Publicitat

Confin-amore

Com està despertant aquests dies la profunditat i l’essència de cada persona.

Mai havia sentit que l’emotivitat i l’amor benentès estiguessin tan a flor de pell, quan no podem ni tocar-nos, ni estar, ni tan sols a pocs metres, ni molt menys abraçar-nos.

Moltes persones sovint defugen l’expressivitat de les emocions intenses perquè no tenen prou instruments personals per gestionar els alts i baixos que suposa això. I en canvi, ara ens emocionem amb qualsevol detall provist d’humanitat i sentiment.

Ha vingut l’amore per quedar-se? Espero que sí...i que haguem après.

Són les 19:44h del 23 de març de 2020, el dia 11 del meu confinament voluntari, i tinc ganes de sortir a la terrassa a aplaudir. Ho fem pel personal sanitari, metges, infermeres, auxiliars, pràctics sanitaris... no vull deixar-me ningú.

Però jo sento que també aplaudeixo les caixeres i els guardes de seguretat del supermercat, les venedores de les paradetes del mercat, les persones que condueixen de nit i sota neu i pluja, els camions que ens subministren els béns més bàsics, la noia de la farmàcia, el personal dels centres educatius i penitenciaris, les persones que ens recullen les escombraries, les forneres, els psicòlegs que ens donen pautes psicològiques i saludables per aquests dies. I gràcies periodistes, per no deixar d’informar i estar on cal, sempre, sempre.

I aplaudeixo per els meus fills, per la meva mare i pels meus germans, la meva cunyada i els meus nebots, i l’amor que ara mateix tinc molts quilòmetres lluny i desitjo abraçar i estimar.

Mai havia desitjat tant, mai havia sentit tanta il·lusió pel futur com ara. Mai m’havia sentit tan viva.

Hem estat vivint dècades en la immediatesa del ho vull tot i ho vull ara”, animats pel més pur consumisme superficial i emocional. Doncs ara, ni tot, ni res, ni ara, ni demà, sinó que no sabem quan. El confinament en un “more”.

Ara vivim en la incertesa. Aquesta incertesa és una oportunitat d’introspecció personal que ens brinda l’aturada. El nostre món social i exterior resta aturat en la part més física i presencial, però la nostra emotivitat, si fem un “cap endins”, té l’oportunitat de créixer en resiliència. 

Sempre he vist més perjudicis que beneficis en les xarxes i, ara, són les xarxes les que ens estan fent més dolç aquest retir. També combaten la solitud i apropen els malalts als professionals sanitaris i faciliten l’atenció i la cura. No són virtuals, sinó que de tot el que tenim, són ara el més real.

Què passarà el dia que vencem la malaltia i es reprengui tot? Es reprendrà tot de cop. Recordarem les lliçons? L’amore ens deixarà o ha vingut per quedar-se entre nosaltres?

La resposta no la tinc, la resposta l’heu de construir cadascú. Cadascú té la capacitat de decidir què li ha tocat l’ànima en la vida i que li passa com de puntetes sense aprofundir ni tan sols fer rascades.

A mi m’ha tocat de ple, i m’ha canviat. 

Un record sentit per totes les persones caigudes i en avançada per totes les persones que aquests dies cauran. I per totes les que caiguin per altres circumstàncies i que no podrem ni acompanyar ni acomiadar.

Eva Lafuente Ballestero, jurista, politòloga i activista feminista i de Drets Humans

Notícies relacionades