Ni muts ni a la gàbia

Ahir 16 de febrer de 2021 de bon matí, es va presentar la comitiva judicial i un fort desplegament de Mossos d'Esquadra per tal de detenir i empresonar el raper Pablo Hasél. Acusat d'enaltiment de terrorisme, d'injúries a la Corona i a les institucions de l'Estat per l'Audiència Nacional per haver escrit unes cançons i piulades en contra del rei emèrit i la monarquia ara farà uns anys.

Queda clar que el concepte 'llibertat d'expressió' està buit de significat. És molt bonic en la teoria, però en la pràctica es veu que molesta i que fins i tot, posa en joc a la suposada democràcia espanyola en la qual vivim. Que un cantant avui en dia ingressi a presó per expressar la seva opinió davant d'uns fets és greu, però si ho comparem en què en l'època franquista (anys setanta) hi havia cantautors que cantaven en contra del règim i mai van trepitjar presó, la cosa es posa més magra. En tot cas censura i prohibició d'esdeveniments, però a presó com en Hasél, no.

És curiós perquè anys més tard, ha quedat demostrat que en moltes de les lletres i piulades del cantant no s'hi deien pas aberracions o fal·làcies, ans el contrari. Hi ha multitud de negocis opacs i màfies dintre de la Corona Espanyola i aquestes esquitxen de ple el Rei emèrit. Com serien les comissions irregulars de l'AVE a la Meca, les comissions del petroli en les dictadures àrabs, ús de targetes black, negocis immobiliaris i especulacions financeres, tota la trama de la Corina... Fins al punt d'acabar als Emirats Àrabs lluny de totes les màfies realitzades per no haver de fer-li front. Ja ho diuen, les rates són les primeres a abandonar el vaixell.

Per altra banda, aquest cap de setmana passat es va celebrar a Madrid un acte nítidament feixista homenatjant a la División Azul, amb proclames antisemites acompanyades de càntics i salutacions feixistes. En aquesta marxa en canvi, no es depuraran responsabilitats ni cap integrant d'aquestes organitzacions trepitjarà l'Audiència Nacional per delictes d'odi. Això no és llibertat d'expressió. Això és negar l'existència de determinats col·lectius. O en altres paraules, és la seva llibertat d'expressió, aquella que no destorba a certs juristes i poders de l'estat.

Segons el rànquing Freemuse, Espanya és el país del món que té més artistes empresonats en l'any 2019, sumant un recompte total de 19. Seguit d'Iran, Turquia i Birmània. El constant deteriorament i restriccions d'expressions artístiques, un mal ús de la llei antiterrorista i definicions ambigües de terrorisme (sense anar més lluny el Cas Altsasua), permeten als governs acusar impunement i tancar a presó a aquelles persones que creguin necessàries per a mantenir estables els poders fàctics de l'Estat.

Però nosaltres som moltes més,  perquè la lluita en què s'engloba el cas d'en Pablo Hasél no és individual. Que pel simple fet de mencionar i qüestionar a la Corona o a les institucions de l'Estat et tanquin entre reixes, que per posar l'Estat entre les cordes et persegueixen i et vulguin posar la por al cos, que pel fet de lluitar pels teus drets te la juguis a marxar a l'exili, etc. Ens afecta a tots, i pensar que això no fa trontollar les nostres llibertats -sí, en primera persona del plural- és pecar d'ingenu. Per tant, aquesta és una lluita col·lectiva, les conseqüències de la qual han caigut -aquesta vegada- en una persona.

El que sí que és individual, però, és el valor que ha tingut en Hasél per no tenir pèls a la llengua, ni por davant d'aquest sistema podrit, sent conseqüent fins a l'últim moment de la seva ferma ideologia i actes. Amb el cap ben alt, sense remordiments i les idees clares. La lliçó de dignitat que ha donat el cantant lleidatà fins a l'últim moment de la seva llibertat fent resistència a la Universitat de Lleida és un exemple a tenir en compte. Ha posat rumb a un camí ben clar: plantar cara, amb resistència i fermesa.

Finalitzant, és simptomàtic que la preocupació que es genera davant d'aquests successos es facin visibles de cara i apuntant a l'estranger, on es denota clarament que aquí a Espanya la repressió s'està normalitzant, no escandalitza a ningú i es dóna per fet. S'està assumint que l'estat espanyol no és democràtic, és una claveguera. Però no podem deixar-nos engolir pel derrotisme i considerar això una altra derrota. Ja que, rere cada fracàs, hi ha una nova oportunitat. Així que, sortim als carrers i demostrem el mateix coratge que en Pablo i la nostra solidaritat cap a ell. Ni muts, ni a la gàbia!

Laura Luque,
Arran Sant Cugat

Notícies relacionades