Violència 2.0

Fa uns anys que vaig deixar el cinema per a dedicar-me als mitjans digitals i vaig fer-ne d'aquesta, la meva –nova– professió. Si bé em serveixen per guanyar-me a la vida, i m'encanten, reconec que són una arma de doble fil. I ni sóc cap nostàlgica, ni estic en contra de la tecnologia, més aviat tot el contrari. Els mitjans digitals i la digitalització han portat molts avantatges socials: estem més connectats, tenim més accés a la informació i, fins i tot, podem gravar una pel·lícula amb un telèfon mòbil. Recordareu aquelles portades de Time on la fotògrafa brasilera, Luisa Döor, va arribar a la sessió de fotografia per a retratar a les dones que "havien fet història" a EUA com Hillary Clinton, etc. amb un iPhone. Fins i tot, Verne de El País, va treure un article amb el títol: La fotógrafa brasileña que llevó un iPhone a la portada de 'Time'.

Sí, aquesta ha sigut una nova revolució. Però com tota revolució, com deia a l'inici hi ha parts fosques. Entre-m'hi. La digitalització de l'audiovisual va fer que molts professionals del sector perdessin la feina en un moment on les tarifes econòmiques van canviar i per tant, hi va començar a haver-hi més precarietat. Passa també, en el periodisme. Per una part, podem tenir la informació que volem quan volem, però per l'altre tothom creu que pot ser periodista si té un telèfon mòbil. I aquest és un error, penso. La societat de la informació, els natius digitals, si bé, remarco tenen l'opció de rebre milers d'informació, també reben informacions falses, alterades producte de demagògies que tenen com a objectiu aprofitar-se de X o Z. Si abans es contrastava la informació, ara la immediatesa ens fa escriure amb 140 caràcters la notícia i treure-la ja. I els professionals, òbviament, fan la seva feina ben feta, però i qui no ho és? The Great Hack, el documental produït per la plataforma Netflix i dirigit per Karim Amer y Jehane Noujaim, explica com la informació s'ha convertit en l'actiu més important mercat convertint-se així en una arma política. Si Trump va guanyar les eleccions va ser gràcies, en part, a la contractació de l'empresa Cambridge Analytica/Facebook, que mitjançant una campanya desacreditaria via xarxes on els mems corrien per Facebook, Twitter i WhatsApp van desbancar a la seva rival, Hillary Clinton, influint en el vot dels indecisos. Cambridge Analytica també va ser contactada per afavorir el Brexit. El documental, que explica no només com hem estat manipulats, sinó com s'han utilitzat les nostres pròpies dades personals per a manipular-nos.

L'advocada especialista en protecció de dades, Paloma Llaneza, explicava en una entrevista a Público, el perill de la utilització de dades per aquestes empreses i com aquestes ens influeixen a molts nivells. Sense anar més lluny, el robot aspirador, Roomba, guarda totes les dades al núvol de casa nostra: habitacions, metres quadrats, hores en les quals pot funcionar, nombre de persones i/o animals a casa, etc. Diuen que així es fa més intel·ligent el sistema. Però quin dret tenen a guardar les dades de casa nostra? I quin poder tenen les campanyes i notícies que circulen per xarxes per influir-nos en el nostre vot? Llaneza explica en un altre mitjà (Público i El País) com van ser utilitzades en la campanya d'Andalusia i la pujada de l'extrema dreta.

Aquest matí, parlava amb una amiga de Huesca que, com jo, durant molts anys es va dedicar al cinema i va dirigir un festival molt important a nivell espanyol. Ella, amb qui ens tenim una confiança d'aquelles que adquireixes quan et coneixes de fa més de deu anys, em deia i ho citaré en castellà i sense pèls a la llengua: "Dalmau, coño, ¿sabes qué pasa? Que se han cargado la filosofía y las asignaturas de pensamiento crítico". A part de riure pel to, perquè és més bèstia que ningú quan s'hi posa, li he donat tota la raó. Ens falta filosofia. I ens falta pensament crític i autocrític. I ara, parlaré de Barcelona. I condemnaré els actes violents, d’uns i altres, perquè com deia l'Ignacio Escolar, director d’eldiario.es "la violencia es inaceptable, por noble que sea la causa". La violència genera violència i aparta el diàleg. Si bé hi ha hagut revolucions que al llarg de la història han estat violentes, es necessita saber-ne el context històric i contextualitzar-les en aquell marc. No pot ser que tornem a les cavernes i que, per tant, la paraula –sempre la paraula, si us plau– perdi força.

 

La violència no només s'exerceix contra les persones, s'exerceix contra els animals i els objectes. Un nazi atacant un monument que representa un memorial dels camps de concentració és violència. Perquè aquell monument esdevé símbol i per tant s'hi inclou humanitat. Una sentència injusta com la primera de la Manada és violència. Uns nois posant un petard a la boca a un gat és violència. I així, podríem seguir. Com a societat no podem aspirar a això, hem d'aspirar a molt més. Només el diàleg ens portarà a l'entesa, a teixir i construir ponts que esdevinguin camins nous per a la humanitat. Vam ser les dones qui vam sortir al carrer al 8M generant manifestacions multitudinàries que van produir un canvi social i judicial. I és que, honestament, si es baixés la testosterona, possiblement les coses es farien diferents, afirma aquesta feminista. El que vull remarcar en aquest article és el pensament crític. Només amb el pensament crític, dialogant, buscant entesa i solucions arribarem a nous ports. Internet treu fum. Analitzem. Pensem. I triem les nostres pròpies conclusions. I com deia la meva amiga: "Más filosofía, coño".

Elisenda Dalmau, comunicadora

Notícies relacionades