Publicitat

“Abans que pugi el teló”, parlem amb en Jaume Pla

Jaume Pla a l'acte previ a la propera estrena de "Abans que pugi el teló". Fotografia: Xavier Boix

El proper 21 de gener s’estrena l’obra “Abans que pugi el teló” al Teatre Auditori de Sant Cugat, de l’escriptor santcugatenc Víctor Alexandre. Aquest fet no tindria més transcendència si no fos que l’autor l’ha escrit expressament per una persona entranyable. Per una persona que té molt d’aquells gentleman anglesos dels que ja no queden per les nostres contrades. En Jaume Pla em convoca a casa seva, al centre de Sant Cugat, està “content de viure-hi perquè és com un poble” em diu. Té 87 anys i per aquest motiu és l’actor de més edat de Catalunya juntament amb la Montserrat Carulla.

M’explica, mentre ens prepara un cafè la seva dona Laura, que ell va néixer al Maresme, i que era el fill d’una família dedicada al comerç. Que quan va arribar el moment de la comunió el seu pare el va enviar a fer-la a Sant Boi de Lluçanès, on tenien la família, i allà el va agafar la guerra i s’hi haver de quedar una bona temporada. Al poc temps de tornar a Barcelona el pare va dir que no calia que anés a escola, que l’educació “ja li donaria la vida”. La vida va portar-li efectivament a relacionar-se amb gent que li aportà molts coneixements. Des d’en Frederic Roda, amb qui va fer teatre, fins a Soldevila o Joan Oliver. De fet, la relació amb la família Roda el va portar a viure a Bellaterra.

Ens posen el cafè. Ell pren un trifàsic, “un latigassu” li deien quan feien teatre, cafè, llet i Torres 10.

—Si la informació no em falla té 87 anys i va començar gran a fer teatre, als 20 anys vaja, no es massa habitual aquest fet oi?

Vaig viure desarrelat, a Sant Boi de Lluçanès, i quan vaig tornar després de la Guerra vaig anar a los “Hermanos de las Escuelas Cristianas” i allà ningú feia teatre, estava mol mal vist i a la família ningú en feia. Va ser quan vaig anar a viure a Rubí que un amic em va animar a fer-ne. Allà vàrem muntar una companyia nova, l’Estudi de Teatre Selecte. Hi havia la Lira, que feia el teatre tipus de poble, el Casino Español que feia obres en castellà de Jose Maria Pemán i després el Centre Parroquial. Això eren el 40s i ja vàrem tenir problemes amb la censura perquè eren obres traduïdes a l’estranger. O sigui que no vaig començar fent Els Pastorets, no.

—I les feia en castellà les obres?

 No, ja interpretàvem en català

—Podem dir que s’ha guanyat la vida amb això?

Mai! Ni quan he tingut temporades bones a la televisió. Per això he alternat el teatre amb l’empresa. Vaig començar com a venedor a Rubí i quan ens vam casar i vam anar a Barcelona vaig canviar d’empresa i ascendir de comercial.

—Es pot dir que feies “teatre”?

Tots els èxits que he tingut comercials es pot dir que han estat gràcies al teatre. Vaig arribar a ser director comercial de Mirurgia i fèiem unes convencions fantàstiques de vendes que quan els venedors, en tenia 90, venien la Maja i el Embrujo de Sevilla, quan anaven a les perfumeries deien “es nota que heu vingut a fer una convenció de teatre”. Els fills però no n’hi ha cap que hagi agafat el món del teatre però tots porten rauxa teatral.

—Hi ha química però?

Hi ha química i ara la meva neta s’ha apuntat als Tallers de la Sílvia Serván i sembla que de 10 nets ja apunta.

—Vaig assistir a la xerrada que vàreu fer a la Biblioteca, el “parlem de...” i em va cridar l’atenció el que va explicar sobre com es veia el món del teatre quan vostè era jove.

La veritat és que en el meu cas tenia un carnet amb “el yugo y las flechas” però un actor que treballava amb mi tenia el carnet de “cómico, vago y maleante”.

—I el fet que tu tinguessis com a oci...la família de la que ara és la teva dona no et volia

No! Jo m’hi volia dedicar! Però és clar jo em vaig apuntar al Institut del Teatre el 53 quan vaig venir a Barcelona. Ara fan oposicions però llavors t’ho donaven en safata. Només vaig estar un curs i mig. Però vaig trobar feina i no vaig poder seguir. El director d’aleshores, en Guillermo Díaz Plaja, ens deia que quan acabéssim la carrera “entonces tienes que ponerte como meritorio en una compañia de Madrid sin cobrar”, ni en Marsillach cobrava, érem gent de mal viure. En aquella època va començar el doblatge com a sortida més professional.

—Després de fer tant teatre deu ser difícil extreure alguna obra que t’hagi fet especial il·lusió o escollir els records més entranyables

Si, si, si, en Txèkhov, sempre dic que és el Mozart del teatre. Quan vaig començar a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona amb papers petits, al Cercle Artístic de Sant Lluc – en aquells moments havia d’estar acollit un grup de teatre sota el paraigua d’una entitat reconeguda – em va seleccionar en Jordi Sarsanedas amb una prova de ortofonia, que no sabia el que era! L’Oliver traduïa obres del Txèkhov en aquella època. Després d’aquests petits papers em van donar el paper del noi, del galant al “Còctel dels acusats”.

—Ha fet televisió, també, el Cor de la Ciutat com a més important, què li agrada més?

El teatre per suposat. A la Televisió estudies un guió i sembla que facis una gran interpretació. Vaig començar amb “Estació d’enllaç” i em deien “no cridis, no gesticulis”. En Michael Kane, deia “jo guanyo tots els premis d’interpretació a TV i no faig res”. Hi ha nois que han sortit de TV i van a teatre i són un fracàs. L’ofici és trepitjar les taules i tenir el públic davant.

—Vostè que ha viscut tantes generacions i que és home de teatre, que frueix veient teatre, què destacaria entre el teatre de les noves generacions i d’actors i actrius de més de 60 anys?

Que hi ha una formació. Abans era més intuïtiu, començaves fent-ho per vocació només. En Pou començà al Teatro Nacional i ha sabut evolucionar. La cultura teatral ha millorat a nivell qualitatiu. Però la crisi tanca portes a gent molt preparada.

—I pel que fa a l’ajuda institucional?

Si no hi ha pressupost no n’hi ha. Si el 80% va a sanitat, educació i serveis socials, la cultura queda com un luxe. Si el govern espanyol ha posat el 21% d’IVA és perquè consideren que és “un entretenimiento”. En Vila, el nou conseller de cultura, tindrà la partida més petita de tot el pressupost de la Generalitat. És difícil explicar a la població que puges el pressupost de cultura i retalles en metges, no?. Fins que no siguem lliures no canviarà i cal que canviï perquè el consum de cultura a Catalunya no té res a veure amb la resta d’Espanya. Aquí hi havia 750 companyies de teatre amateur. Al poble on vivia jo, a Sant Boi de Lluçanès es van gastar 100 milions d’euros per fer un teatre per un poble de 400 habitants. Això a la resta de l’estat no passa, hi ha una companyia nacional amb 3 grups que fa bolos per tot l’estat. Els pastorets no existeixen, les corals tampoc. Aquest ferment cultural és més similar al que hi ha a França.

Jaume Pla signant exemplars de l'obra "Abans que pugi el teló" dilluns 11 de gener. Fotografia: Xavier Boix

—Parlem de l’obra que feu el 21. El Víctor ha escrit una obra que és un reconeixement a un actor que ha fet teatre durant 60 anys però també és un homenatge al món del teatre.

Aquesta obra l’hauria de veure la gent jove. Perquè parla des dels “vagos y maleantes” fins la censura, hi havia molta dificultat per fer teatre.

—De fet és un homenatge a una generació, no?

A en Pau Garsaball el tenien vetat a Madrid perquè, llavors no parlaven d’independència, no era “adicto al régimen”, i amb això sol passava misèria.

—Aquesta obra representa que és la seva retirada definitiva?

La Carulla, l’actriu, com jo, més gran de Catalunya, que ha fet l’obra que li va fer el seu fill, “la iaia”, que mereixia una sortida molt millor, ha fet dues pel·lícules més i em deia que si surten projectes interessants els seguirà agafant. Però hi ha el problema de la memòria.

—En el seu cas seria el mateix

No, jo tinc memòria encara! Demà em trobo amb la gent de Entreacte i amb l’Àlex Casanova i em deien el Jaume Pla, que interpreta una obra de més d’1 hora, seria lògic que en una que requereix d’un actor de més de 80 anys m’agafessin a mi, no?.

—I el dia 20 que és el que feu?

Farem una prèvia al Teatre Auditori. Tothom és convidat

—I una persona de 87 anys com s’ho fa per fer un monòleg d’1 hora i 20 minuts?

Doncs estudiant 9 mesos. Tinc sort que tinc memòria però em costa molt més que abans. He dedicat cada dia dues hores. Tinc un amic que és metge, en Pros, que té una masia a Sorrius i vaig començar allà passejant pel bosc. Després dos mesos més a Caldes de Malavella, al balneari, sempre llocs tranquils. Després amb el Salva Fenollar ja vam passar, sense el director, a repassar el paper aquí a casa, amb un copa de moscatell, amb el mínim d’elements. I a partir d’aleshores ja va entrar el director. Perquè no volia entrar fins que no sabés el text. Primer ens van deixar la sala de la Unió, però no té condicions i després ens van deixar la Casa de Cultura. És tant diversa però, parla de tants temes, que no saps mai quan acaba. Necessito en alguns moments que em donin el peu.

—La gent el 21 que es trobarà amb aquesta obra?

Ara que ja està força rodada, que l’hem fet en llocs amb 15 persones i  amb 70 persones, sempre diferents, veig que agrada molt. A la xerrada a la biblioteca es va aixecar una senyora que ens va dir que repetiria. Salvador Fité va dir que Jaume Pla no havia de fer de Jaume Pla, i faig fragments de diferents grans autors, on haig d’interpretar amb registres diferents. I jo frueixo fent-la. En Fité va acceptar fer-la, la meva dona va llegir-la i no li agradava massa perquè parlava de la meva vida però en Salvador, que té nas teatral va dir “això és molt bo, és per un lluïment d’actor i una disfrutada de públic”, l’hem retallat perquè no sigui tan llarga. La vam fer a casa de’n Bassat per cap d’any com a sorpresa pels amics d’ell i els va agradar molt a les 50 persones assistents, aplaudint dempeus al final. O sigui que crec que funciona i em dóna tranquil·litat. Però el 21 sortiré com sempre com un flam. Aquests darrers mesos he estat veient monòlegs de diferents actors i actrius. I com diu en Michael Kane, al que vaig anar a veure a Londres alguna vegada, “l’èxit no és aconseguir aplaudiments del públic sinó que no estosseguin”.  Aquesta obra s’ha escrit expressament, és teatre i tot el que surt és real. 

Notícies relacionades