L’okupació en el punt de mira

Vull començar aquesta columna informant-vos que, des de fa un temps, tenim un nou enemic públic a l'estat. I per si us pregunteu qui pot ser, ja us informo que no és el rei emèrit, que s'ha fugat als Emirats Àrabs amb tots els diners que ens ha robat. Tampoc ho són les empreses de l'IBEX 35 que tot i tenir beneficis multimilionaris apliquen ERTO a les seves treballadores perquè siguem totes nosaltres qui hàgim d'assumir els seus costos durant la pandèmia, en absolut. Actualment, si llegim els mitjans tradicionals i escoltem a empresaris, membres de la justícia i partits del règim, resulta que el perfil del gran enemic de la societat és el d'una família sense recursos que okupa per poder tenir un sostre sota el qual viure.

Desgraciadament, això no és fruit de la casualitat, ni de bon tros. De la mateixa manera que fins fa res la gran amenaça eren les migrants que suposadament venien a robar i assassinar quan simplement busquen guanyar-se la vida com ho fem qualsevol de nosaltres. Quan els poderosos decideixen posar el punt de mira sobre un grup que els hi resulta incòmode, sigui perquè s'oposa a ells o perquè no concorda amb la norma que ens imposen, és perquè s'estan preparant per anar-hi a totes.

I perquè aquest cop s'han centrat en l'okupació? La resposta és molt senzilla: el pitjor de la crisi econòmica derivada de la pandèmia de la COVID-19 encara ha d'arribar i quan això passi, qui haurà d'aguantar el cop no és altre que la de sempre, la classe treballadora. Les mateixes grans empreses que s'han beneficiat dels ERTO per no pagar els salaris dels seus treballadors seran les mateixes que no dubtaran en aplicar acomiadaments massius, fent créixer encara més la taxa d'atur. I si aquesta creix, sol venir tristament acompanyada d'encara més desnonaments de famílies que no poden seguir pagant el lloguer o la hipoteca.

Seria interessant reflexionar sobre com hem permès que un bé tan essencial com tenir una casa on viure es converteixi en un producte en mans d'usurers i especuladors, però això caldria una columna completa per poder-ho tractar d'una forma mínimament adequada. El cas és que quan tota aquesta gent es trobi sense casa, segurament hi haurà molta que es negarà amb tota la legitimitat del món a quedar-se al carrer, i decidirà okupar. I d'aquí ve tota aquesta criminalització recent, perquè un cop arribem a aquesta situació l'estat pugui atacar amb tota impunitat a la gent que okupa, sigui canviant les lleis a la seva voluntat o enviant als cossos policials, sovint conxorxats amb grups neonazis com Desokupa, les veritables màfies de l'okupació.

I per aconseguir-ho es dediquen a llençar mentides constantment, com ara dir que les okupes són violentes i conflictives o apel·lant a la por de la gent a què els okupin la seva pròpia casa. Fins i tot s'atreveixen a dir que qui okupa ho fa simplement per poder viure sense treballar, aprofitant-se de l'esforç de la resta. Òbviament, no podrien estar més lluny de la realitat, ja que qualsevol persona amb un mínim de rigor sap que la gran majoria d'espais que s'okupen no són cases particulars o segones residències, sinó que són espais en mans dels bancs o de grans immobiliàries que sovint fa molt de temps que estan buits sense que ningú en faci ús. I això és molt important, no oblidem que mentre els desnonaments se segueixen executant dia rere dia, a l'estat trobem milers de pisos buits i completament abandonats per la propietat. És gràcies a l'okupació que aquests espais aporten un valor social, sigui acollint a qui ho necessiti o convertint-se en espais autogestionats que sovint revitalitzen el barri o poble on es troben.

Per no parlar del tòpic suat que afirma "si volen un pis, que treballin per pagar una hipoteca com fa tothom". Com ja he dit abans, el simple fet d'haver de pagar per una casa ja resulta incomprensible. Però encara que acceptem aquesta premissa, acusar a la gent de no voler treballar quan salaris i llocs de feina competeixen per veure quin cau més ràpid no denota més que ceguesa davant la realitat o la voluntat de defensar uns interessos molt concrets.

El problema que tenen és que aquest cop no tindran via lliure per fer i desfer com en altres ocasions, sinó que s'hauran d'enfrontar amb tots els sindicats i col·lectius d'habitatge que fa molt de temps que lluiten perquè tothom tingui accés a un habitatge digne. Ja sigui aturant desnonaments, negociant amb la propietat o alliberant espais, han demostrat que l'organització popular és capaç d'arribar allà on l'administració no pot (o vol) fer-ho.

Enric López, membre d'Arran

Notícies relacionades