Oxfam Intermón adverteix del risc de pobresa: Espanya és dels estats més desiguals d’Europa

Fotos: Jordi Pascual

El primer dels actes del 20è aniversari del comitè local d’Oxfam Intermón ha estat la presentació del darrer informe sobre les desigualtats al món. Eduard Unzeta, coordinador santcugatenc, ho ha deixat clar: Espanya es troba entre els estats més desiguals d’Europa i, alhora, al capdavant de la llista de països europeus en nombre de persones en risc de caure en la pobresa, una situació continguda malgrat tot gràcies al sistema de salut públic i a les xarxes familiars.

La presentació de l’informe ha comptat amb la participació de Cristina Rovira, treballadora de programes de reducció de desigualtats de l’ONG, i de David Fernàndez, periodista, activista i exdiputat al Parlament de Catalunya. Tots dos han evidenciat que en l’actual fase del capitalisme l’acumulació de la riquesa és cada vegada més evident fent que, entre d’altres dades recollides per l’informe, els 22 homes –barons– més rics del món tinguin tanta riquesa com totes les dones africanes juntes o que els 2.152 milionaris més rics tinguin tanta riquesa com 4.600 milions de persones, el 60% de la població mundial.

L’informe apunta a claus com ara que un terç de la riquesa de les grans fortunes és heretada, és a dir, no respon al mite del pas a de l’emprenedoria a l’èxit. També apunta al sistema fiscal, que permet l’evasió i una redistribució de la riquesa insuficients. “Amb un increment del 0,5% del tipus impositiu a les rendes més altes a nivell mundial es podrien revertir les principals desigualtats econòmiquesˮ, explica Rovira.

Patriarcat i capital com a aliança

Oxfam Intermón presta una atenció especial a l’escletxa entre homes i dones. L’informe explica que el treball de cures no remunerat és la base del sistema social i econòmic i, malgrat això, no està reconegut. La immensa majoria d’aquestes tasques recauen sobre dones. Calculen que el conjunt de dones del món dediquen 12.500 milions d’hores diàries a les cures, el que suposaria prop de 10,8 bilions de dòlars tenint en compte uns sous dignes, el triple del pes de la indústria tecnològica.

Malgrat aquesta feina indispensable per a la reproducció de la vida, les dones que realitzen tasques de cura no només no estan remunerades sinó que, a més, no tenen dret a pensions. Les poques dones que sí estan retribuïdes per fer tasques domèstiques no tenen un topall màxim d’hores ni arriben al sou mínim del seu país. Només una de cada 10 té drets equiparables a altres sectors. Oxfam Intermón calcula que al món hi ha uns 67 milions de persones que es dediquen professionalment a les tasques domèstiques, de les quals un 87% són dones.

Per això l’ONG fa una reivindicació mundial per les quatre R relacionades amb les tasques de cures: el reconeixement, la reducció, la redistribució i la representació. Posen d’exemple Uruguai com un país que ha reconegut el dret a rebre cures i ho fa amb lleis que pretenen garantir un treball digne i amb campanyes per canviar els estereotips sobre què es considera treball.

Rovira, però, posa l’accent en la voluntat dels poders de mantenir aquestes desigualtat, també les de gènere: “De tots els governs del món només un 18% dels ministeris estan capitanejats per donesˮ. A més, recorda que les desigualtats estan basades sobre un sistema econòmic classista, racista i masclista i que, per tant, revertir-les només és una qüestió de voluntat política.

El declivi del capitalisme i la construcció de l’alternativa

Fernàndez ha aportat la mirada més política sobre el col·lapse del capitalisme, assetjat per les desigualtats però també per la crisi climàtica. “Mai tan pocs havien robat tant a tants i amb tan consentiment nostreˮ, bromeja per evidenciar que, malgrat tot, la transformació és complicada per la por, la ignorància i els interessos econòmics.

El periodista critica les mirades distòpiques de l’elit mundial, que es construeix búnquers al desert i aixeca més fronteres perquè només una minoria sobrevisqui al col·lapse i recorda que l’alternativa existia a Catalunya als anys 30, quan un 30% de l’economia era cooperativa, lluitant així contra l’acumulació de la riquesa. “Avui dia, però, el patrimoni dels 27 catalans més rics ascendeix a 37.000 milions d’eurosˮ, apunta, “amb això ens hauríem pogut estalviar les retalladesˮ.

Per això Fernàndez rebutja la idea d’un sol poble: “Un 45% de la ciutadania viu en patrons d’integració però un 35% es troba en una precarietat continuada i un 20% exclosaˮ. Davant un risc d’exclusió que afecta a un 24,5% de la població catalana i a 13 milions de persones arreu d’Espanya, demana un canvi de mirada que entengui que el sistema econòmic ha de tenir límits clars perquè sinó tot acaba sotmès al mercat.

Notícies relacionades