Aquí també

Tendim a creure que el nostre pensament, la nostra forma de relacionar-nos o inclús de vivenciar les experiències són comunes al que ens envolta. De fet, ens incomoda la diferència, tot allò que no referma el nostre jo, la nostra mirada de com han de ser les coses. Acostumem a viure en bombolles, bombolles unitàries. Acostumem a veure les coses d'una forma reduccionista i molt semblant, neguem altres mirades, el que és diferent, reforcem d'aquesta forma la nostra identitat. Ens agrupem amb els versemblants a nosaltres, ens trobem còmodes, de fet s'ha de fer massa esforç per entendre a les coses diferents doncs hem de pensar, qüestionar-nos i sacsejar creences.

El filosof Byung-Chul Han en el seu llibre L'expulsió del diferent aborda el tema i explica com amb l'expulsió d'altres formes de pensar es redueix el pensament crític i es perden actituds humanes vitals com pot ser la seducció i l'escolta.

Quan parlen de violència masclista reproduïm tota aquesta forma de pensar, frases com "però, aquí també hi ha?" són contínues. Moltes persones s'estranyen que al seu voltant pugui haver maltractadors, tendim a pensar que al nostre entorn i al nostre univers imaginari aquestes coses no passen. Persones que no se senten interpel·lades perquè la violència masclista no passa aquí, deu passar a persones d'altres països, a persones sense recursos. I si creiem que no passa, no passarà perquè serà invisible als nostres ulls, no la sabrem identificar. Sento dir-te que no és així, la violència és estructural i existeix en tots els àmbits, la puguem identificar o no.

L'altre dia a una xerrada sobre abusos sexuals infantils, la Viky Bernadet explicava que si no som capaces de pensar que hi pot haver abusadors infantils al nostre entorn estem negant que pot passar i si no passa no cal fer res, oi? 1 de cada 5 nens patirà abusos, aquí.

 

El Raúl Lizana, expert en violències masclistes i infantils, també explicava el mateix en un taller. La tendència és relacionar-nos amb els semblants i viure en bombolles, pensem que com no passa a les nostres llars ni a les dels amics, no passa, almenys aquí.

Veure el món només amb mirada pròpia ens nega altres mirades que existeixen, altres patiments que són presents i que potser ni veiem però que aquí també passa.

Maribel Guillamón, fundadora de Noestàsola

Notícies relacionades