Agenda social i humanitària @post-Covid_19.cat

Hem de seguir alerta, malgrat les notícies esperançadores, perquè encara queda molta feina de contenció per fer. Que l’esperança no es torni imprudència ni temeritat.

És inevitable ara, tenir sentiments molt agredolços. Notícies de les persones mortes, malaltes, diagnosticades i donades d’alta (immunitzades) barrejades amb la perspectiva d’un desconfinament, a mig termini, per fases, sota el control sanitari, administratiu, governamental, estatal i militar. 

Són elements que, com a persones, ens obren moltes incerteses.

Crec que parlo en nom de moltes persones si dic que la majoria ens hem adaptat al confinament, que sentim que casa és territori segur i que, per tant, el des confinament ens genera incerteses i  certa desconfiança per la presa de decisions polítiques fins ara del Govern del Presidente Sánchez.

Espanya es va confinar malament i es va confinar tard. I a Catalunya ens vam avançar i ens vam auto confinar abans. A tothom, a Govern, als Ajuntaments, a les persones......gràcies!!!!!!!!!!!

Quan se centralitzen competències sota el paraigua del decret d’un estat d’excepcionalitat, la gent primer ens emprenyem i després esperem que aquesta dura decisió almenys serveixi per actuar més coordinadament, amb més eficàcia i que s’eviti la pèrdua de vides.

Si això no és així, qui ha pres malament les decisions, té la responsabilitat social i humana de rescabalar les persones dels danys ocasionats. Si no s’exerceix aquesta autocrítica, si no fem un memorial de greuges dels danys causats, no ens recuperarem ni estarem prou blindats ni protegits per la propera patacada. 

Perquè igual aquesta pandèmia és la germana petita de totes les pandèmies, per dir-ho fi i ras.

Un desig sentit: que mai més l’economia passi per damunt la vida i la salut de les persones. Mai més retallades en sanitat i polítiques socials. Salut ha de ser sector prioritari a partir d’ara i hem de blindar i cuidar els nostres professionals i millorar les seves condicions laborals. I dotar els nostres equipaments sanitaris, les nostres UCIs i tenir material de contenció epidemiològic de reserva, per la propera, fora bromes.

Tants greuges pendents, per començar, tots els greuges cap a les persones, en efecte dominó i totes les demandes socials que no s’hagin pogut atendre perquè la crisi sanitària ha dinamitat el benestar que hem intentat implementar en els nostres models socials en els darrers anys. 

Totes les dones que han estat mortes i maltractades aquestes dies per les seves parelles amb les que obligatòriament s’han hagut de confinar. 

Les famílies tutelades per la llei de la dependència, la situació de les persones amb discapacitats físiques i/o mentals que han donat positiu per Covid_19 i han requerit atenció mèdica i sanitària.

Seguim amb tots els greuges econòmics per sectors que han motivat les ERTEs i que han fet recaure les pèrdues en les persones assalariades, moltes de les quals, per errors administratius greus, no podran percebre l’atur el mes d’abril. 

També la fallida de molts autònoms que no poden suportar la manca d’ingressos perquè, no ho oblidem, es tracta d’economies petites, autogestionades, que juntament amb els teixit comercial, subjecten els serveis terciaris a les persones.

La fallida de moltes economies familiars, en una societat híper consumista híper sensibilitzada amb publicitat agressiva de generació contínua de necessitats. Ara hem entès que necessitem i que és prescindible?

Tenim reptes en l’horitzó de situacions que han de canviar: bancs, energètiques, assegurances. La contingència de les pensions i de les prestacions de la Seguretat Social. 

Les declaracions d’emergència climàtica i les mesures preses, caldrà revisar-ne els avenços  i retrocessos. Crec que tenim l’aire més pur que hem tingut mai però de què ens serveix si no tenim pulmons sans per respirar-lo?

Quan ens desconfinem anirem a petar a un món que no és el mateix que vam deixar quan vam tancar la porta de casa nostra. Potser hem de tornar a un món menys globalitzat, més de proximitat, potser hem de tornar a cultivar la microeconomia i la sostenibilitat econòmica regional. 

Necessito 5 o 6 columnes més, la tasca a fer és infinita....

Un record sentit per totes les persones caigudes pel Còvid-19 i un especial record per totes les víctimes de Sant Cugat i les seves famílies. 

Que la pols us aculli i us sigui suau i lleu i que la manca del vostre patiment ajudi a les vostres famílies i permeti un dolç dol, sense comiat. Que us acomiadi el sol, l’aire i els ocells, en pau.

Eva Lafuente Ballestero, Jurista, Politòloga i activista feminista i de Drets Humans

Notícies relacionades