Olvido

Ella, com moltes dones, va dedicar la vida a la seva família. S'apropa als 80 anys i li és difícil canviar la mirada. Es va casar jove, bé, com abans s'acostumava a fer. De seguida es va trobar amb dos fills i un home cada cop més insatisfet amb ella. La veritat és que no volia casar-se, volia estudiar i ser mestra. No li van faltar pretendents doncs l'Olvido als 20 anys era preciosa. La seva família només feia que dir-li que es casés... Què anava a fer una dona sense marit? I ella es va deixar portar, va agafar un que era el que menys li agradava però el que més insistia, el seu pare li deia que tenia molt de futur perquè era un home amb talent i emprenedor. Es va casar i el primer dia es va adonar que s'havia equivocat, que ni de lluny seria un bon company de camí. Però eren altres temps i les dones no se separaven, així que va continuar esforçant-se en complaure'l en tot, fer els seus àpats preferits, tenir tot net, no contradir-li en res, va aprendre a callar i a ofegar la seva tristesa en el fons de la seva ànima. Ell guanyava diners però ho administrava tot, de fet ella no sabia amb quants diners comptava la família i no disposava ni d'una tarja de crèdit pròpia, ni tan sols es podia comprar unes mitges sense dir-li-ho, tot depenia del seu marit.

Va perdre les amistats, tant dir-los que no podia quedar que van acabar oblidant-la. A la família la veia poc i sempre amb ell. De fet tot ho feia amb ell. Ella va deixar de queixar-se i assentia a tot. De res va servir, la insatisfacció. Ell va passar als insults, al despreci i amb el temps als cops. Ella el justificava dient que havia begut, que havia tingut un mal dia, que tenia problemes a la feina...

Un dia una pallissa brtural quasi acaba amb ella i tot perquè es va oblidar de posar oli a l'amanida. "T'ho pots creure? Jo repassava tot perquè estigués impecable, sense cap error, tot perfecte..."

Allò va ser l'inici d'una nova vida, el seu clic, és curiós però totes les víctimes tenim un clic intern, alguna cosa que et diu dins teu que s'ha acabat. Va marxar a casa d'un fill per recuperar-se. Les ferides físiques aviat es van curar però les emocionals encara hi són ben presents. No entenc per què li ha passat a ella que sempre ha estat bona i servicial.

 

Olvido és un nom fictici a una història real i resumida en molt poques paraules. Ella va passar molts ans sent un objecte d'altre que no la va considerar ni companya ni persona. Malgrat l'edat pensa que mai és tard per començar a caminar de nou.

La violència masclista acostuma a passar de forma molt silenciada, les dones ho callen per vergonya, culpabilitat i esperança contínua de canvi en la seva situació. Se senten atrapades en una relació en què els hi és molt difícil sortir, s'aïllen del seu entorn i perden els elements referencials de qualsevol altra persona que no sigui el seu agressor. La reconstrucció un cop detecten l 'abús i poden dir prou acostuma a ser molt lenta i amb molta muntanya russa emocional. Tornar a socialitzar, a agafar gust per la vida, a parlar de les emocions i saber detectar i posar límits a les relacions abusives són part de l'aprenentatge al qual ens enfrontem.

Maribel Guillamón, fundadora de Noestàsola

Notícies relacionades