Publicitat

Nura Estany: “Qui està arribant ara a l’hospital són els familiars de gent que ha donat positiu”

Foto: Banc d'imatges

Nura Estany és metgessa resident de família a atenció primària i derivada també a atenció a planta de l’Hospital de Terrassa. Ella, com a metgessa, està a primera línia en la lluita contra la COVID-19 i l’atenció a les persones. Aquí us plasmem un trosset del seu testimoni. 

- Primer de tot, volíem preguntar-te com estàs. 

- [Sospira]. Bé, estem angoixats i cansats, no només jo. Tothom. Treballem moltes hores i en condicions molt dures, és complicat, sobretot perquè els pacients estan sols i tenen molta por. Tu com a metgessa has de mantenir una distància de seguretat i és difícil acompanyar-los, sobretot als que estan a la fase final de la vida. És molt dur, la veritat. 

- Quina és la teva posició dins del sistema sanitari?

- Sóc resident de metge de família, a atenció primària però ara ens deriven on hi ha necessitat. Vaig demanar tornar a l’hospital per fer un cop de mà i estic en una planta portant pacients i faig guàrdies de primària i guàrdies a l’hospital. Som un equip de tres persones i portem una sèrie de pacients. Entro a les 8 del matí a la feina i si tinc guàrdia, aquesta comença a les 15h del mateix dia.  Sortim a les 8 del matí del dia següent, és a dir, que treballem 24h seguides si tenim guàrdia.

- Estàs en contacte continu amb infectats de COVID-19, doncs.

- Sí, clar, tots ho estem. S’ha intentat sectoritzar una mica però és molt difícil perquè jo no treballo cada dia amb les mateixes persones i el material que tenim tampoc és l’idoni. Hi ha molts companys que estan caient malalts, alguns ja estan tornant però altres cauen ara. Canviem molt d’equips. 

- Al principi, quan la malaltia era a la Whuan (la Xina) des d’aquí se li treia importància. Quan vas començar adonar-te de la perillositat del virus?

- Vam cometre un error tots. El racisme que tenim tots dins va impedir-nos veure que venia un pandèmia d’aquestes magnituds. Molts al principi dèiem que era com una grip i que era important aïllar per evitar contagis però no donàvem més importància a això, també perquè era un virus molt nou i no el coneixíem. Realment vam ser molt ingenus i no vam voler creure el que ens deien els xinesos. 

- Aleshores va arribar aquí, a Catalunya. 

- Ens va arribar aquí quan havíem tingut tres mesos preciosos per poder organitzar tot el sistema sanitari d’una altra manera. Tots ens vam adonar de la gravetat quan el virus ja era a Itàlia. De fet, les primeres directrius que teníem era que havíem de fer la prova només a la gent que hagués tingut contacte epidemiològic, és a dir, gent que hagués vingut d’Itàlia o de la Xina, la resta de gent no. Aleshores va ser quan van començar a sortir focus autòctons i vam canviar tots els protocols, però hem anat tard. 

- Què deies a la gent que t’envoltava al respecte? Et prenien seriosament?

- Suposo que al principi devien prendre'm com una exagerada, però després part d’ells han estat els que han organitzat la Xarxa de Suport, han entès la situació i estan confinades des del principi. Molts també creuen que el confinament hauria d’haver començat abans. 

- Aquesta és la quarta setmana de confinament, tens bones perspectives de futur?

- Ara mateix sembla que s’està començant a “doblegar la corba” i sembla que el confinament està essent efectiu però l’experiència que jo tinc és que s’està comportant com una malaltia familiar. Qui està arribant ara a l’hospital són els familiars de gent que ha donat positiu. No tothom té accés a l'aïllament que recomanem i estem veient que el risc de desconfinar és alt perquè no sabem com es comportarà el virus. Ara es donen nous casos intravivenda i, si es desconfina, probablement tornarem a veure casos de l’entorn laboral i social i això és un risc perquè no tenim recursos per frenar un segon cop. 

- Com ha estat treballar durant aquestes setmanes? Quantes hores treballes? Tens temps per descansar i desconnectar?

- No. Costa de saber quantes hores treballem perquè no parem mai. A més a més, ja no és només les hores que treballem sinó que és una malaltia nova que no hem estudiat a la carrera o que ens hagi ensenyat ningú, estem aprenent cada dia: revisant articles, revisant nous protocols, analitzar els nous tractaments que t’envien i pensant què podries fer i què no. Però per dir-te alguna cosa… 70 o 80h. he treballat aquesta setmana? Depèn de les setmanes, suposo que aquesta en treballaré 50-60. Jo surto quan puc, però segueixo fent coses que m’han quedat pendents. Però bé, les jornades que fèiem abans tampoc eren gaire humanes. 

- Què els diries a la ciutadania que aplaudeix el personal essencial cada dia a les 20h?

- Emociona molt quan sents que la gent està aplaudint. Tot i així, nosaltres no som militars i no estem fent una guerra, el que fem és vetllar per sostenir el sistema sanitari públic i per la salut de tothom. Els aplaudiments s’agraiexen molt però, quan muntem una vaga com la de l’any passat, també demanem que la ciutadania es posi al nostre costat. Al final també estem lluitant per la seva salut quan no hi ha COVID-19 i no sé si això es té en compte. 

Notícies relacionades