Hector Martínez: “Al Kurdistan proposen generar una estructura que permeti apoderar les persones en decidir tot allò que té a veure amb la seva vida”

Fotos: Aina Serra

L’Hector ronda per Sant Cugat amb discreció, treu el cap per aquí i per allà, te’l creues pel barri i te’l trobes, segur, a tots els actes vinculats al Kurdistan.

Amb to seré i parlar incansable l’Hector desgrana la revolució kurda i la proposta del Confederalisme Democràtic com una part més d’ell mateix. S’hi introdueix del tot a Londres, quan aquí se’n parlava menys que poc i se suma a Azadi Plataforma per aprofundir, divulgar i intercanviar experiències entorn al poble kurd a Catalunya

Què està passant al Kurdistan?

– Les persones que viuen al Kurdistan estan portant a terme una revolució per l’emancipació del seu territori. Però el Kurdistan té part a Iraq, a Iran, a Turquia i a Síria, per tant hi ha quatre estats que periòdicament els ataquen per evitar-ho. Perquè no volen perdre part del territori i de la població, però sobretot perquè és una zona amb importants recursos naturals i és una via de connexió amb territoris estratègics. Per això tothom vol posar-hi cullerada, i es creen aliances internacionals per evitar-ne l’autodeterminació. Ara és Turquia que està atacant al Kurdistan de Rojava.

Quin és el tret diferencial de la revolució kurda?

– El moviment revolucionari kurd està desenvolupant el confederalisme democràtic com a model organitzatiu de la seva regió. Proposen generar una estructura que permeti apoderar les persones en la presa de decisions de tot allò que té a veure amb la seva vida. És un projecte polític innovador, interessant per la seva posada en pràctica però també per com han arribat fins aquí.

Com hi han arribat?

– A poc a poc, fruit d’un procés de debat, estudi i autocrítica profund. El Partit dels Treballadors de Kurdistan (PKK) ha passat de seguir tesis marxistes-leninistes fins els anys 90 a defensar el model del Confederalisme Democràtic a partir del 2004. Hi ha pocs moviments polítics que hagin fet un canvi de paradigma així.

En què es basa el confederalisme democràtic?

– Han fet molta feina d’estudi històric de totes aquelles estructures que conformen la societat i n’oprimeixen part de la població. Remunten a l’anàlisi de les societats neolítiques per trobar les primeres formes de patriarcat, que ja oprimeixen la dona. A més, consideren que tant l’Estat com el capitalisme són conseqüències del patriarcat. Per tant, consideren que mai ens podrem desfer del patriarcat utilitzant l’estat o lògiques capitalistes. Estat democràtic és un oxímoron pel moviment kurd.

Desenvolupa el perquè d’aquest oxímoron…

– Consideren que l’estat és patriarcal per essència. És a dir, les primeres formes d’estat sorgeixen quan els homes del neolític desenvolupen justificacions simbòliques i mitològiques per perpetuar i mantenir la seva imposició sobre les dones, i creen l’estat sacerdotal summeri, el primer Estat de la història. Necessiten convertir el seu poder simbòlic en una institució real. I feta una opressió, ja s’hi valen totes.

Què vols dir?

– D’entrada, un cop l’home es considera superior a la dona, perquè l’home blanc no es pot considerar superior a l’home negre? O en funció d’ètnies, religions i orígens? Doncs quan es tolera aquesta opressió primigènia cap a la dona, en deriven l’esclavisme, el racisme i l’homofòbia… totes les opressions que calgui per mantenir la supremacia.

Quina és la proposta organitzativa del confederalisme democràtic?

– Consideren que l’estat va desapoderant i infantilitzant la societat, reduint la intervenció de les persones en la presa de decisions, els conflictes, la justícia, l’autodefensa, la medicina, la construcció d’infraestructures… Així, consideren que cal un procés de reapoderament de les persones, generant espais comuns de debat i presa de decisions. En aquest sentit, el confederalisme s’allunya de l’anarquisme ja que no busca una destrucció de l’Estat d’un dia per l’altre, sinó aprendre a viure sense ell.

En què es tradueix en el dia a dia?

– En que la gent de carrer gestiona la seva pròpia vida. El confederalisme democràtic s’ha portat a la pràctica amb èxit, amb les limitacions de les condicions econòmiques i la guerra. Són limitacions molt importants, però tot i així s’ha desenvolupat el model. Cal dir que s’ha aplicat diferent a la zona Síria en situació de guerra i debilitat de l’estat, que a la zona turca, per exemple, que l’estat ha tingut molta més presència.

Seria aplicable a Catalunya?

– Emmirallant-nos més en la versió turca que la siriana, penso que sí.

I què representaria?

– Una de les característiques del confederalisme és la importància en el procés de transició, per això l’interès està en com es voldrien organitzar les persones que el desenvolupessin aquí. Però es tractaria de crear comunes de carrer, de barri, de regió… estructures horitzontals de participació del veïnat que agrupen entorn a 100 i 200 persones, on es prenen decisions sobre allò que afecta la vida quotidiana: carrers, escoles, activitats, electricitat…

I allò que supera el veïnat?

– Dues persones representen les comunes en els espais de coordinació superiors, dels carrers als barris, dels barris als districtes, dels districtes a la ciutat a través de la Casa del Poble i fins a l’últim nivell de confederació que és el Congrés Democràtic dels Pobles. És interessant que també participen d’aquestes estructures veïnals organitzacions sectorials: de dones, de joves, de treballadores… I que hi ha una organització via comissions, a les quals se’ls deleguen tasques tècniques i permet anar materialitzant allò que es consensua a les assemblees.

La participació en assemblees és assídua doncs, és possible extrapolar-ho aquí?

– Caldrien canvis importants de la manera d’entendre la vida i les dedicacions del temps. El capitalisme d’occident no està tant instaurat allà, parteixen d’unes formes de vida menys individualistes. A més, quan hi ha una societat mobilitzada, en el seu cas per la guerra i la revolució, la participació, les assemblees, les accions, es van normalitzant. Una mica com està passant incipientment aquí, que ara està menys mal vist marxar abans de la feina perquè hi ha una manifestació o un tall.

Sembla que cal un canvi en la manera de fer, de viure, de relacionar-se de les persones, en allò més íntim, per poder aplicar un model així...

– Les guerrilleres kurdes diuen: “El 10% de la lluita és contra l’enemic, el 10% contra les condicions de la muntanya i el 80% contra allò que has integrat del sistema”.

 

Més que lluita, consciència, potser.

– Una de les característiques de la proposta del moviment kurd és la crítica i l’autocrítica, com a model polític i de les persones que en formen part. Però sempre des d’una voluntat constructiva i de millora, sense batalles d’egos, cultivats en l’individualisme i competitivitat del neoliberalisme com ens passa aquí. No fem comunitat pel simple fet d’ajuntar moltes individualitats, cal viure, pensar, sentir des d’allò comú, també. El fet que les persones que estan més implicades en el PKK facin processos profunds de desconstrucció d’actituds patriarcals genera confiança i exemple en la resta de la població, que poc a poc també s’hi van emmirallant.

Entenc que la immersió en la proposta kurda et canvia a tu com a individu?

– Sí, mires de prendre consciència de com has construït la teva personalitat, com et relaciones, quina feina pots fer tu per no reproduir el sistema patriarcal, capitalista, neoliberal en la teva vida quotidiana. Amb vicis i contradiccions, segur, però cada vegada amb més consciència. Cal dir que a vegades complica el participar en espais on no es dona tanta importància a aquesta desconstrucció, però no hem de desistir, cadascú ha de fer la revolució al seu entorn i la revolució no és ser activista o militant com una extraescolar, quelcom que fas de tant en tant, sinó de forma permanent, una manera de viure.

Com analitzes l’activisme aquí

– Viure en un sistema tan neoliberal ho impregna tot, però més enllà d’això, que cada vegada s’entén més que allò personal és allò polític, aquí les lluites estan molt sectoritzades: habitatge, laboral, ecologia, economia… penso que cal més concepció de la revolució com un tot, on tothom rema cap a la mateixa direcció.

Quanta gent dona suport a aquest model allà?

– El vot per l’HDP i el BDP (els partits electorals del moviment revolucionari kurd) en les eleccions en moltes zones és del 90%, és un suport massiu.

I a quanta gent afecta?

– A Rojava a varis milions de persones, en un territori superior al català, però és molt difícil saber-ho exactament perquè cada període de guerra ha modificat les fronteres i l’arribada de persones refugiades. De fet, en aquest sentit, la Carta del Contracte Social, que és el document de constitució de Rojava incorpora el dret a qualsevol persona a assentar-se al territori, és l’única regió de tot el món on no hi ha dret a l’expulsió. Això fa que l’acollida de persones refugiades sigui constant.

Hi ha altres referents en aquesta línia?

– Les comunitats zapatistes, a Chiapas, per mi són l’altre experiment social a tenir en compte, amb moltes similituds i paral·lelismes amb la revolució de Rojava. Però al final, es tracta de pobles oprimits que tiren endavant projectes d’alliberament que és interessant analitzar què fan i com estan. Per desgràcia n’hi ha molts: el poble Amazics, el Mapuche, el Baluchistán, el Sàhara Occidental o Palestina… per dir-ne alguns.

Són causes invisibilitzades?

– Sí, hi ha una voluntat política expressa, però a més el poble kurd ha estat especialment oblidat. La solidaritat amb Chiapas, amb Palestina o amb el Sàhara Occidental és més o menys present, però amb el Kurdistan no. Hem d’evitar generar modes de solidaritat, la solidaritat ha de ser global per tots els pobles oprimits, sense generar rivalitat entre ells per atraure Occident.

Notícies relacionades