Referèndum, majories i cohesió nacional

Escric aquest article hores després de les eleccions al Parlament de Catalunya, però no té per objectiu analitzar els seus resultats, sinó plantejar una reflexió de llarg abast arran d’algunes manifestacions fetes amb els resultats encara ben calents.

Pere Aragonès, el candidat d’ERC, ha manifestat que «Tenim una força immensa per aconseguir el referèndum». Per la seva banda, Carles Puigdemont, el candidat virtual de JuntsxCat, ha expressat: «És la victòria més gran de l’independentisme des de la recuperació de la democràcia» (deixo al marge la manifestació de què «tenim més escons independentistes que mai», perquè amaga impúdicament que, gràcies a una llei electoral que CiU i ERC mai no han volgut canviar perquè les afavoria, el vot no independentista ha necessitat 2.300 vots més per a cada escó). I, finalment, la CUP ha dit: «És el tercer procés electoral que guanya l’autodeterminació», per la qual cosa proposen un referèndum com a molt tard l’any 2025, és dir, el darrer any d’aquest mandat.

Anem a veure si tot plegat es correspon amb les dades. És discutible que l’independentisme tingui una força immensa i que, a més, hagi aconseguit la seva victòria més gran. Si ho reduïm tot a escons, potser sí, però quan hom parla d’independitzar-se i de fer-ho mitjançant un referèndum d’autodeterminació, potser cal fer alguns números més. Certament, l’independentisme, si sumem aquells que han dit que no volen tirar per la via del mig, ha assolit superar el llindar del 50%, ha obtingut exactament un 50,8%. Però pel camí, és a dir des de 2017, ha perdut 658.000 vots, que no són pocs. Símptoma que, a part de l’impacte de la COVID-19, comença a haver un cert cansament entre els seus votants. No es pot amagar que el vot no independentista també ha baixat i encara més, 818.000 vots. Símptoma inequívoc que el cansament és de país, afecta tothom.

Però per a mi hi ha una dada més important. De quin percentatge de persones que tenen dret a votar estem parlant? L’independentisme ha assolit el 27,2% del cens electoral. No ho dic per deslegitimar els resultats, però hom, quan parla de l’assoliment de grans fites, ha de valorar el suport de què disposa. No sembla, francament, que amb aquest suport hom es pugui plantejar la independència ni un referèndum d’autodeterminació, més enllà dels impediments jurídics i institucionals. I aquí és on cal introduir una reflexió basada en dades de llarg abast. Vegem-ho.

Les dades parteixen de les eleccions de 1984, no incloc les de 1980, en què encara es vivia l’embranzida de l’esquerra catalana de la Transició i el nacionalisme encara no s’havia fet amb la Generalitat. I, d’altra banda, deixo al marge els resultats dels partits extraparlamentaris o que han tingut una presència puntual. Dit això, el nacionalisme (CiU+ERC) i des de 2012 l’independentisme (CDC i variants, ERC i CUP), mai no han  superat el 38% de l’electorat; el millor resultat va ser el 2017, quan la participació va assolir el 79,1%, va significar el 37,6%. Els resultats d’enguany han estat els més baixos, si descomptem 2006, l’any del segon Tripartit, i 2012, l’any de l’arrencada del Procés.  La mitjana des de 1984 ha estat del 31%, no arriba ni a un terç dels electors. Aquestes xifres persistents i sense variacions importants, si exceptuem 2015 i 2017, quan la participació electoral superà el 70%, ens parlen d’un suport limitat i, sobretot, d’un topall difícil de superar. Cal dir, a més, que si exceptuem 1999, any en què Maragall va superar Pujol en vots, i 2006, any del segon Tripartit, sempre que la participació ha estat superior a la mitjana, un 58%, el nacionalisme/independentisme ha quedat per sota del no independentisme. I des de 2010 la diferència entre una opció i l’altra no ha assolit mai el 4%. Estem, doncs, davant d’un vot independentista no prou robust en termes de compromís de país i d’un empat històric entre independentisme i no independentisme. No està de més recordar que en circumstàncies més o menys equiparables a les de Catalunya, quan s’ha plantejat un referèndum d’aquestes característiques l’independentisme no ha estat capaç de superar el 50%, recordi’s els dos referèndums de Quebec (1980 i 1995) i el d’Escòcia (2014).

Amb aquestes dades hom pot plantejar-se un referèndum d’autodeterminació? No ho sembla pas. Al marge que la victòria de l’independentisme és més que dubtosa, el que queda clar és que dividiria el país per la meitat. Té sentit proposar-se una fita com aquesta, quan és evident que el resultat, guanyés qui guanyés, deixaria absolutament frustrada la meitat de la ciutadania de Catalunya i, en cas de guanyar l’independentisme, no tindria el suport de quasi la meitat dels votants? No sembla que sigui un projecte nacional inclusiu i, en els temps que corren, no crec que sigui el que més ens convé. Soc conscient que hi ha qui des de l’independentisme està disposat a deixar al marge quasi mitja Catalunya, aquella que en gran part s’expressà el 2015 i, sobretot, el 2017, i que ara s’ha tornat a refugiar en l’abstenció. Seria políticament un error i èticament, reprovable. Un projecte inclusiu de país ha de tenir en compte aquesta part de la ciutadania, tan respectable com l’altra. Ha de proposar-se involucrar-la i no fer del seu desinterès una arma tàctica.

Arribats aquí, ja sé que se’m pot dir: independentment del resultat, tenim el dret de fer un referèndum d’autodeterminació, és l’exercici d’un dret el que exigim. Però en això tampoc no estem millor. Al marge que fer un referèndum d’autodeterminació exigiria una reforma de la Constitució Espanyola de 1978 i l’actual correlació de forces ho fa impossible, la doctrina internacional és clara en aquest respecte: aquest dret no està contemplat per a situacions com les de Catalunya, es refereix a situacions colonials i no crec que ningú amb dos dits de front argumenti que som una colònia d’Espanya (seria la primera colònia que històricament a tret profit de la seva metròpoli). D’altra banda, l’argument que això, la impossibilitat de fer el referèndum, es deu a la baixa qualitat de la democràcia espanyola, argument molt apreciat per l’independentisme, no s’aguanta. Cap constitució no contempla l’exercici del dret d’autodeterminació. És més, constitucions que ningú no titlla de poc democràtiques van molt més enllà. L’article 21 de la Constitució alemanya declara inconstitucionals els partits que posin en perill l’existència (llegeixi’s integritat) de la República Federal. La portuguesa en el seu article 288 (primer punt) diu que les reformes constitucionals hauran de respectar, entre altres coses, «La independència nacional i la unitat de l’Estat», cap de la mitja dotzena de reformes que s’han fet des de 1976 no ha tocat aquest punt. I podríem seguir. En canvi, recordi’s que la doctrina del Tribunal Constitucional espanyol avala la modificació de qualsevol aspecte de la Constitució; això sí, respectant els procediments constitucionals.

En conclusió. Suport escàs i absolutament insuficient, en termes de país, a la independència de Catalunya, mai no s’ha superat el 38% de l’electorat. Les dades, que són persistents, ens indiquen que un referèndum a curt o mitjà termini aportaria una divisió quasi simètrica del país; una alternativa molt poc inclusiva, doncs. A més, el marc jurídic, tant espanyol com internacional, i l’institucional, representen un impediment que qualsevol intent de superar-lo, amb molt poques possibilitats d’èxit, implicaria un desgast per a la societat catalana difícil de suportar, especialment en les actuals circumstàncies, en què hem de centrar-nos a reconstruir un país desballestat per la crisi econòmica i el covid-19.

Jordi Casas,
Historiador

Notícies relacionades