Lliçons de Christchurch

El passat 15 de març vam assistir, en directe, a una massacre. Aquest fet ha passat el cicle de noticies català i espanyol sense massa incidència. Les tertúlies ho van tractar un parell de dies. Es van emplenar columnes i articles i, després, vam tornar a parlar del Procés™. Aquest tristíssim episodi, però, crec que mereix una mica més de deteniment.

Dels molts fronts que obre la desgràcia de Christchurch crec n'hi ha un d'especialment interessant: la difusió de les imatges. Com sabran, Brenton Tarrant, el perpetrador de la matança, va compartir per Facebook Live, és a dir, en directe, l'assassinat massiu del feligresos de les mesquites.

Dins del raonament terrorista, té sentit retransmetre en directe una matança. El terrorisme es nodreix, per molt obvi que soni, del terror i aquest adopta formes diferents en contextos diferents. A la societat mediàtica, la societat instantània audiovisual, és lògic –insisteixo, dins la ment del terrorista– retòrcer els elements que ens fan sentir segurs per fer-la trontollar. Així, les xarxes, que tan bons moments ens donen, esdevenen un nou engranatge a l'abast del terrorista.

Com ens hem d'enfrontar, llavors, a la imatge, el vídeo, emprats com a eina del terror?

Comencem definint els límits d'aquesta qüestió. Les plataformes de contingut i les xarxes socials no deixen de ser empreses privades que poden fixar les normes estilístiques i substantives que més els convinguin, sempre i quan no siguin discriminatòries. En altres paraules, l'usuari no pot exercir el seu dret a la llibertat d'expressió com ho faria davant l'Estat perquè, com dic, Twitter, Facebook, Reddit o Instagram no són cap mena d'institució pública. En conclusió, les reflexions d'aquest article no es dirigeixen ni es dirigiran cap a aquestes plataformes ni cap a les formes en que ordenen el seu contingut.

Per altra banda, entenc que a certa classe de contingut se l'imposin restriccions o, com a mínim, obstacles. Com apliquem als videojocs i pel·lícules, el material amb un marcat caràcter pornogràfic o violent –tant físicament com verbal–, no hauria de poder arribar, no fàcilment, almenys, a cert públic, com és l'infantil, per raons que són òbvies. En conclusió, no estic interpel·lant a tots els públics, en aquest escrit.

Ara bé, què hem de fer la població adulta i capaç respecte al "vídeo-terrorisme"? Què seria esperable d'un ciutadà exposat a una situació –mediàtica– com a la Christchurch?

Davant d'aquesta situació, els opinadors ens sotmeten habitualment al retret purità. És morbós i insensible veure o compartir vídeos amb contingut violent. Es immoral i animal buscar imatges d'un atac terrorista.

 

Doncs, no. En aquest concret àmbit, al ciutadà mitjà no se'l podrà titllar de morbós per voler veure unes imatges. Diria més, té, fins i tot, el deure de fer-ho. Desgranem.

La comunitat internacional entén el terrorisme –al Conveni Internacional per la Repressió del Finançament del Terrorisme, per exemple– com una activitat orientada a intimidar una població o a desestabilitzar un Estat. Així, la producció audiovisual derivada d'un acte terrorista, planejada –com és propi de l'ISIS– o no, ha de contemplar-se com a part d'aquesta activitat intimidadora-desestabilitzadora. Per tant, ocultar dites imatges o sotmetre a escarni a qui les comparteix ajuda a la intenció última del terrorisme, que és crear inseguretat i desconfiança en els instituts polítics i socials.

A sensu contrario, tractar la població com a adults madurs que poden i deuen saber quines són les amenaces del món modern seria molt més adient. La intenció, el caràcter amb el que s'aborden les esfereïdores imatges que puguin resultar d'una desgràcia com la de Christchurch o com el 17 d'agost és igualment important. El ciutadà no s'ha d'entregar tampoc, amb excés, a compartir i visualitzar el contingut. Fredament, ha de veure les imatges i concloure que, per molt que a la nostra hiperrealitat occidental sembli sorprenent, el mal existeix.

El mal, en comptes d'un concepte reificat i abstracte, es manifesta i, a vegades, una imatge val transmet més que qualsevol titular. Mirar els dolents als ulls, aquesta és una de les teràpies que una societat dolguda ha d'assumir. Matar el drac, en paraules de Jordan B. Peterson.

En conclusió, per combatre l'enemic –podem parlar d'enemics quan parlem de terrorisme– se l'ha de conèixer i estar disposat a conèixer el mal requereix maduresa, sí, però també fredor i coratge, atributs contraris al puritanisme poruc.

Ignacio Rigau, president de Noves Generacions de Sant Cugat

Notícies relacionades