Publicitat

Esperant la igualtat salarial

Aprofitaré la representació de Tot esperant Godot la setmana passada al Teatre-Auditori per a dir que Godot no és l’únic que no arriba a aquell teatre ni a l’adminsitració pública de la qual depèn. Hui, dia europeu per la Igualtat Salarial entre Dones i Homes, seguim esperant que arribe la igualtat salarial. I com Godot, no apareix mai.

Oxfam Intermón va presentar dimarts passat a l’Ateneu l’informe anual sobre les desigualtats, que aquesta vegada se centra en la invisibilització, no reconeixement ni remuneració de l’economia de les cures, base del nostre sistema econòmic i social. Les xifres són més que clares: els 22 homes més rics del món tenen tant patrimoni com totes les dones africanes juntes, un 87% de les persones que es dediquen laboralment a les (precàries) tasques domèstiques són dones i només un 18% dels ministeris del món estan capitanejats per dones.

Però allunyant-nos de xifres globals, que evidencien el problema però ens poden semblar inabastables; la desigualtat és ben present a casa nostra i en àmbits on a priori no hauria de ser tant evident. Segons el balanç del 2019 de l’Ateneu Cooperatiu del Vallès Occidental, tot i que més del 50% de les persones implicades al mercat social comarcal són dones (un 55% sobre el conjunt de contractes), l’escletxa salarial també hi és i continuen sent els homes els que cobren lleugerament més que elles.

Fins i tot l’administració pública, que hauria de ser exemplar en aquest i molts altres afers, segueix sotmesa a una desigualtat irresolta. Per exemple, segons l’anàlisi en clau de gènere que va introduir per primera vegada el pressupost (encara vigent) del 2019, al Teatre-Auditori durant el 2018 hi va haver 21 treballadors i 13 treballadores. L’escletxa salarial entre el personal municipal (Ajuntament i òrgans dependents) és d’un 23,28%.

El compromís del tripartit és implementar gradualment la perspectiva de gènere al pressupost, tot reconeixent que al del 2020 no es podran fer accions transversals a l’espera d’una anàlisi completa. És un pas. I més val que no es limite a l’anàlisi, com el que hem tingut fins ara –i bravo a l’antiga gerent, Carme Oliver, per haver-s’hi posat–, i es comencen a implementar mesures correctores.

Per ara, el pressupost municipal del 2020, que el govern havia anunciat que es portaria a aprovació inicial al Ple del dilluns passat, s’està marcant un Godot. Els periodistes som Didi i Gogo, només entretinguts per alguns anuncis ben portats per Pozzo i Lucky. Només espere que el pressupost arribe i no acabe sent un teatre que ens faja reflexionar sobre l’espera i el sentit de la vida.

Paral·lelismes a banda, l’Ajuntament, ben dotat ara d’una regidoria de Drets Socials i Igualtat, s’ha de posar les piles en la igualtat salarial i trencar l’escletxa interna que se’ns va evidenciar l’any passat. A partir del seu exemple, també haurà de fer el possible per a fomentar-la a fora amb propostes com bonificacions i ajuts limitats a empreses que són igualitàries en plantilla i salaris, per exemple.

Mentrestant seguiran havent veus que neguen l’escletxa, aquelles cíniques frases: “Posa’m només un exemple d’una dona que, amb el mateix càrrec que un home, cobre menysˮ. Més enllà de dir que això també passa, no hem d’obviar les limitacions amb què es troben elles quan exerceixen la maternitat, quan s’han de fer càrrec de les tasques de cures, quan tenen un accés menys complicat als sectors més precaris... Així que, encara que semble obvi, haurem de seguir repetint que generalment són les dones les que acaben forçades a renunciar al seu progrés laboral, aprofundint en la desigualtat salarial i de pensions.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'ElCugatenc

Notícies relacionades