Dies de lluita

Ja ho dèiem fa unes setmanes: les coses estan començant a canviar a Sant Cugat. Fa un mes, un grup de joves anunciaven l’okupació d’un bloc sencer que portava una dècada buit per convertir-lo en un bloc juvenil. Amb aquest anunci s’impugnava el model sobre el qual s’ha construït Sant Cugat des de fa dècades i es denunciava com n’és d’absurda  la situació de la vivenda ja no a nivell local, sinó de tot l’estat. Una situació en que cada dia més famílies es queden al carrer mentre edificis sencers com el del carrer de les Escaletes estan completament buits. I davant de l’absurd, no queda un altre que plantar-se i alçar la veu, cridant-los ben fort a la cara que no és possible seguir vivint en la misèria i la precarietat a les que ens condemna aquest sistema. 

Però aquesta resposta no es va limitar a una acció puntual. El passat diumenge 23 de febrer, les joves de Sant Cugat vam tornar a respondre. En aquesta ocasió es va traduir en la gran mostra de suport i de compromís que van mostrar moltes joves a l’hora de defensar el nou espai de la Xesca. Amb aquest es volia donar continuïtat a un projecte tant bonic com vital per a la ciutat com és el de la Xesca davant l’amenaça de desallotjament per part de l’ajuntament. A més, en aquesta ocasió es volia anar una mica més enllà, i es volien utilitzar els diversos pisos buits que hi havia al edifici des de fa temps per donar una solució a diferents famílies que estan en risc de perdre la seva casa De nou, es repeteix l’absurditat de gent sense casa i cases sense gent. 

I per si no hi havia suficient amb tota aquesta violència estructural ―perquè sí, que hi hagi gent que no tingui un sostre assegurat és violència, i extrema ―va arribar la violència directa dels cossos policials. L’arribada d’un desplegament completament exagerat del cos de Mossos d’Esquadra amb diversos furgons de la ARRO va arribar acompanyada de l’habitual recital d’insults, càrregues i intimidacions. Tot val quan es vol acabar amb els espais de contrapoder, i per acabar-ho d’adobar van detenir a quatre companyes de forma completament innecessària més enllà de voler posar-nos la por al cos. Per desgràcia per a ells, no ho van aconseguir. Perquè tota la gent que hi havia allà no es va fer enrere en cap moment. Ni quan es va produir el desallotjament, ni quan es van emportar les nostres companyes. En tot cas, es va accentuar encara més la solidaritat amb les represaliades i les ganes de lluitar, i per això el dijous vam tornar a sortir al carrer, marxant pel centre de la ciutat a l’hora que s’assenyalava a bancs i immobiliàries, principals beneficiaris del pervers negoci immobiliari. 

Però això no s’atura aquí. Perquè és cert que les coses estan començant a canviar a Sant Cugat, però els dies de canvi sempre van precedits de dies de lluita. Dies en que superarem els nombrosos obstacles que trobarem , ja que els interessos amb els que ens enfrontem són forts. Però nosaltres tenim una fortalesa encara major, la que ens dona saber que som molts més i la certesa de que tenim la raó, ja que el món per el que lluitem és un món molt millor que les molles que ens deixen. 

I en aquest sentit, arriba una nova jornada de lluita amb el 8M, en aquesta ocasió precedida de tota una setmana de lluita a Sant Cugat convocada per les companyes del Comitè de Vaga. Us animo a tothom a participar durant la setmana així com de la jornada de Vaga de Diumenge. I en el cas dels homes en concret, us animo a participar d’aquesta lluita sabent en tot moment quin ha de ser el nostre paper. Treballant perquè la jornada sigui un èxit, assumint aquelles tasques més feminitzades, però sent molt conscients que no és el nostre moment, i que per tant no ens toca ser els protagonistes. Ja ho acostumem a ser massa a diari. 

Segurament sigui obvi, però no volia acabar aquesta columna sense recordar que després del 8 de març vindran encara més dies de lluita. Perquè el canvi no s’aconsegueix només amb accions puntuals, sinó a través de la organització i la politització de tots els nostres espais. I per això, no trobo una millor manera d’acabar que amb aquesta meravellosa frase de Bertolt Brecht:  Hay hombres que luchan un día y son buenos. Hay otros que luchan un año y son mejores. Hay quienes luchan muchos años y son muy buenos. Pero hay los que luchan toda la vida: esos son los imprescindibles.

Enric López, membre d'Arran

Notícies relacionades