Publicitat

Yolanda Aixelà-Cabré: “Tenim una memòria que reforça la retòrica colonial espanyolaˮ

Fotos: Jordi Pascual

La investigadora santcugatenca del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) Yolanda Aixelà-Cabré ha publicat Ciudades, glocalización y patrimonio contestado. Una historia de Bata y Al-Hoceima, 1900-2019 (Guinea Ecuatorial y Marruecos) [Edicions Bellaterra, 2019], un treball d’investigació en què explica com el passat colonial espanyol d’aquestes dues ciutats va donar pas, un cop acabada la colonització, a espais d’oportunitat per als pobles fang i amazic. Es tracta de dues realitats molt diferents però que en els darrers anys han tingut en comú la contestació social en monuments i espais símbols del poder colonial. Endinsar-se en el llibre també és evidenciar el desconeixement del nostre passat colonial i la imposició d’una història escrita pels vencedors que Aixelà-Cabré mira de desmuntar des d’una mirada descolonial fent un joc de miralls entre els relats dels colonitzadors i els dels colonitzats.

Al llibre expliques l’espai d’oportunitat que va suposar la descolonització per als fang i els amazics, però què era d’aquests pobles en l’etapa colonial?

– L’explotació era evident als dos llocs. En el cas del Rif, a Al Hoceina [Alhucemas, antiga Villa Sanjurjo], diria que l’impacte com a minoria va ser més fort perquè la colonització va entrar precisament per aquí. Quan es configura la ciutat i la colonització s’estén pels territoris, és evident que els rifenys queden despenjats. Són un grup incòmode perquè a l’estat marroquí no li interessa i els espanyols només volen controlar-lo.

Ara bé, el sistema colonial guineà era molt més dur. Els fang, com la resta de guineans, es van veure arrossegats a les plantacions, sense drets, amb treball gairebé gratuït, sense cap mena de possibilitat de tenir un altre mode de vida... Els fang eren la majoria del país però com Espanya havia colonitzat la illa i no el continent, no n’eren conscients.

El punt en comú és que tant Al Hoceima com Bata mai van exercir de capital colonial i això permet, en l’etapa postcolonial, que els pobles autòctons guanyin protagonisme.

– Exacte. L’objectiu del llibre és mirar la colonialitat espanyola a l’Àfrica des dels marges. Si mires la majoria d’investigacions i estudis, sempre es parla del colonialisme des dels grans centres de poder però no s’explica què passava a les ciutats marginals. Amb la independència, aquestes ciutats van agafar una centralitat molt potent. A Bata és evident, ja que el primer dictador, Francisco Macías Nguema, s’hi estableix. A Al Hoceima amb el pas del temps els rifenys aconsegueixen canalitzar la seva identitat cap a una cuitat que els permet representar-se; similar al que passa a Barcelona respecte a Catalunya.

Per als pobles oprimits, sobretot si són minoritaris o transnacionals, és molt difícil construir centres de poder.

– I alhora sense el paper de les ciutats, la visibilització global actual seria impossible. Potser els fang sí podrien tenir-ho perquè són el grup ètnic que té el poder però amb els amazic seria impensable.

És impossible estructurar-se perquè el poble està dispers en diversos estats...

– Sí, o tenen més d’una regió.

El repte de la visibilitat...

– D’aquí surt la idea del patrimoni contestat. Durant els darrers anys s’ha parlat de visibilitzar grups subalternitats i invisibles. La perspectiva descolonial pretén fer-los visibles i mostrar les seves versions i la seva manera de veure el món. El patrimoni contestant, entès com a llocs de protesta de la població, empodera la ciutadania per rebutjar l’estat postcolonial i entrar al futur des d’una afirmació identitària pròpia.

El llibre en part neix per veure exemples de contestació que s’han fet sobre símbols colonials, no sobre símbols de l’estat postcolonial actual.

– Molts dels problemes actuals s’arrosseguem des de llavors. Un bon exemple són les fronteres territorials. Imaginem per un moment que Catalunya queda dividida en tres regions diferents per deshomogeneïtzar-la. Doncs això ha estat una pràctica repetida al Rif. I així i tot els rifenys resisteixen i han aconseguit que Al Hoceima estigui reconeguda com una ciutat pròpia. És lògic, doncs, que la contestació sigui sobre símbols del poder colonial.

Per què moltes manifestacions de Barcelona acaben a la comissaria de Via Laietana? Doncs perquè és evident que hi ha una memòria històrica de què és la ciutat i la gent contesta als símbols del passat per adreçar-se al futur. És molt similar al que trobem a Bata i a Al Hoceima.

Si molts dels problemes actuals venen de l’època colonial, Espanya pot fer res o seria percebut com una nova ingerència colonial?

– Segur que es percebria així. Espanya pot fer coses dins del marc de recerca d’unes vies democràtiques però no ho ha fet mai ni ho farà. No mira les colònies com a fills petits a qui ajudar, ni tan sols en el cas de Guinea, on hi ha una dictadura molt dura. Al Marroc hi ha altres elements a tenir en compte com Ceuta i Melilla, el Sàhara Occidental...

Una inestabilitat que li convé tot i estar tacada de sang?

– Totalment. Arran d’una trobada del secretari d’estat de Drets Socials, Nacho Álvarez (Podem), amb Suilma Hay Emhamed Salem, representant de la República Àrab Sahrauí Democràtica, la resposta de la premsa marroquina ha estat dir que què passaria si Marroc fes ingerències sobre Catalunya. És una tensió perquè cap dels estats es fiqui amb les polítiques de l’altre. Espanya no té la intenció d’arreglar res i segurament el que podria fer es podria malinterpretar si no se centrés en la defensa dels drets humans. Però Espanya no fa activitats en defensa dels drets humans.

També hi ha qui diu que el colonialisme no ha acabat sinó que s’ha transformat.

– És cert en part perquè bona part de l’explotació dels territoris en l’època colonial es feia mitjançant empreses que encara segueixen allà, tot i que ara són multinacionals que no es deuen a cap país. De tota manera, a Al Hoceima Espanya va tancar les conserveres quan va marxar així que ha passat de ser una ciutat industrial forta a no res. Al Marroc tampoc li interessa que Al Hoceima sigui una ciutat forta perquè vol que caigui per ser símbol del poble amazic. A Guinea Equatorial també van marxar moltes empreses però també se’n van traslladar i se’n van mantenir. Però aquests empresaris no volen saber res de l’esfera política ni de la vulneració dels drets humans.

Hi ha una invisibilitat cap a l’Àfrica que afecta als propis estats i molt més a les minories més desafavorides.

– Totalment, costa molt explicar que Espanya va ser un estat colonial a l’Àfrica. No és igual que a l’Amèrica Llatina, on la lluita dels pobles indígenes ho ha visibilitzat. Per això les minories ho tenen tan difícil a l’Àfrica. En el cas dels fang potser és diferent perquè estaven desempoderats en temps colonial i ara estan molt empoderats perquè són majoria.

Quines altres diferències hi trobes entre els fang i els amazics?

– Per exemple, en temps del colonialisme la restricció de drets era molt més forta a Guinea Equatorial que al protectorat espanyol. També en clau de gènere, les dones guineanes van accedir a l’escolarització en més quantitat que les rifenyes. Hi ha diferències profundes que s’expliquen, en part, perquè el protectorat espanyol era compartit amb els francesos, que no creuaven algunes línies vermelles. El més interessant és que tant Al Hoceima com Bata eren zones marginals que en temps postcolonial han trobat el seu camí cap al futur afirmant-se col·lectivament fent servir les ciutats.

L’exiliat Juan Tomás Ávila ens va dir en una entrevista a elCugatenc que era com si el franquisme hagués acabat a Espanya però no a Guinea Equatorial.

– Hi ha qui parla de franquisme colonial per referir-se al sistema actual. Al documental de Marc Serena, L’escriptor d’un país sense llibreries [del qual Juan Tomás Ávila n’és protagonista], s’evidencia que és així. Hi ha coses que no han canviat des de l’època colonial franquista, com les desfilades massives, la repressió i el culte a les figures polítiques màximes.

L’actual dictador, Teodoro Obiang Nguema, va mantenir la capitalitat a Santa Isabel perquè la força econòmica hi era allà. Durant els últims anys ha reduït el pes de Bata perquè s’està replegant cap a l’interior, com va fer el seu tiet. Davant d’una realitat com aquesta, amb imatges com les del documental on es mostra el pati d’una escola en què els infants canten cançons similars a les de la Falange Española de las JONS, crec que és lícit parlar de franquisme colonial.

Al Rif és diferent perquè bona part dels rifenys no se senten marroquins i això és una veritat incòmoda per al regne del Marroc.

Tot i ser realitats diferents, les dues formen part de la nostra història com a antigues colònies. En canvi, fins que no topes amb treballs com el teu ni se’n parla...

– És el que més em frustra. El resultat és que hi ha un relat de vencedor que articula discursos, escriu llibres, fa conferències... És una memòria que reforça la retòrica colonial espanyola i que no està contestada. Ens manquen veus marroquines o guineo-equatorianes que ens diguin que això no va ser així. Veient el que ha costat refer la història de l’Espanya imperial a l’Amèrica Llatina, a l’Àfrica sembla impossible; ningú vol saldar comptes.

He trobat documentació dels anys 90 i principis del 2000 en què es demana a l’Estat espanyol que faci de mitjancer per retornar les propietats que es van quedar els colons. Com volem que un estat repensi el seu passat si ha estat incapaç d’abordar aquest debat? Espanya ha fet coses increïbles en la seva etapa colonial, coses que en el cas francès no passen, per exemple. Espanya s’ha comportat diferent a la resta de colonitzadors, no vol saldar comptes amb ningú.

Només en la descolonització?

– No, es remunta a l’època colonial en si. França i el Regne Unit, per exemple, van permetre que es creessin sindicats a les colònies. A Espanya no eren legals ni a l’estat perquè teníem una dictadura. Hi ha moltes línies vermelles que la resta de forces colonials no van passar, ni tan sols els belgues, que van ser molt bèsties.

Si Guinea Equatorial és independent és gràcies a la pressió de l’ONU. Van fer un referèndum perquè la gent decidís si volia restar a Espanya o volia marxar. No només això sinó que també es va atendre la diversitat ètnica de tots els grups. A la metròpoli era impensable el reconeixement de les minories culturals, només hi havia folklore de nacionalitats històriques.

Potser no és comparable l’opressió a un català a l’Espanya franquista a la que podia sofrir un guineà...

– Bé, la gent va haver de marxar a l’exili i hi va haver molta repressió també aquí.

Notícies relacionades