap la pregunta que em repetia, insistent: “T’agrada això que et faig?” i el seu somriure dolç i la seva colònia d’home gran. Vaig aprendre la olor que fa el meu cony amb els dits del meu avi. Me’ls posava sota el nas i em deia que això era la olor de la meva vagina. I jo pensava que m’estava ensenyant el meu cos, com fan les mares quan t’ensenyen a pentinar-te o a rentar-te les dents. 

Hi havia una part de mi que no estava còmode però sortir d’allà era impossible, els seus braços m’eren un mur infranquejable, i l’autoritat que tenia per ser l’avi, aquell a qui has d’admirar i estimar, era impossible de desafiar.

---

 Ningú m’havia explicat que demanar ajuda a un amic, de matinada, li donés carta blanca per esquinçar el meu cos. Ningú m’havia explicat que dins les grans famílies, les de sang i les de vida, la confiança donés carta blanca per esquinçar el meu cos. Ningú m’havia explicat que no poder dir no, que quedar glaçada, que no saber-ne més, donés carta blanca per esquinçar el meu cos.

Però la vida de dona va d'això, una nit de cap d'any, un amic, un referent 15 anys més gran que et viola i no et vols construir sobre la idea de dona violada i et construeixes sobre la idea de superdona, la que pot amb tot, la que sempre riu, la que no connecta per no caure, la que al dia que cau, puja a l'escenari i diu: un dia em van violar i de l'experiència en farem trinxera però tu, desgraciat, no em faràs aturar.

Apoderament 

Yo soy  una mujer transexual de familia muy humilde. Si, puede sonar extraño, en mi pais aun suena muy extraño, pero no lo es para nada. A veces me parece que soy la unica que escucha mi yo interior, pero me gusta la sencillez y siempre miro y trato de ver las cosas positivas. Por eso lucho. Lucho aunque la gente me quiera frenar. Lucho por la igualdad y el amor mutuo. Lucho por aquellas que ya no pueden y por las que vienen detrás. Lucho dejando huella para que sepan algun dia que yo pasé por aquí.

DILLUNS 20 D'ABRIL. "Aleteig", per  

per l’Eudald i el Magí, gotes de vida 

Notícies relacionades