Publicitat

Relacions humanes mediatitzades per un virus

Les cures, sempre relegades per un sistema que les invisibilitza en favor d’altres treballs suposadament més productius, han pres una preeminència inqüestionable. A primera línia: transportistes, pagesia, personal sanitari, de supermercats, de neteja..., un reguitzell de professions menystingudes i que avui esdevenen la nostra única garantia com a societat i com a espècie.

El coronavirus ho ha mediatitzat tot, ha alterat les nostres dinàmiques i ha demostrat que les cures són la base del benestar social. I malgrat això, el context les tensa. Tibades cap a un equilibri quasi impossible, les cures han de mantindre’s en la nostra major fortalesa i mancança com a espècie; la codependència: Cures i distància, cures i evitar el contacte, cures i no eixir al carrer... cures terriblement condicionades, en definitiva.

El virus ha mediatitzat totes les relacions humanes fins al nivell que més que condicionar les accions i les decisions, tot és el virus i la resta s’hi adapta. És força diferent actuar tenint en compte el virus que ser conscients que tot és virus i actuar en conseqüència. Les renúncies són molt més grans en el segon dels casos i les decisions, molt més dures. I, malgrat tot, eixa duresa és la base per a evitar el major nombre de víctimes mortals.

Qui s’ha quedat en el primer dels supòsits esdevé un irresponsable –i en funció de les seues decisions, gairebé un sociòpata–. Qui ni tan sols hi ha arribat, simplement ha perdut el nord. Aconseguir un confinament efectiu és una responsabilitat de les administracions i dels empresaris, i també de la nostra acció individual.

Cada dia veiem exemples de males accions: gent que es confina amb persones amb símptomes però cada dia ix a treballar, persones que a mig confinament visiten amics o familiars, gent que utilitza les mascotes per fer passejades més llargues del que haurien, empresaris que no pensen aturar l’activitat si no és per reial decret... Massa decisions entre egoistes i poc solidàries que ens poden allargar i agreujar la crisi.

Al mig de tot això hi ha les cures, malgrat tot. I em centraré en la part emocional, especialment rellevant en molts supòsits: gent gran, persones majors que no poden eixir de la seua residència, persones que viuen al carrer, gent que viu sola, persones migrades que no han tingut l’opció de decidir confinar-se amb la família, professionals (de la salut, periodistes...) que se sobrecarreguen d’inputs difícils d’assumir de cop...

En estos dies, una trucada, una videotrucada, bones paraules per aplicacions de missatgeria i fins i tot abusar d’emoticones, enganxines i stickers poden ser un salvavides a la caiguda lliure de la gent que té més difícil accedir a les cures. No ens podem fer abraçades però ens podem dir que ens estimem, no podem besar-nos però podem preguntar-nos reiteradament com estem, no podem dinar junts però podem compartir dinars amb una pantalla pel mig...

A poc a poc ens acomodarem a la incomoditat, aprendrem a ser-hi sense poder estar-hi físicament i descobrirem que tenim suports que no esperàvem i que hi ha persones que ens hauran fallat; tot elements a parlar amb la calma i amb el caliu del contacte humà quan ves a saber quan puguem tornar a tocar-nos. Com de traumàtic siga el mentrestant depèn de la nostra empatia i capacitats humanes.

Quan passe tot, res no haurà passat. Amb una onada d’Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTOs), acomiadaments i petites i mitjanes empreses que no saben si podran superar el daltabaix, les xarxes de solidaritat que s’han teixit per a fer front a l’emergència sanitària s’hauran de reinventar per a què tota la societat, llavors ja sí unida –ara a distància–, no deixe enrere a ningú.

Si açò és una partida d’escacs, ara tenim l’obligació d’enrocar-nos però després ens haurem d’atrevir amb la jugada del pastor, evitant que des d’alguns sectors polítics i socials decidisquen que el benestar d’una minoria se seguisca sustentat sobre la precarietat i la pobresa d’una immensa majoria que encara pot créixer més després del virus.

Amb aquesta unió aturarem també els discursos feixistes que –com sempre ha fet el feixisme– jugaran amb la solidaritat i l’obrerisme per a aproximar-se a les persones desposseïdes i buscar-los un boc expiatori en gent tant o més vulnerable que elles. En les nostres mans està i estarà construir un món més just. I això, ara mateix, passa per cuidar-nos.

Jordi Pascual, cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades