Publicitat

Cal donar la independència a Madrid!

Fa dos anys el geògraf francès Christophe Guilluy va publicar un llibre que va irrompre amb força en el debat internacional: No society.Guilluy hi deixa anar un munt d’afirmacions polèmiques, acompanyades de dades difícilment discutibles (les gràfiques de la part central del llibre). Comencem per les afirmacions de més gruix:

Los territorios conflictivos ya no son solo los arrabales de los guetos o de la desindustrialización, sino también las ciudades de tamaño medio, ciudades pequeñas, las «zonas suburbanas castigadas», zonas rurales [...]. Situado al margen de los territorios que concentran lo esencial del empleo y de las riquezas (las metrópolis y las zonas turísticas privilegiadas gracias a la burguesía metropolitana), hoy en día el mundo de las periferias acoge a la mayoría de los grupos que antes constituían la base de la clase media.

I segueix:

Las disensiones de antes han muerto. Ahora las nuevas fractures son visibles y ya no oponen, como en el mundo de ayer, a la izquierda con la derecha, la clase obrera con la patronal, los habitantes de la zonas rurales con los de las ciudades, sino los ganadores o protegidos de la globalización contra los perdedores o debilitados, los nómadas a los sedentarios, las nuevas clases altas a las nuevas clases populares, la gente de «un determinado lugar frente a los que no son de ningún sitio.

Justifica els seus arguments, com he dit, en base a un seguit de dades. Vegem la síntesi del que ha dit sobre França (també ha aportat dades dels EUA, Alemanya i Itàlia):

En el periodo entre 2006 y 2013, la creación de puestos de trabajo se concentró en las áreas de más de 500.000 habitantes. Una docena de metrópolis francesas acaparan más del 46% de los empleos, de los cuales, el 22% solo en el área de París y el 24% en las provincias [...]. Se trata de un movimiento inédito, ya que, hasta 1999, el crecimiento del empleo beneficiaba al conjunto de los territorios.

Acostem el focus. El periodista Enric Juliana, sempre atent a la geografia i a la geopolítica, fa temps que ens adverteix del paper de Madrid y dels seus perills per a la resta del territori. A la vegada, ens ha anat advertint del probable paper que pot jugar la Comunitat Valenciana en el futur debat territorial espanyol. I, efectivament, Ximo Puig, President de la Generalitat Valenciana, des de fa unes setmanes s’està situant en el centre d’aquest debat. Ha posat sobre la taula un seguit de qüestions: la capacitat de Madrid per fagocitar demogràficament, econòmicament i fiscalment el seu entorn (i no entorn); la necessitat de replantejar el model de finançament (la Comunitat Valenciana és, probablement, la més perjudicada per l’actual sistema); la conveniència de tenir un projecte en els àmbits de més futur, en previsió del debat que s’originarà sobre els 140.000 milions d’euros que arribaran durant els propers anys de la Unió Europea; i la necessitat d’un lideratge del Corredor Mediterrani, per al qual ell s’ha ofert. Realment, un discurs ben articulat que, com diu Juliana, li atorgarà un paper important en els propers anys.

Ximo Puig ha basat les seves consideracions sobre el paper de Madrid en un informe del IvieLAB.3 L’informe és contundent, per les dades que aporta. Vegem-ne unes quantes.

La població de la CA de Madrid triplica la població de fa cinquanta anys, avui representa el 14,2% de la població espanyola. Avui concentra una cinquena part de la renda espanyola: 231.000 milions d’euros. S’ha convertit en la regió amb major nivell de renda per habitant, una mica més de 35.000 euros, un  36% per sobre de la mitjana espanyola i un 16% per sobre de l’europea (i, per tant, per sobre del País Basc, malgrat el seu règim fiscal especial i el seu tradicional i potent teixit industrial). Per la seva capacitat d’atracció de treball qualificat, té un 40,9% de població amb estudis universitaris, per sobre de la mitjana espanyola, un 30,8%. Les activitats privades, concentrades en el sector terciari, representa el 85% del valor afegit brut, concentren el 19,2% del PIB, amb només un 1,6% del territori espanyol. El pes del sector de serveis avançats en el conjunt d’Espanya és del 35%. La regió de Madrid concentra el 44,5% de les 1.000 empreses espanyoles de major grandària, les quals representen el 56% dels ingressos d’aquest grup. El fet que també concentri els centres de decisió de múltiples organismes del Sector Públic Estatal, explica la importància de les ocupacions altament qualificades, 45 de cada 100 empleats: poder legislatiu i executiu, els directors generals i presidents executius, els professionals del drets i, sobretot, els professionals de l’organització i la comercialització i els tècnics de les tecnologies de la informació.  En definitiva, com diu l’informe: «Los trabajadores de la región cuentan con perspectivas mucho mejores que los de otras regiones para interactuar a través de las redes profesionales, tanto públicas como privadas, y ascender profesionalmente a lo largo de las mismas».

Vegem el sector públic. Dels 514.000 empleats del Sector Públic Estatal se sap que un 29% es localitzen a la CA de Madrid, la qual cosa implica familiarment unes 400.000 persones; un percentatge que doble el pes de la seva població. Pel que fa als empleats dels serveis centrals dels ministeris, la CA de Madrid en concentra el 80%. Del conjunt de las 109.422 licitacions del Sector Públic Estatal, un 72% corresponen a òrgans de contractació ubicats en la CA de Madrid, la qual cosa representa un 87% de l’import adjudicat. El 60% d’aquesta adjudicació es fa a empreses espanyoles amb seu social a Madrid. Com diu l’informe, la manca de neutralitat territorial de les decisions econòmiques del Sector Públic Estatal és innegable.

Cal sumar-hi el fet que és el centre d’una potent xarxa de transports per carreteres i ferrocarril radial, i la seva connectivitat aèria. La xarxa d’alta velocitat segueix tenint una estructura radial amb centre a Madrid, en detriment d’altres connexions amb més tràfic, que segueixen postergades, com el Corredor Mediterrani.

Per tot plegat, la dinàmica d’ascens de la CA de Madrid va acompanyada del declivi del que anomenem l’Espanya buidada. Hi ha hagut un procés de concentració demogràfica, especialment en el període 1995-2008, que ha atret població d’altres regions espanyoles, especialment Castella-La Manxa, Castella i Lleó i Andalusia.  

Vegem per últim la competència fiscal de la CA de Madrid. Aquesta té uns ingressos públics per càpita reduïts en comparació amb la major de CC.AA. La raó es troba en l’exercici a la baixa de les competències normatives en impostos que graven la renda i el patrimoni. La CA de Madrid ha emprat la seva capacitat normativa per introduir nombrosos beneficis fiscals en els principals impostos sobre els quals té competències: IRPF, Impost sobre el Patrimoni i Impost sobre Successions i Donacions. A causa d’aquestes rebaixes, la CA de Madrid deixa d’ingressar més de 4.100 milions (636 euros per habitant); més de la meitat es concentren en l’Impost de Successions i Donacions. Sense aquestes rebaixes, els ingressos tributaris augmentarien un 25%. Les rebaixes es concentren en les rendes superiors als 60.000 euros, les quals representen el 7% dels contribuents, però es beneficien del 42% de les rebaixes. Paga la pena reproduir literalment el que diu l’informe:

La consecuencia de esos bajos ingresos públicos por habitante es un nivel de gasto per cápita bajo de la Comunidad de Madrid, un hecho que no tiene las mismas implicaciones para los más beneficiados de las rebajas fiscales y el resto de los contribuyentes. Para los primeros, cuyos ingresos y patrimonios son altos, las consecuencias del menor gasto son menores porque usan poco los Servicios públicos sanitarios, educativos o de protección social. Pero para los segundos, que son la mayoría y sí que los utilizan, los beneficios de las rebajas son menores y sufren más las consecuencias de un gasto en servicios públicos más bajo.

Madrid propone un mix de ingresos/gastos eficaz para atraer a dos tipos de población: jóvenes de elevado nivel educativo y adquisitivo; y contribuyentes con elevados niveles de riqueza acumulada.

Aquesta estratègia ha resultat exitosa, ja que es mostra compatible amb el dinamisme econòmic de la CA de Madrid, els seus equilibris pressupostaris i la seva estabilitat política. Ara bé, té dues conseqüències no menors, una ja apuntada:

- Reforça la concentració de les rendes i els patrimonis que més es beneficien de les polítiques adoptades.

-  Aquestes rebaixes fiscals tenen conseqüències sobre les CC.AA. amb les quals competeix: les bases imposables que la CA de Madrid atrau redueixen els ingressos de aquelles. I, com que es tracta majoritàriament de contribuents amb bases elevades, aquesta sortida limita les aportacions dels qui poden contribuir a una fiscalitat progressiva en les comunitats d’origen.

La conclusió de l’informe és clara:

El dinamismo y nivel de renta y riqueza actuales de la Comunidad de Madrid generan un crecimiento de sus bases tributarias que facilita el desarrollo de políticas de competencia fiscal a la baja, porque el crecimiento económico de la capital minora el impacto de las rebajas fiscales sobre sus ingresos totales. Pero esas rebajas se apoyan en parte en las ventajas de la capitalidad y tienen consecuencias internas y externas.

Certament, una bona part del que descriu l’informe es basa en factors estructurals: la capitalitat de Madrid i l’existència d’un sistema d’infrastructural altament centralitzat des del segle XVIII, entre d’altres. Però n’hi ha que són més recents i es deuen a la voluntat política de practicar un dumping fiscal que perjudica, com hem vist, els sectors populars de la CA de Madrid i les CC.AA. que pateixen aquest dumping. No és menys cert que les esquerres madrilenyes hi tenen una gran responsabilitat. No van poder evitar el Tamayazo de fa anys, que va permetre a la dreta accedir al poder fraudulentament, però després no s’han  esforçat gaire per desenvolupar estratègies que acabessin amb aquesta situació.

Arribat aquí, cal preguntar-se: què fer? El títol insinua una sortida. Ja sé que no és possible, però permet especular. Per acabar de manera provocativa, faré una inversió dels termes en els quals s’està platejant el plet territorial espanyol. En lloc de demanar l’autodeterminació de Catalunya, quelcom que, per més que es digui, no té aixopluc en el dret internacional, s’hauria de demanar la de la CA de Madrid, en aplicació del seu reconeixement en situacions colonials: en la mesura que la CA de Madrid està esdevenint la metròpoli de la resta d’Espanya, l’Espanya colonial podria exigir la seva autodeterminació, o la de la metròpoli, per fer-ho més ràpid i senzill.

Jordi Casas. Historiador    

1 Cal entendre que em refereixo a la Comunitat Autònoma de Madrid, amb els seus 6.746.000 habitants i 179 municipis, encara que la població es concentra en la capital i una desena de municipis que l’envolten.

No Society. El fin de la clase media occidental, Madrid, Taurus, 2019, 218 pàgines.

3  Madrid: capitalidad, economía del conocimiento y competencia fiscal, Laboratorio de análisis de política públicas (IVIELAB), València, 2020, 148 pàgines (es pot trobar en PDF a Internet).

Notícies relacionades