Publicitat

“El ‘tio’ no es pot tocar”

Set mesos i el primer refredat significatiu. El meu nebot, Marc, m’ha vist en persona pocs dies de la seua vida i, cada vegada que parle amb la meua germana per videotrucada, agafa el mòbil intentant tocar-me, jugar i, quan no pot, es porta el mòbil a la boca. Això si no ha penjat, pausat, minimitzat o qualsevol altra opció possible amb una manotada innocent.

“El tio no es pot tocar”, repeteix la meua germana dia rere dia. Però ell no escarmenta. Em veu a la pantalla i s’arrossega per terra –encara no gateja– fins a tindre un primeríssim primer pla de la seua cara, que ràpidament es converteix en un mòbil tombat al terra. Després pengem i a casa queda aquell silenci d’estar lluny de la família, una sensació comuna a totes les persones que tenim la casa lluny de casa.

Perquè marxar a un lloc el suficientment lluny com per a què no siga àgil estar amb la família deixa eixe enyor d’un país –el valencià en el meu cas– que és difícil de portar en alguns moments i que, en temps vírics, s’agreuja tant per les dificultats afegides per a tornar-se a trobar com per eixa necessitat urgent de caure en braços d’algú, de trobar un reducte de pausa que sempre és casa dels pares.

Molt més difícil ho tenen aquelles persones que han migrat de veres i no com jo, que no he eixit ni dels Països Catalans, no he hagut d’aprendre cap idioma ni adaptar-me a cap cultura estranya. En canvi, aquelles persones migrades que poden fer –amb sort– un viatge a l’any, o ni això en el cas de les exiliades i migrades per motius econòmics i bèl·lics, no tenen ni la meitat de sort que un servidor, que, si no fora pel tancament perimetral, té la família a cinc hores de viatge.

Ara tots nosaltres, els migrants de veres i els que ens hem traslladat uns pocs quilòmetres amunt o avall, esperem amb expectativa que els trams de relaxació de les mesures no vagen més lents del previst, que els governs autonòmics i el central es porten bé i –els que tenen la família a altres estats– que s’òbriguen les fronteres. No perquè creguem que el Nadal és cap idil·li sinó, senzillament, perquè és dels pocs moments de l’any en què ens podem trobar amb familiars i amics.

Prou estrany serà un Nadal adaptat a les condicions pandèmiques com, per a sobre, perdre eixa pausa. Perdre el “done’m les estrenes que jo sé que en té, que si no me’n dona no jugue amb vostè”, la representació del Tirisiti –un betlem de titelles històric d’Alcoi–, la nit de cap d’any amb els amics, ballar el Danubi blau amb el meu pare i la meua germana, la cavalcada de reis... i, sobretot, el primer Nadal –així en genèric– de Marc i el dinar de família en què volíem deixar una cadira buida en honor a l’auela que se’ns va morir fa uns mesos.

I estic segur que, si cal, la responsabilitat ens portarà a renunciar-hi. Sense queixar-nos, acceptant que un sacrifici xicotet és el millor per a tothom. Però aleshores, haurem d’aprendre a viure-ho tot a distància; a, com a molt, ser una estona de pantalla en una sobretaula. No és que això supose cap drama afegit però sí una d’aquelles conseqüències d’una pandèmia que ens demostra, a base de destruir-la, com d’important és la nostra vessant social. Mentrestant, el tio no es pot tocar.

Jordi Pascual,
periodista d'elCugatenc

Notícies relacionades