Publicitat

Ricard Garcia Vilanova: “S'identifica els musulmans com a terroristes. La solució passa per l'educacióˮ

Fotos: Cedides per l'entrevistat

És l'únic fotoperiodista que ha estat a Síria des de l'inici del conflicte i és de Sant Cugat. Ricard Garcia Vilanova (Barcelona, 1971) és un documentalista de referència mundial que tenim a tocar de casa. Ha publicat en mitjans de renom global com Time, The New York Times, The Washington Post, The Wall Street Journal i The Guardian.

Entre moltes d'altres fites, és autor dels llibres Fade to Black: ascenso y caída del califato del ISIS (2019) i Lybia Close Up (2014). Està a punt de publicar-ne un de nou, sobre migracions a través de Líbia i des dels països d'origen: The Lybian Crossroads. Tots tres volums amb l'Editorial Blume.

Avui torna a ser en el punt de mira perquè una de les seves fotografies sobre la nova onada de manifestacions a l'Iraq ha estat nominada al World Press Photo, el certamen de periodisme gràfic més conegut del món. La fotografia en qüestió no l'ha pogut publicar a cap mitjà, diu, per falta d'interès en el tema.

Amb Ricard Garcia Vilanova hi parlarem del temps excepcional que estem vivint, aquí i a l'Iraq, Síria i Líbia. I també de la professió. No li preguntarem pel segrest durant sis mesos a les mans de l'autodenominat Estat Islàmic (EI) el 2013, perquè ja se li ha preguntat prou. Però val la pena, almenys, mencionar-ho, com a evidència que és el captiveri de la seva feina a primera línia.

La foto nominada al World Press (veure-la més avall): què hi veiem i en quin context la vas fer?

– Un ferit durant les protestes que van començar a l'octubre a l'Iraq, que està sent assistit per altres manifestants. Aquesta persona estava en una manifestació que va ser dispersada amb foc real i gasos lacrimògens; jo crec que va ser ferida amb gasos. Està totalment inconscient.

Què reclamaven els manifestants? Com s'organitzaven?

– Bàsicament són jovent que a partir de l'1 d'octubre s'organitzen per reclamar un futur que, ara mateix, no tenen amb les condicions que hi ha a l'Iraq. Molts tenen estudis universitaris i senten que no tenen l'oportunitat o la projecció de tenir una feina o, diguem-ne, una vida normal. És per això que comencen aquestes protestes. No hem d'oblidar que hi ha hagut més de 500 morts.

Justament, acabes de tornar de la teva última cobertura a l'Iraq. Què ens en pots explicar?

– Sí, vaig estar a l'Iraq i vaig estar Síria. A l'Iraq, bàsicament, quan hi vaig arribar, hi havia molta gent que ja anava amb mascaretes, i el to de les protestes havia baixat moltíssim. Òbviament, ara encara més, perquè quan jo vaig ser-hi encara hi havia manifestacions. Pel que jo sé, la situació a Bagdad ara mateix és exactament la mateixa que a Barcelona. I a Síria, més o menys el mateix, a part de tot el desastre que encara continua a Idlib (sobretot pel que fa a la població civil, que està intentant fugir, i pel sistema que hi ha implementat pels turcs, els americans i els russos). En aquell moment, era l'aniversari dels deu anys de l'inici del conflicte. Vaig entrar-hi des del Kurdistan i, a mesura que anava travessant fronteres, m'anaven fent proves del coronavirus. En moltes zones de Síria, el règim que s'hi està aplicant també és molt semblant a la d'Europa, en aquest sentit.

A Bagdad la situació és semblant a Barcelona? Oficialment s'admeten només 266 infectats i 23 morts (a data dimarts, 24 de març)... Quines mesures s'hi estan prenent, allà, per frenar el contagi?

– El que sé és per amics amb qui he parlat avui mateix, per exemple, i que diuen estar confinats a casa (tot i que, com que són de la premsa, més o menys poden sortir). No és una experiència directa que hagi viscut personalment, perquè jo vaig estar a Bagdad fa gairebé un mes. Pel que m'arriba, però, efectivament, la situació és de confinament, i es preveuen encara quinze dies més, com a mínim, amb aquest règim. Això ha fet que les protestes, doncs, s'hagin desactivat totalment. La informació que tinc és que Bagdad, ara mateix, és una ciutat fantasma, igual que Barcelona.

L'Iraq tenia fins ara un executiu provisional, ja que el seu primer ministre va dimitir al novembre (forçat per les manifestacions) i el següent candidat no va aconseguir formar govern. En què van fallar? Per què no tenen el suport de la població?

– No tenen aquest suport perquè la població no se sent identificada amb el govern. La situació ara mateix és excepcional, però, en el seu moment, el resultat que pretenien era aquest canvi directe en la seva projecció de futur. Pel que deien, això mai es va plasmar en res real, i per tant, seguien les protestes. Insisteixo en el fet que jo he estat dues vegades a l'Iraq en aquests últims mesos i en dos anys diferents (al novembre, que va ser quan vaig fer la foto nominada al WPP, i un altre cop, ara fa un mes). L'evolució del que vaig veure les primeres setmanes de les protestes no té res a veure amb el que he vist en aquest darrer viatge: el que he vist és que les manifestacions s'han desinflat, perquè 500 morts són molts morts. A més, ha sigut una cosa que ha passat molt desapercebuda a Occident. Per mi és sorprenent que de sobte hi hagi un col·lectiu de persones que es manifesti pacíficament (perquè no tenien armes, només pedres), que hi hagi tants morts i que no es produeixi una resposta mediàtica. En aquest sentit, la cobertura informativa no ha estat a l'altura, crec jo. Per donar-te un exemple, la fotografia nominada al World Press mai no va sortir publicada a cap mitjà.

Per què aquesta falta d'interès dels mitjans?

– Pel mateix motiu de sempre: les agendes informatives estan condicionades, sobretot (a escala occidental, dic), per factors que ens afecten directament. Vam començar a parlar de l'EI quan van començar a matar gent d'aquí Europa, i comencem a parlar també de refugiats només quan comencen a arribar a les nostres costes. L'Iraq és un tema que ens queda lluny i que no ens afecta ni econòmicament ni política. També per tota la resta de temes que s'han anat donant paral·lelament en tota aquesta crisi de les revoltes.

El nou primer ministre nominat la setmana passada, Adnan al-Zarfi, té més números de mantenir-se en el lloc que els seus antecessors? Quin és el seu perfil? Què proposa, per complir les demandes dels manifestants?

– Repeteixo: puc parlar pel que em diuen, però no vull entrar en aquesta dissertació. Seria una opinió condicionada per informacions que m'han arribat de tercers i que no he viscut en primera persona (així com sí que he vist que s'ha utilitzat foc real per reprimir les manifestacions). En qualsevol cas, la situació ara mateix està totalment condicionada pel coronavirus, de manera que la revolta ja no existeix i dubto molt que es torni a activar en les pròximes setmanes. L'Iraq no té el sistema sanitari que té Europa, i en aquest sentit no sé com podrà enfrontar-se a aquesta nova crisi.

Els Estats Units s'estan retirant d'Orient Mitjà. A l'octubre van treure les tropes de Síria; ara les estan replegant també de l'Afganistan i de 3 de les 8 bases militars que tenen a l'Iraq. En el cas de Síria: qui vol ocupar espai d'influència que està alliberant?

– De l'Afganistan no puc parlar-ne perquè fa molt de temps que no hi vaig. A Síria, la meva opinió personal és que el que van fer els Estats Units va ser una jugada política. Bàsicament, perquè és molt curiós que el Secretari d'Estat reconegués que van ser els turcs qui els havien donat la localització del líder de l'EI, Abu Bakr Al Baghdadi [que es va suïcidar el 26 d'octubre del 2019, quan el van localitzar les tropes americanes, segons va assegurar Donald Trump] 48 hores abans de trobar-lo. Aquest fet em sembla, personalment, realment estrany, en el sentit de: ara marxem, pressionem així els kurds [a qui Turquia considera terroristes separatistes] i després hi tornem i agafem el control de les bases. Quan vaig ser-hi jo, a Qamislo [ciutat del nord de Síria, situada a la frontera amb Turquia] hi havia soldats russos dins la ciutat i, en canvi, als afores, de sobte hi havia soldats americans.

I a l'Iraq?

– Pel que fa a l'Iraq, part de les protestes han sigut contra Iran, per tota la força, el control i el poder que aquest país hi ha agafat a l'Iraq. Per què te'n facis una idea, hi ha molts check points que estan controlats per milícies iranianes. O, per posar un altre exemple: a la carretera que et porta des de l'aeroport de Bagdad (aquests pocs quilòmetres que abans es coneixien com la carretera de la mort) hi ha una gran foto del general iranià mort recentment [Qasem Soleimani, assassinat pels Estats Units el passat 3 de gener]. La foto es repeteix a d'altres check points, sobretot els que van direcció al Kurdistan. La presència de l'Iran és molt forta i realment crec està agafant tot aquest poder que els Estats Units estan perdent. Penso que l'estan perdent, primer, perquè hi ha molts països que ja no hi confien, com el Kurdistan sirià. No sé si recordes uns vídeos de la retirada dels soldats americans del Kurdistan sirià on la gent els estava tirant pedres. A l'Iraq, la imatge és una mica la mateixa; el que passa, és que allà sempre s'havia associat com algú que en un moment determinat els podria fer costat, fins al moment de l'incident a l'aeroport. Ara ja no és així.

Què en queda, avui, del grup autodenominat Estat Islàmic? Qui són, on són, què fan?

– Depèn del lloc. Quan van agafar Al Baghdadi, en aquell moment jo estava a Síria. Una de les coses que em van preguntar (en una entrevista de la BBC que em van fer) on explico que la fi d'Al Baghdadi no significa la de l'EI. No oblidem que Al Baghdadi era el segon cap del grup; al primer el van matar, de manera que Al Baghdadi era la segona persona que ocupava aquest càrrec. Òbviament, la caiguda de l'EI (que va ser justament fa un any) a Baguz [ciutat siriana] va significar la pèrdua d'Estat Islàmic, amb la pèrdua del territori i amb tot el que tenien com a capacitat per denominar-se 'Estat'. Un Estat controla un territori; per tant, en el moment en què perden això, ja no es poden anomenar 'Estat'. Sí que és cert que segueix tenint presència. Ho he pogut comprovar les vegades que he estat a Síria o l'Iraq (a Raqqa o a Kirkuk). Fins i tot a Líbia: a la zona sud de Sirte o a la zona sud del país, l'EI segueix tenint molta presència. Tenen adeptes i cèl·lules dorments que actuen. A Raqqa, em vaig trobar amb un parell d'incidents (tirotejos, llançaments de granades o d'explosius casolans), que són accions que es van repetint. No han deixat d'existir. Una cosa molt curiosa és que, quan va començar la pandèmia del coronavirus, ells van dir que això era un càstig cap a Occident i, en un comunicat, van recomanar als seus adeptes que evitessin viatjar a Europa. La seva estructura no funciona com abans, però segueix funcionant a països com l'Afganistan, la península del Sinaí o a Nigèria (a través del grup terrorista Boko Haram).

Qui és qui, actualment, en el taulell del Risk en el que s'ha convertit Síria?

– Principalment, són tres: primer Rússia, després els Estats Units i un tercer actor que és Turquia. El principal objectiu de Turquia era aconseguir aquests 30 quilòmetres de franja. Òbviament, n'hi ha més. L'Iran també hi té molta influència.

I els rebels sirians? I/o forces jihadistes?

– També. A Idlib i a la frontera amb Jordània.

El passat 5 de març, Turquia i Rússia van signar un alto al foc a Idlib, que durant els últims mesos ha estat el cor de la guerra a Síria. Per què aquest alto al foc ara? S'està fent efectiu, sobre el terreny?

– L'alto al foc es va donar, crec, molt influenciat per tot el que està succeint a la guerra de Líbia, conflicte en el qual Turquia i Rússia també hi estan enfrontats. Crec que Turquia està intentant consolidar-se com a potència i vol, sobretot, acaparar recursos naturals. Prova d'això és que està movent fitxes, tant a Síria (on no és tant per un tema econòmic sinó polític, pels kurds, òbviament) com a Líbia (on hi està enviant tropes). Turquia dona suport al govern de Trípoli, mentre que Rússia ajuda el govern de Tobruk. Opino que s'està jugant o s'està pensant en una guerra a gran escala, que Turquia i Rússia saben que tenen un potencial armamentístic enorme i que tenen una sèrie de possibilitats. A cap dels dos països, penso, els interessa un enfrontament directe, ara mateix. No sóc un expert en Rússia, però tinc amics periodistes que viuen allà i diuen que és veritat que Rússia és una superpotència però que, al mateix temps, té una sèrie de problemes respecte a capacitats que diuen que tenen però que sembla que no es corresponen a la realitat. Diria que al final, si existeix un enfrontament entre Rússia i Turquia a Síria, aquest enfrontament serà extensible a també a Líbia i a cap de les dues superpotències, ara mateix, els interessa això.

L'any 2011, el líder del règim sirià (Bashar Al-Assad) va amnistiar els presos jihadistes a Síria amb objectius polítics (deslegitimar i desestabilitzar l'oposició i les protestes pro democràtiques). Turquia ha segui el seu l'exemple en l'ocupació de territori kurdo-sirià?

– El que et puc dir és que tot aquest flux de persones que va alliberar Al-Assad i moltes d'altres que van venir d'altres països per fer la jihad, ho van fer en grups certament radicals, però que no arribaven a l'extrem de l'EI, com Ahrar al-Sham o Jabhat al-Nusra, que és al-Qaida) i després el tristament conegut Estat Islàmic. Ho van fer travessant països com Turquia. Crec que sí que va haver-hi, en certa forma, una predisposició per part d'aquests països perquè aquesta gent entrés; si no, no hagués estat així. El que va passar després és que tot això se'ls va girar en contra.

Actualment, una de les principals raons per quals certs països acusen Turquia és, justament, el fet que molta part de les tropes que aquest país està enviant per donar suport a Líbia pertanyien a aquests grups radicals. Això és el que actualment s'està posant sobre la taula. De fet, tampoc et puc dir res realment perquè són coses que he llegit, però jo encara no m'he trobat a Líbia cap contingent de soldats que vingui de Síria. Tinc amics que m'ho han dit, però no puc parlar de forma directa. Matiso tant perquè no és el mateix veure-ho que dir-t'ho des de terceres persones. I sí, òbviament, també penso que una de les grans jugades d'Al-Assad durant la Revolució va ser obrir aquestes presons. Això, sumat a la no-intervenció ni de la comunitat internacional ni de la Lliga Àrab, va fer que la població civil tingués només tres opcions: quedar-se i morir, intentar fugir o quedar-se i lluitar.

Els que es van quedar a lluitar, amb qui ho van fer? Quines opcions tenien?

– Doncs en aquest tipus de grups que comentava, perquè en un moment determinat, la Revolució del 2011 no va tenir una continuïtat ni una unitat en el comandament. Ryad Al-Asad, que en un primer moment postulava com la persona que unificaria l'Exèrcit Lliure de Síria, va ser destituït, i després va quedar palès que els únics que tenien poder, logística i armes per combatre Bashar Al-Assad van ser aquests grups jihadistes. Començant pels 3 principals, com et deia; és per això que tota la gent que volia lluitar es va acabar unint a aquests grups. Més tard, molts d'ells es van adonar que l'EI havia segrestat la Revolució i que deien que representaven una cosa que no es corresponia amb la realitat. Però ja era massa tard. Una de les coses més curioses que vaig veure va ser a Alep el 2012, quan l'EI no tenia una penetració gaire forta, tenia dos grups: un format per sirians i un altre format per gent que venia de fora. El que va passar finalment és que tota la part de gent que venia de països del Golf i d'altres llocs, van agafar el control, i els sirians van quedar relegats a feines de segona o tercera categoria. Prova d'això és que tots els comandaments estaven formats per gent que no eren de Síria, sinó d'altres països.

Occident està apostant per la prevenció pel que fa a política antiterrorista. Ara bé, activistes antiracistes avisen que aquestes polítiques criminalitzen certs col·lectius per la seva aparença o religió. Tu que has conegut el jihadisme de ben a prop: per on creus que passaria una solució efectiva i justa per acabar amb l'EI i d'altres grups terroristes?

– La principal opció és l'educació. És cert que existeix aquesta espècie de paranoia. És molt senzill (bé, no; no ho és perquè ara estem en temps excepcionals, però pots fer una prova un dia normal). Ves al metro i deixes una bossa abandonada; si la deixes tu, la reacció de la gent serà molt diferent que si la deixa un tio que vagi amb la barba típica del profeta (sense bigoti i vestit d'una manera que es pugui interpretar com d'un país musulmà). Crec que ara mateix, sí, s'identifica els musulmans com a terroristes; no hi ha aquesta dualitat de pensar que no té absolutament res a veure una persona que promou la religió amb una altra que realment pertany a aquest tipus de grups. La solució passa per l'educació i la conscienciació social, però també penso que, lamentablement, estem en una fractura ja, i que en aquesta fractura hi estem entrant des de fa molt de temps. Aquestes actituds i aquesta manera de veure les coses i aquest missatge ja està massa calat a la societat. I aquests moments que estem vivint crec que potenciaran molt més aquesta divisió.

Per què la fotografia? Per què la internacional? Per què els conflictes armats?

– L'opció de la fotografia va ser una decisió de fa molt de temps. Fa prop de vint anys vaig començar a fer fotografia comunitària i l'evolució va ser acabar amb el tema dels conflictes. El tema de la internacional és perquè, al final, les històries (lamentablement o per sort, segons com es miri) s'expliquen des de la perspectiva de fora de les nostres fronteres. L'última guerra que vam tenir aquí va ser la de Iugoslàvia, i d'això en fa molts, molts anys. Si vols explicar la bombolla en la qual es viu aquí... has de marxar fora. La gent que fa molts anys que viu a Europa no entén que en altres països es visqui d'un altra manera. I el que passa, també, és que la bombolla que tenim aquí no fa que tinguem sensibilitat pel que passa. La trista realitat és que la gran majoria del món no viu com vivim nosaltres.

Deia Kapuściński que, per ser bon periodista, cal ser també bona persona. Quines qualitats destacaries tu en un bon fotoperiodista?

– Empatia i respecte. Som persones, abans que periodistes, i, quan tractes amb dolor aliè, has d'entendre l'empatia com a primer concepte. I després, que has de treballar, sempre, des del respecte.

Des de la crisi financera del 2008 es parla també d'una crisi concreta en el món del periodisme. S'ha precaritzat el sector a nivells estratosfèrics, proliferen les fake news, sovint preval el benefici econòmic per sobre l'interès públic en els continguts… La responsabilitat és dels productors o dels consumidors d'informació?

– Una part, òbviament, és de la societat, que en un moment determinat deixa de demandar aquesta informació de qualitat que abans sí que tenia. Els mitjans, per la seva banda, tenen vinculacions econòmiques, polítiques o religioses i, per tant, estan condicionats. Si la societat demandés aquest tipus d'informació de qualitat, els mitjans la tornarien a fer, perquè no voldrien perdre la quota de mercat. Aleshores es donaria aquesta informació. Però tot el canvi amb les tecnologies que s'ha donat amb aquesta crisi, justament, ha fet aquest nou model. És el que tenim i mai més tornarem a tenir el concepte de periodisme tal com existia abans. Sobretot des de la perspectiva del fotoperiodisme. Crec que el fotoperiodisme és una professió en vies d'extinció.

Tres consells per sobreviure sent un periodista freelance.

– En temps precoronavirus o temps postcoronavirus? El panorama ara és descoratjador. Es parla ara que estarem confinats fins al juny... no sé com ho farem. Ara bé, si la pregunta fa referència a l'abans, crec que el consell més important és intentar diversificar, no pretendre viure només del periodisme. És inviable, avui. En el meu cas, abans de la crisi treballava amb mitjans anglosaxons i les condicions que tenia eren força correctes, tenint en compte el tipus de feina que feia. A partir del 2011, hi ha un punt d'inflexió. La manera amb què es treballa ara és: tu vas al lloc, fas la feina i intentes vendre-la després. És a dir, que perds la cobertura logística i perds la seguretat laboral (perquè no saps si podràs vendre o no aquesta feina). L'alternativa que vaig trobar jo va ser començar a fer vídeo i, a partir del vídeo, cobria els viatges per fer fotografia. A més, també vaig buscar altres opcions:, com donar classes a la universitat. I finalment, com a última opció, fer ús de beques, premis i exposicions.

D'entre les històries que has explicat a través de la càmera, una que recordis especialment o que destacaries?

– Qualsevol que afecti a la població civil, que és el que intento sempre que quedi com a missatge. Al llibre Fade to Black, el 70% o el 80% de les imatges estan referides a la població civil i a com els afecta el conflicte. El llibre The Lybian Crossroads (que havia de sortir ara, però amb tot el tema del coronavirus imagino que ho haurem de posposar un cert temps) parla de la crisi migratòria a través de Líbia i dels països d'origen, i se centra també amb els civils. Crec que l'ànim principal és sempre destacar i prioritzar que aquest col·lectiu i, sobretot, els nens, que són els més indefensos en un conflicte i els que paguen sempre el preu més alt.

Per acabar. Si poguessis cobrir un esdeveniment de la Història, qualsevol: quin triaries?

– Hi ha hagut un punt d'inflexió molt gran amb les cobertures periodístiques des de fa uns anys. A la Segona Guerra Mundial, per exemple, es donava una llibertat total als periodistes perquè poguessin cobrir el que estava succeint. Ara, en canvi, ens trobem que tenim aquesta crisi tan gran i que hi ha unes limitacions amb la cobertura de la pandèmia del coronavirus. Hi ha poca presència de periodistes, d'imatges o d'accés a determinades coses, de les quals la societat hauria d'estar informada. Tenim una societat suficientment madura en aquest sentit, de manera que aquest tipus d'informació (que al final és un servei social) s'hauria de poder donar. La sensació que tinc mirant els mitjans és que, en determinats llocs i països, no s'està donant aquest tipus de servei.

Notícies relacionades