Publicitat

L’adult com a subjecte polític.

Hem sentit aquesta expressió moltes vegades: "Catalunya és un subjecte polític" o, en la seva variant exhortativa, "Catalunya ha de ser reconeguda com un subjecte polític". Aquesta expressió, com moltes altres del nostre depauperat llenguatge públic, ha esdevingut una forma falsament sofisticada de dir "dóna'm la raó", amb un rerefons que val la pena revisar: si reconeixem Catalunya com un subjecte polític -és a dir, amb capacitat de desplegar i entaular les seves pròpies decisions- conseqüentment haurem de reconèixer-li un catàleg de drets propis.

Discutir els drets que un bocí de terra pot ostentar requereix més pàgines que les que pot oferir aquesta columna (així com d'una veu més experta que la meva), però crec que podem detenir-nos un moment per parlar de la subjectivitat política. És entranyable sentir entusiastes discursos que reivindiquen l'emancipació del territori, però que emmudeixen a l'hora de parlar de l'alliberació del ciutadà, si em permeten el joc de paraules. Si parlem de subjectivitat, si parlem de reconèixer en l'agent la capacitat per prendre decisions, hem de començar per l'individu com a esfera irreductible de drets i llibertats, esfera que, en l'exercici de la voluntat privada, decideix vincular-se amb tercers i amb la comunitat que el rodeja.

La nostra estructura política i estatal hauria d'assumir que, en efecte, existeix un subjecte polític: el ciutadà adult, qui veu constantment les seves llibertats rebaixades o adulterades, si no derogades de forma explícita o tàcita. Em creuré els discursos emancipatoris quan reivindiquin, sincerament, a la "minoria més petita del món". Fins aleshores, cal combatre per la primera de les presumpcions: L'adult és el subjecte polític.

Ignacio Rigau.
 

Notícies relacionades